Aquest segon tipus de pinta ja havia aparegut als últims anys del segle XVIII. Que hom sàpiga és totalment autòctona, i seria el primer model de pinta valenciana. Aquesta denominació -pintes de rocalles- encara que arbitrària, i acordada als darrers anys, intenta definir una variant molt codificada.
La característica més definitòria d'aquest tipus seria el perímetre: un successió simètrica de cinc rocalles, ornades amb unes rugositats que poden recordar, vagament, les petxines o uns llambrequins molt estilitzats. Aquestes rugositats exteriors uniformitzen el joc de corbes i contracorbes de les rocalles.
Els pintors valencians de taulells de ceràmica també utilitzaran les rocalles com un element decoratiu molt recurrent a les grans composicions, tant al paviment com als sòcols. Posteriorment, a la ceràmica popular valenciana dels segles XIX i XX les rocalles es convertiran en un arcaisme habitual. A hores d'ara encara es continuen representant amb un caràcter historicista, o bé declaradament kitsch.
També el motiu de rocalles ha participat al disseny d'algunes medalles devocionals. Així, doncs, ens trobem davant d'un recurs decoratiu que a finals del segle XVIII ja començava a ser omnipresent i que s'incorporarà, abusivament, a allò que genèricament s'entèn com a barroc valencià. Encara que la rocalla és una creació de l'estil rococó.
 |
| Detall del paviment de la Nova Sala de Juntes de la Casa del Col·legi de l'Art Major de la Seda. València, 1757 |
 |
| Detall. Sòcol. Antiga Parròquia de Sant Andreu, València. |
 |
| Detall. Paviment del saló. Palau dels Valeriola al carrer de la Mar, València. |
 |
| Detall. Plafó de manisetes dedicat a Sant Vicent Ferrer. 1769. L'Almodí. |
 |
| Medalla. Detall. Col·lecció L'escarpidor. |
Una altra de les característiques d'aquesta tipologia de pintes seria el treball decoratiu: s'utilitza la tècnica de cisellat, diferenciant-se del burí utilitzat amb anterioritat. Sobre una bloc de plom es col·loca la planxa, a partir de la qual, i al revers de la peça, i per incisió, es cisella la decoració. Es podria catalogar com un baix relleu, amb un efecte bidimensional.
Encara que el metall més utilitzat és l'argent s'han conservat alguns exemplars amb amalgames més pobres, tal vegada coure o/i llautó, que una analítica més exhaustiva deuria de confirmar. La gran majoria d'aquestes pintes de rocalla tenen sobre-daurat únicament la part més visible. Com totes les pintes també aquestes són fetes per ser visualitzades per l'esquena de les dones. Aquestes pintes varien d'altura. Hi ha les que, salvant la sinuositat de les rocalles, són un poc més altes que les tallades, fins les que amiden d'alçària el mateix que d'ample.
Els recursos decoratius d'aquest tipus de pinta es ja molt diversificat. Encara que representen elements coneguts de la natura o atifells de la vida quotidiana, aquests també poden tindre un contingut simbòlic: flors, pardalets (o pardalots, que poden recordar els dels plats de reflex metàl·lic) ventalls, cistelles, cors, arcs i sagetes, ....Naus i vaixells són motius decoratius que apareix sovint a les pintes representades a les peces ceràmiques de la "demanà". Si bé és cert que a la documentació escrita la nau apareix com a motiu ornamental, aquest recurs es molt utilitzat a les vaixelles de l'època.
 |
| Pinta de "rocalla". Col·lecció L'escarpidor |
Les pintes representades als plats i pitxers de "la demana" són les de rocalla. D'aquests tipus de ceràmica sols hi ha notícia -cap als anys quaranta del segle passat- d'una peça datada, que pertanyia a un col·leccionista de la ciutat de València. Es desconeix el seu actual propietari, ja que els fons es repartiren i vengueren.. Es tracta d'un pitxer que, a més de l'aixovar i uns personatges, conté la inscripció "Año 1821". El Museu de Ceràmica de Sèvres va comprar en 1828 peces molt properes, tècnica i estilísticament, a aquest pitxer. No hi ha dubte de la seua autenticitat, la indumentària de la dona representada correspon plenament a la moda del moment: els inicis del romanticisme.
Si comparem detingudament la pintura de la ceràmica amb les pintes de rocalla conservades, se evidencia un quasi total paral·lelisme. Malgrat algunes llicències la representació de les pintes es prou realista. Fins i tot és veu perfectament com les diferents alçàries de les pintes es reflexen en la pintura, També els motius decoratius es corresponen tant als exemplars conservats com als que ens reporten els documents escrits.
Una detinguda observació d'algunes de les peces representades ens anuncia un trànsit cap a les pintes de cullerot.
