dijous, 28 d’abril del 2016

LA CREU: al coll, encara que ofegue. (IV) De les terres veïnes.


Sofocante. Llautó i vidres. Aragó (?). Col·lecció L'escarpidor

Sofocante. Llautó i vidres. Aragó (?).  Revers de la peça anterior. Col·lecció L'escarpidor
Agulla de pit/penjoll. Or, argent, maragdes i diamants. Darrer terç del segle XVIII. Catalunya.
Foto: Joies catalanes dels segles XVIII, XIX i XX. 

Agulla de pit/penjoll. Or, maragdes, argent i diamants. Constava de quatre parts desmuntables: llaç i tres penjants, dels quals només es conserven els dos primers. Fi del segle XVIII.Catalunya.
Foto: Joies catalanes dels segles XVIII, XIX i XX. 

Agulla de pit/penjoll. Or i maragdes. Fi del segle XVIII, començament del segle XIX. Catalunya.
Foto: Joies catalanes dels segles XVIII, XIX i XX. 


                     Sofocante. Aragó. Dos cossos. Foto: Indumentaria Tradiciomal en el bajo Aragón y Matarraña.  Elena Guarc-Dabí Latas. Pàg. 25 

Navarra. Roncalesas. Foto: España tipos y trajes. (11 edició). José Ortíz Echagüe. Pàg. 36

Detall. Foto anterior.

Sofocante. Aragó (?). Llautó i vidres. Quatre cossos. Col·lecció L'escarpidor.

Sofocante. Aragó (?). Llautó i vidres. Quatre cossos. Revers de la peça anterior.  Col·lecció L'escarpidor.

Escarapela bicolor, vírgenes de filigrana, colgantes y adornos de fiesta en Ansó. Aragó. Foto: Indumentaria Aragonesa. Antonio Beltrán. Pàg. 174.

Alto Aragón. Madre y niño de Ansó. Foto: España tipos y trajes. José Ortíz Echagüe. VIII

Detall. Foto anterior.
Mujer de Plan, 1932.  R. Compaire. Fototeca, DPH. Del llibre: Indumentaria Tradicional Aragonesa.VV.AA. Pàg. 173.
(Plan, municipi aragonés del bal de Chistau, comarca de Sobrarbe, al Pirineu ).
Jove de Torla (Pirineus aragonesos). Costume des femmes de l'Espagne. Louis-Marie Lanté. 1827

Detall. Jove de Torla (Pirineus aragonesos). Costume des femmes de l'Espagne. Louis-Marie Lanté. 1827

dimarts, 26 d’abril del 2016

LA CREU: Al coll, encara que ofegue. (III) Imatges

El Tribunal de les Aigües. Bernardo Ferrándiz. Detall. Oli sobre llenç.


 El Tribunal de les Aigües. Bernardo Ferrándiz. Detall. Oli sobre llenç.

Geografia General del Reino de Valencia. José Martínez Aloy. Pàgina, 316

Historia del vestido de  labradora valenciana. Francisco Almela y Vives. València, 1962. La placa, en la parte posterior, lleva un dispositivo para pasar la cinta, mediante la cual pendía del cuello la alhaja
Creu. Argent i vidres. Segle XVIII. Col·lecció L'escarpidor.

Creu. Argent i vidres verds. Valenciana (?). Propietari actual desconegut

Creu. Or i turmalines. França (?). Segle XVIII.  Col·lecció L'escarpidor.
Joia de quatre cossos. Argent sobredaurat, vidres i pedres verdes (manca la pedra central del llaç). Valenciana. Peça original.
Segles XVIII (finals)- XIX. Col·lecció L'escarpidor 
Llaç de creu. Llautó sobredaurat i pedres verdes. Treball molt tosc, Regular estat de conservació. Potser pertany a època prou moderna i per "vestir-se a la valenciana".  Col·lecció L'escarpidor.

Llaç de creu. Llautó sobredaurat i pedres verdes. Regular estat de conservació. Potser pertany a època prou moderna i per "vestir-se a la valenciana".  Cal destacar les dos anses per passar la llista. Col·lecció L'escarpidor.




LES REPRODUCCIONS DE JOIES/CREUS VALENCIANES A LA BOTIGA DE L'ESCARPIDOR

Creu/joia. Dos cossos. Llaç i ametla.Llautó sobredaurat. i vidres

Creu/joia. Quatre cossos. llaç. creu, llaç menut i ametla. Llautó sobredaurat i pedres verdes.

