LA RAQUETA: el nom fa la cosa.

Per a la fabricació d'un nou teixit el procés començava amb el disseny d'un dibuix, d'acord amb el tipus de producte que es volia oferir.  Els dissenyadors tèxtils, a més de bons pintors especialitzats en les arts decoratives i en la Història de l'Art, imaginatius i amb capacitat de connectar amb els consumidors, devien de conèixer les possibilitats tècniques dels telers -i, també, les seues limitacions- per traure-li les màximes possibilitats creatives. En un teler no es pot fer tot el que hom voldria, però un coneixement dels seus mecanismes, per optimitzar-los, es clau per fer rentable i amb èxit d'acollida, des d'un punt de vista empresarial, un nou disseny.

Fetes les correccions estètiques del disseny proposat, es passava a l'elaboració d'un dibuix tècnic. Aquest dibuix es conegut a la sederia valenciana com a raqueta.  A la resta del nostre àmbit lingüístic se'l coneix com a posada en carta, que es una traducció literal del terme francès mise en carte. També en castellà es tradueix literalment del francès: puesta en carta.

La raqueta és un dibuix sobre paper quadriculat. Les línies verticals representen els fils de l'ordim i les línies horitzontals representen les trames. De vegades es sol representar, encara que no sempre, el tipus de lligament de les bastes de trama (sarja, punt berclé o matissat, ...). La policromia de la raqueta (Fotos 3, 4 i 5) es correspon amb els colors de les trames, o de l'ordit -encara que més rarament-  segons es tracte d'un llistat o d'un perdut.

Abans de la implantació de la màquina Jaquard la raqueta es llegia directament al teler de llaços, per un operari conegut com a tirador (Foto 6), que pujava o abaixava els ramals de les agulles per que el teixidor executara el dibuix. Amb l'arribada del Jaquard la raqueta servia per picar els cartons de la màquina.

El vocable raqueta no apareix massa sovint a l'abundat documentació que va generar la sederia valenciana al llarg dels temps. Que hom sàpiga la referència més antiga que hem trobat, fins ara, data de 1780, "de adaptar unas, u otras Flores en la que llaman Raqueta para las operaciones de telar". Al segle XIX la paraula pren oficialitat, el Col·legi de l'Art Major de la Seda, a les classes que impartia a la casa gremial, junt al dibuix, comptabilitat o francès, apareix l'assignatura de Dibujo de raqueta (foto 1). Cap a 1880 es va fer lliurament d'un premi  especial (Foto 2) al profesor de dibujo de raqueta y teoría de tejidos, Ramón Aguilar Mascaró. Aquest premi conjunt evidencia la importància del coneixements tècnics del tissatje per fer una bona raqueta, ...i també posa en evidència el gremialisme i classisme extrem dels velluters valencians: li recompensen amb un títol inferior: exercia de professor ....i li nomenen mestre.

Raqueta, és un vocable valencià o castellà?. Si consultem els diccionaris -el de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o el de la Real Academia de la Lengua Castellana- tant se val, l'accepció com a terme tèxtil especialitzat no es recollida. Raqueta, cal situar-la, doncs, als llimbs de l'oblit o de la ignorància. La valencianitat del mot és indiscutible, la AVLL deuria de recollir-la. I els tractats genèrics sobre sederia que a hores d'ara -amb l'arribada de la Ruta de la Seda- començaran a eixir, també. Entre raqueta i posada en carta, no hi ha color.

Una proposta, hipotètica, sobre l'origen del vocable. Els velluters valencians tenen (?) o tenien, un terminologia extensa i precisa, que recorda visualment, gràficament, objectes de la vida quotidiana: gabieta, ramalet, sorra, ....El terme raqueta ens recorda, per associació, l'objecte que porten els tennistes quan practiquen el seu esport, però això és ara i ací. Si el terme raqueta, aplicat a un dibuix tèxtil, va sorgir, com sembla, al segle XVIII, deuríem de recordar que, aleshores, a València hi havien mes de deu trinquets on es jugava a pilota, un d'ell era conegut com a Trinquet de la Raqueta (a prop de l'actual Palau de les Corts Valencianes). La pilota era, sense cap mena de dubte, l'esport rei. La modalitat de joc amb raqueta no era la més estesa, però l'objecte era ben present als ambients lúdics de la Ciutat. El vocable raqueta uneix dos activitats molt vives i molt presents a la València divuitesca: la sederia i la pilota. Encara que es tracta, tan sols, d'una hipòtesi.

