La joieria, en qualsevol cultura i en qualsevol moment de la història, té una funció purament ornamental, d'embelliment i ostentació de la imatge personal que volem projectar cap als altres. Les excepcions a aquesta funció ornamental són els elements de tancar o subjectar les vestimentes, com podrien ser el botons, fíbules, fermalls,.. Les peces ungides d'espiritualitat o religiositat, com les medalles, creus, reliquiaris, amulets,... tampoc formarien part, estrictament, de la joieria ornamental pel seu contingut, no tangible, però real, portador de creences transcendents.
Al món occidental els components bàsics d'una
caixeta femenina són les arracades, les manilles, els anells i els elements que pengen o envolten el coll. Aquestes joies no tenen cap funcionalitat, més enllà de la, diguem-ne, decorativa. A l'adreç tradicional de la dona valenciana hi hauríem d'afegir unes altres peces: les agulles i punxadors. Elements funcionals -encara que també ornamentals- en els cabells. Les agulles valencianes no són excepcionals o rares dins de la joieria femenina, però si són un element singular, característic i diferenciador. Són peces estrictament indígenes i marquen un àmbit i una cultura tradicional autòctona, molt més, posem per cas, que les arracades de
barquillo (tot i que aquestes són, també, d'exclusiu àmbit local).
Les agulles -o l'agulla, s'utilitza indistintament en singular o plural- sostenen, mantenen al seu lloc, el
monyo del tos, són l'eix de subjecció, l'estructura portant a partir de la qual es basteix el pentinat. L'agulla la conformen dos peces de metall, generalment argent o llautó. Una d'elles,
l'espasa, una barreta o punxó, s'introdueix dins de la baina de l'altra, el
canó. Podrien dir-ne, com en el cas dels gafets o agulles de gafa, el mascle i la femella. Ambdos peces, canó i espasa, es rematen amb idèntica cabota amb forma de bola o botó, enriquides amb perles, vidres o espillets.
El
rasca-monyo o
punxador té la funció
d'alleujar. La higiene i la neteja personal no eren pràctiques massa habituals a la societat tradicional. Els cabells, cal suposar, s'omplirien de brutícia i paràsits (polls, puces,... ) i el punxador ajudaria, com ho faria un pardal esplugabous, a suportar les molèsties i coentors. A jutjar per l'estat amb que ens han arribat les agulles i rasca-monyos conservats -tortes, rasposes i doblegades- es pot conjecturar que tindrien múltiples funcions pràctiques: que la usuària agafara una agulla del tos i furgara amb ella per desnuar un floc o obrir un pany, posem per cas, és una suposició plausible.
El Diccionari Normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no recull els vocables,
rasca-monyo i
punxador. I tampoc recull a les entrades
espasa i
canó l'accepció concreta d'agulla de monyo. Veritablement no són paraules d'ús molt corrent, però tampoc es podrien definir com a arcaismes. Són vocables que tenen, com tants d'altres, una segona vigència,
una nova vida, i no s'arxiven definitivament al diccionari de paraules oblidades o inservibles. Reviscolen, temporalment, quan se fa ús del pentinat tradicional. I, per altra part, no hi ha dubte que formen part, les reporte o no el Diccionari de l'AVLL, del patrimoni lingüístic valencià.
Les agulles, diuen els estudiosos, tenen el seu origen al segle XVIII (si bé es mira, tot té el seu principi al XVIII) i caldria diferenciar, tipològicament, l'agulla (el conjunt de canó i espasa) del punxador. Podrien semblar-se, però no eren joc. El botó no sempre era rodó, circular, i fins i tot podria ser esfèric -
les boles-. Però el ben cert és que la pràctica totalitat del conjunt d'agulles que es conserven, formant -generalment- un joc de quatre, cal datar-les de la segona meitat del XIX fins a ben entrat el segle XX. Tal vegada les agulles, amb una rica diversitat tipològica, són les peces més nombroses que ens han arribat de la joieria valenciana femenina. Fins i tot les agulles soltes i aïllades que han sobreviscut, maltractades, mutilades i rovellades, ens transmeten, però, la subtil gràcia creadora dels argenters valencians, des de les més senzilles i tosques agulles de pedres verdes com a cudols (amb sis o set hi ha prou) fins a les elaborades agulles de complicats rosetons amb minúscules perles, irradiant l'orient evocador del seu nacre.
 |
| Botó, detall. Argent, vidre verd i perles. Col·lecció L'escarpidor |
 |
| Agulles (2). Punxadors. Argent sobredaurat, perles i vidres verds. Botó, 2,30 ctms. Agulla, 13 ctms. Col·lecció L'escarpidor |
 |
| Detall d'un botó. Col·lecció L'escarpidor |
 |
| Joc d’agulles (4). Llautó sobredaurat i espillets. Canó i espasa (18,3 ctms). Rasca-monyos (13,5 ctms). Botó: 2,70 ctms. Col·lecció L'escarpidor |
 |
| Detall d'un botó. Amb una roseta central i quatre perimetrals. Col·lecció L'escarpidor |
 |
Joc d’agulles (3). Argent sobredaurat i espillets. Botó, 1,70 ctms. Canó, 15 cmts. Rascamonyos, 13,5 . Manca l’espasa. Col·lecció L'escarpidor
|
 |
Joc d’agulles (3). Llautó i pedres verdes. Canó i espasa, 21,5 ctms. Rascamonyos, 13,5 ctms. Botó: 2,30 ctms.
Col·lecció L'escarpidor |
 |
| Botó. Detall |
 |
| Joc d'agulles (3). Argent, vidres i símil perla. Canó, 17,5 ctms. Punxadors, 12,70 cmts. Botó, 2,10 ctms. Manca l'espasa. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Joc d'agulles (2). Llautó i vidres verds. Espasa, 19,6 ctms. Rascamonyo, 14,8 ctms. Botó, 2,70 ctms. Marca d'argenter a l'espasa. Manca, al menys, el canó. Regular estat de conservació. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Joc d'agulles (4). Argent sobredaurat i perles. Canó, 19 ctms. Espasa, 17. Punxador: 12. Punjador, 14 (aquest, tal vegada, es va associar al joc en època posterior). Botó, 2 ctms. Marques a l'espasa. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Botó. Detall |