Creu/joia. Quatre cossos: llaç. creu, llaç menut i ametla. (L'original procedix de la Vall d'Albaida). Llautó sobredaurat i vidres quadrats. 
Creu/joia. Quatre cossos: llaç, creu, llaç menut i ametla. Llautó sobredaurat i vidres.

Creu/joia. Dos cossos: llaç i ametla. Argent en el seu color i vidres.

diumenge, 24 d’abril del 2016

EL MANTO DE LA CORONACIÓ DE LA MARE DE DÉU ANIRÀ A TALLERS: Restauració? o falsificació?


El passat divendres, 22 d'abril, el diari Las Provincias publicava la notícia, signada per Isabel Domingo. Les vestimentes que va lluir la Mare de Déu dels Desemparats a la cerimònia de la seua Coronació, en 1923, van a ser restaurades. La informació la va facilitar la cambrera -quasi perpètua, manté el càrrec des de fa prop de 30 anys- María Angeles Serrano.

El mantell que duia la Imatge de la Patrona en aquell mític esdeveniment no era nou, era una peça de finals del segle XIX, "con un diseño de inspiración romántica, bordado en oro y con crisantemos en realce" segons explica la pròpia cambrera.

L'estat de conservació de les vestimentes -encara que no es diu, probablement, formen també part del conjunt el vestit del Xiquet i la pitrera- no deu ser massa bo: el pas del anys, el rovell dels fils metàl·lics, la degradació de la seda, el mateix pes del brodat afeblint el teixit de base, un emmagatzematge no sempre correcte, les condicions ambientals,.. Tot un conjunt de factors que han deteriorat, inevitablement, la històrica peça.

A la mateixa informació es diu que del treball se'n farà càrrec "un taller de Sevilla especializado en este tipo de trabajos", sense cap altra concreció. Es suposa que es tracta d'un obrador orientat cap els brodats i teixits processonals de la Setmana Santa. Al Institut Valencià de Restauració (IVACOR) hi ha un xicotet equip dedicat únicament al tèxtil. Professionals amb formació sòlida, reconeguts i experts. S'ha comptat amb el seu assessorament?. Se'ls s'ha demanat opinió?

Respecte a quin tipus d'intervenció es va a sotmetre el conjunt,  la informació es prou clara i resolutòria: "se va a trasladar todo el bordado a una tela nueva".  Amb aquest criteri no es pot parlar de restauració. Diguem-ho clar: per molt bones que siguen les intencions, i la bona fe de la iniciativa, es falsificarà, manipularà i amputarà una peça històrica que forma part del patrimoni tèxtil de tots els valencians, però també del patrimoni espiritual, sentimental i afectiu. Per que la Imatge -vostra imatge bella, vostra imatge santa portem sempre en lo cor- de la Mare de Déu dels Desemparats, amb tots els seus records i complements, pertany a tot el poble valencià, no sols a la seua Confraria, que és custòdia, dipositària i responsable, que no propietària, d'un símbol de germanor.

La restauració del mantell de la Coronació, com qualsevol altra intervenció en un tèxtil històric, deu respectar la totalitat del conjunt i dels seus materials. Consolidar allò desfet, netejant les zones brutes, protegir les parts més vulnerables. Però, amputar una part del mantell és totalment inadmissible, ni des d'uns criteris acadèmics i culturals, ni des d'un punt de vista religiós. El mantell, tot el mantell de la Coronació, és una sagrada relíquia. Si es consuma la infausta restauració, què es farà amb els teixits amputats?. Es cremaran?. Es vendran?. Es repartiran entre els seus devots i devotes?.

Qui a donat el vist-i-plau per que una peça tan emblemàtica siga sotmesa a una intervenció tan agressiva i irreverent?. La pròpia Església i les institucions públiques valencianes no tenen res a dir?. Tampoc la societat civil valenciana -la part més rància d'ella sempre disposada a emprendre batalles identitàries- també guarden silenci?. I les associacions en defensa del patrimoni històric i artístic, també callen?.

Cal recordar que la restauració de la Capella de la Mare de Déu, i d'això no fa tants anys, es va fer pràcticament amb fons públics, amb els diners de tots els valencians i valencianes: prop de 10 milions d'euros aportats per la Generalitat, l'Ajuntament de la Ciutat i la Diputació de València. Diners molt ben invertits, però, ara i ací, les nostres institucions públiques també cal que parlen i defensen la integritat del patrimoni històric, cultural i espiritual de totes les valencianes i valencians.