Foto 1

Foto 2

Raqueta. Juan Fuertes. 1815.  Museu de Belles Arts de València.
Foto del llibre: Art de la seda a la València del segle XVIII. 

Foto 3. Raqueta (Amb escala?, pantone?). José Burgos. 1796. Museu de Belles Arts de València. Foto del llibre: Art de la seda a la València del segle XVIII. 

Raqueta del domàs disseny Della Palma. Amb la numeració de passades. Principis del segle XX. Tessitura Gaggioli, Zoagli, Gènova

Domàs clàssic bicolor. Dibuix, Palma. Ordit en seda morada i tramat en  taronja. Segles XIX-XX. València (?). Col·lecció L'escarpidor.  Comparat amb la raqueta italiana hi ha diferències significatives de dibuix amb el teixit de la foto.

Foto 4. Raqueta. Disseny per teixit de seda, c 1763. Lió. Foto del llibre: L'etoffe de l'elegance. 

Foto 5. Raqueta del conjunt decoratiu tèxtil cogenut com Crimea, encàrrec de Caterina II de Rússia. 
Philippe Lasalle.

Foto 6. Lectura d'una raqueta en vertical, a un teler de llaços (anterior al Jaquard). Lió (?). Foto del llibre: Las soie à Lyon

LA CREU: al coll, encara que ofegue. (i VI) Dos joies especials de la col·lecció L'ESCARPIDOR

De la gran  majoria d'objectes populars que ens han arribat, rarament el seu estat de conservació és òptim. No hi ha que oblidar que eren, al seu temps, peces d'ús habitual, i això comportava un desgast. I la seua utilització s'allargava fins a límits quasi incomprensibles per la mentalitat consumista actual.

A la col·lecció de L'escarpidor hi ha dos creus singulars, dos creus que no compartixen  una semblança completa amb la resta.
A la primera d'elles (Fotos 1 i 2) es pot observar que els dos faldons que rematen la part inferior del llaç no tenen el disseny habitual. Aquests faldons, normalment, es fonien a la cera perduda, independentment de la peça principal i, amb posterioritat, se soldaven al llaç. Els faldons d'aquesta joia s'han retallat directament d'una planxa de metall i han estat, també, soldats.
El dubte que sorgeix, quan s'observa detingudament la peça, seria: Aquesta joia era originalment així?. o, ben al contrari, es tracta d'un afegitó posterior?. També a la col·lecció de L'escarpidor hi ha una altra creu d'època (Fotos 3, 4 i 5) que ha perdut els faldons i es pot comprovar, a la part interna de la peça, les restes de la soldadura.
Intentar deduir l'origen d'aquests estranys faldons no ens duria enlloc. Quedem-nos amb el fet: es tracta d'una raresa que no resta valor a la peça, ben al contrari, li afegix un plus d'originalitat.
L'altra estranya creu (Foto 6) no ens ofereix cap sorpresa. Es tracta d'una peça refeta a partir de dos arracades de "a tres". La pregunta seria: per què s'arribà a la solució de recrear una joia a partir d'unes arracades?. Quedaren, les arracades, al seu moment desparellades, i muntar una joia era un mode d'aprofitar-les?. A la caixeta de la propietària hi havia un excés d'arracades i una absència de joies?. Preguntes que no mai tindran resposta i, que cada vegada que contemplem aquestes singulars creus valencianes, ens demandarem. També la història subalterna i anecdòtica de les classes populars és plena de petites incerteses.

(Foto 1) Joia/creu. Valenciana. Segle XVIII (finals)- XIX. Dos cossos: llaç i ametla. Llautó i vidres.  Col·lecció L'escarpidor

(Foto 2). Joia/creu. Revers de la peça anterior. Dos cossos: llaç i ametla. Llautó i vidres.  Col·lecció L'escarpidor

(Foto 3). Joia/creu. Valenciana. Segle XVIII (finals)-XIX. Dos cossos: llaç i ametla. Llautó i vidres.  Col·lecció L'escarpidor

(Foto 4) Joia/creu. Revers de la creu anterior. Dos cossos: llaç i ametla. Llautó i vidres.  Col·lecció L'escarpidor

(Foto 5). Detall. Joia/creu. Dos cossos: llaç i ametla. Llautó i vidres.  Col·lecció L'escarpidor

(Foto 6). Joia/creu. Valenciana. Segles XVIII-XIX. Llautó sobre daurat i vidres. Peça refeta a partir de quatre peces d'arracades de "a tres", de dos models diferents. El primer cos i el tercer pertanyien, probablement,  al mateix parell: es poden apreciar en amb dues peces uns vidres en talla "navet". I el segon i quart cos pertanyien, també possiblement, a un altre parell. Els dos primers cossos han estat mutilats per adaptar-los a la nova funció.

  Arracada de "a tres". Valenciana (?). Segle XIX (segona meitat). Llautó sobre daurat i vidres. Es pot apreciar la semblança de les peces de la joia anterior amb les peces d'aquesta arracada.Col·lecció L'escarpidor.

LA CREU: al coll, encara que ofegue. (V)...I així s'escriu la història

Trobar un vestit popular sencer, i a més d'època, amb la totalitat de les peces d'indumentària -tant la roba interior com l'exterior-  les joies, adminicles, calces, ... és tasca pràcticament impossible. Dels grans personatges de la història es poden guardar peces de cerimònies o de moments especials: vestits nupcials, bolcades de bateig o uniformes militars, pel seu caràcter de relíquia.
De vegades a les sepultures es conserven aixovars funeraris complets, però aquests solen ser, també, de gent important: reis, cardenals, sants. De les classes populars, de les gents anònimes, se'n conserven, també, indumentàries d'enterrament, comparativament molt poques i d'èpoques molt concretes, i amb unes condicions ambientals molt afavoridores que, desgraciadament, no es donen al nostre territori.
Per altra part, les joies han estat objecte de modificacions, per adaptar-les a les modes imperants. Els conjunts, d'haver-ne, han estat trossejats, repartits a les herències. S'han tornat a fondre quan es feien, en part o en la seua totalitat, malbé, o per evitar reconèixer les peces quan eren objecte de saqueig o furtades, i, en definitiva, quan calia despendre's d'una part del patrimoni per fer front a circumstàncies adverses.
I com que no hi ha "equips" complets, cal recrear-los a partir de peces de diferent procedència. Molt sovint es presenten, com a conjunts unitaris i tancats, elements solts que no ho són i que, sovint, no és tan sols imaginable, ni probable, la seua coherència. En tot cas ens trobem davant de conjunts arbitrariament presentats.
Aquest tipus de "maridage" o "casament" sol ocórrer al món dels col·leccionistes: "tales coleccionistas, en su nefasto alarde de poseer trajes completos, no dudan en adosarles piezas de aquí y de allá y, presentando luego como auténtico aquel capricho de su mente pueril". (La indumentaria tradicional en Aliste. Gustavo Cotera. 1999). Però que aquestes pràctiques pseudo històriques i mancades d'ètica se practiquen als museus o institucions acadèmiques i oficials, és, o al menys deuria de ser, intolerable. Constitueixen un engany per un públic amb desig d'informació, però sense cap capacitat de resposta, confiat i ingenu, que acudix a gaudir  d'unes exposicions pretesament científiques i pagades amb diners públics.
Presentem tres falsificacions. No sabem si són producte de la ignorància -i el poc rigor-, d'un coneixement molt deficitari de la indumentària popular, o d'un mode fàcil i còmode de reomplir llacunes seqüencials.
1. Moda en sombras. Exposició al Museo Nacional del Pueblo Español (actualment Museo del Traje). 1991-92. El director del Museu, Manuel Berges, escrivia a la presentació del catàleg: "la actual inflación que está sufriendo el traje popular, con la aparición de modelos inventados, mal copiados" .../..."este extraordinario amor al pasado y a buscar la raizes (sic), tan importante, sea motivo para resucitar y recuperar ese pasado con rigor".
A la pàgina 136 de la publicació  hi ha la fotografia del "Traje de La Huerta Valenciana". A poc que parem l'atenció, es pot comprovar que el brial aguaita per baix del guarda peus, la cotilla no es tancada, el mocador de coll s'ha col·locat, i mal, com un mantó. Però el paroxisme arriba amb la joieria: es barregen elements d'època, com les agulles i les arracades de raïm (?) amb el "joc" de pintes, comprat a un comerç valencià dies abans de començar l'exposició. Als caragols, en compte de ganxos, li han afligit un altre joc d'agulles. I la joia/creu, posada al davanter de la cotilla, com a pectoral, és ¡una venera, de filigrana i perles, salmantina! (o de terres veïnes: Extremadura, Portugal,...)

Traje de La Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg. 136)

Traje de la Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg, 136).
Detall de la fotografia anterior

Traje de la Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg, 177). 

Traje de la Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg, 177). 

Venera. Or i perles. Peça molt semblant a la que porta el maniquí de "Traje de La Huerta de Valencia" i a les joies /creus de la exposició de la Generalitat

Venera. Or (treballat en filigrana) i perles barroques. Col·lecció Caja España.
Foto del llibre: "La belleza que protege" (pàg. 51).
Peça molt semblant a la que duu el maniquí de "Traje de la Huerta de Valencia" i a les joies/creus mostrades a la exposició Vestimenta Tradicional Valenciana.

2. Vestimenta Tradicional Valenciana. Exposició del Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana. Museo Nacional de Artes Decorativas. Buenos Aires, 1999 i Museo de Artes Decorativas. Montevideo, 1999-2000. Es van presentar dos adreços. El primer es va datar a la segona meitat del segle XIX. De la joia/creu es diu: "Los broches (?), manteniendo básicamente la misma estructura de los modelos del siglo XVIII, se adaptan a la nueva moda en lo concerniente a materiales". No es coneix cap joia/creu valenciana, d'ús popular, feta amb perles, ni al segle XVIII ni tampoc al segle XIX. Es presenta com a valenciana, de nou, una venera salmantina.

A l'altre adreç que formava part de l'exposició, i  catalogat com a "broche, pendiente de racimo y pinchos de pelo", es mostra una altra "venera mesetaria".

Broche "Joia" y pendientes de "racimos". Vestimenta Tradicional Valenciana. Generalitat Valenciana. 1999-2000

Broche "Joia" y pendientes de "racimos". Vestimenta Tradicional Valenciana. Generalitat Valenciana. 1999-2000.
Detall de la fotografia anterior.

Aderezo (broche, pendiente de "racimo" y pinchos de pelo). Vestimenta Tradicional Valenciana. Generalitat Valenciana. 1999-2000

Aderezo (broche, pendiente de "racimo" y pinchos de pelo). Vestimenta Tradicional Valenciana.
 Generalitat Valenciana. 1999-2000. Detall de la fotografia anterior.

3. Sorolla and the Glory of Spanish Dress. Exposició al Queen Sofia Spanish Institut. Nova Iork. 2011."En lo que respecta a las actrices de esta gran producción" .../... "sin duda, brillaron con luz propia. Nos referimos, naturalmente, a las joyas, la mayor parte de las cuales fueron cuidadosamente seleccionadas." .../... "El lienzo Grupa valenciana" .../... "La guarnición se completaba con un broche- colgante de plata dorada y aljófar de tres cuerpos, inspirado en modelos dieciochescos" .../... "la cronología de este aderezo se sitúa en torno a 1900" .../... "el traje de valenciana prestado por la Baronesa de Alacuás (sic) estaba acompañado por un espectacular aderezo" .../... "realizado hace tan solo unas décadas aunque resuelto formalmente también al gusto del siglo XVIII".

"Una vitrina dedicada exclusivamente a mostrar joyas tradicionales españolas" .../..."Entre ellas, un broche cordobés de plata dorada y vidrios verdes con su correspondiente cinta de seda, utilizado con el traje de valenciana a principios del siglo XX". A l'única joia/creu d'època i de factura indiscutiblement valenciana, se l'atorga una origen cordovès i, a més a més, se la denigra a peça de disfressa del segle XX. I deixem a banda el criteri, poc rigorós acadèmicament, de barrejar peces originals amb recreacions (sovint pretensioses). Donades les circumstàncies, i com que es tractava, al capdavall, d'una españolada, per potenciar el turisme de bous i sol,  fan passar "churras  por merinas, y si cuela, cuela"

Font: Actas I Congreso Europeo de Joyeria. 2013. Pàgs (129-142).

Detall de la foto anterior