Reliquiari. Argent, vidre i gravat d'impremta colorejat de la Mare de Déu dels Desemparats. 6 x 4,6 cmts. Col·lecció L'escarpidor  

Reliquiari, revers. Vellut de seda i tissú. 6 x 4,6 cmts. Col·lecció L'escarpidor  

Escapulari. Seda, fils metàl·lics i imitació perla. Gravat Mare de Déu dels Desemparats. Col·lecció L'escarpidor  

Mocador commemoratiu. Tafetà de cotó i estampació en negre. Record de la Coronació de la Mare de Déu.
Maig, 1923. Col·lecció L'escarpidor   

Medalla, argent. Floc, llista de tafetà de seda rosa. Medalla de la Confraria de la Mare de Déu. 3,20 x 2,60 cmts. 1867. Col·lecció L'escarpidor  

Medalla, argent. Floc, llista de tafetà de seda rosa. Medalla de la Confraria de la Mare de Déu. 3,20 x 2,60 cmts. 1867. Col·lecció L'escarpidor  



dimecres, 20 d’abril del 2016

LA CREU: al coll, encara que ofegue. (II) Documents

En un document de 1766, dins de la relació de joies aportades al matrimoni per Antonia Cañada, veïna de la ciutat de València, la presència de creus és molt significativa: hi ha un total de 38. Es tracta d'una donzella de família urbana acomodada, i la carta dotal és substanciosa, tant en bens mobles com immobles. En comparança, la totalitat dels parells d'arracades sumen 47, entre ells hi ha varies gallegues i barquillos.

Del conjunt de creus destaquen set,  fetes amb or i diamants, valorades entre 50 i 34 lliures. D'or i maragdes hi ha quatre creus, valorades entre 9 i 22 lliures. Sis creus d'or i ametistes es valoren, conjuntament,  per 32 lliures. Les divuit daurades tenen, cadascuna individualment,  un preu de 20 sous, en conjunt sumen 6 lliures i 15 sous. I, per últim, els quatre exemplars d'argent es valoren, globalment, en 3 lliures i 4 sous.

Es podria dir que la creu era una joia molt usada, i, dins de la mateixa caixeta,  la propietària, la donzella Antonia Cañada, en tenia de diferents qualitats. Las més costosa multiplicava per més de cinquanta el preu de la més modesta. Però poca informació afegida podem deduir del document dotal. No sabem el disseny de les creus; desconeixem  si envoltava el coll, o penjava d'ell i feia funció de pectoral.




Des d'un visió romàntica i enyoradissa, Manuel González  Martí -per altra part l'impulsor de l'estudi i la recuperació museística de la ceràmica valenciana- va batejar com a "plats" i "pitxers de la demanà", unes curioses peces produïdes a Manises a les primeres dècades dels segle XIX. A aquests plats i pitxers s'inventariava, gràficament, l'aixovar, o una part  significativa d'ell, d'una fadrina de l'Horta. Són pocs els exemplars conservats, encara que  tampoc sabem si se'n feren molts. Es guarden, majoritàriament, a Museus -el de Sorolla, a Madrid i el González Martí, a València- i, també hi ha, alguns exemplars aïllats a d'altres museus i col·leccions particulars.

Probablement el sentit d'aquesta ceràmica seria simbòlic. No es tractava de reproduir fidelment tots i cadascun dels objectes d'una novençana. Potser es tractaria d'un document gràfic -cal recordar que els índexs d'analfabetisme a les classes populars eren altíssims- que donava fe, fins i tot amb un valor simbòlic -que no jurídic- prou semblant al d'un escrit notarial. Era una mena d'albarà on es recollia d'una manera evident la carta dotal, o l'aportació del futur marit a la seua promesa, el conegut com a "l'or de la núvia".

La cerimònia de la "demanà", vespres del casament, va tindre plena vigència, al si d'una societat ruralitzada como la valenciana, fins fa poques dècades. Més enllà del seu contingut ritual, de conèixer-se formalment les famílies, a la "demanà" hi havia un contingut pràctic i d'intercanvi patrimonial. A Picassent (l'Horta Sud), al menys fins a mitjans del segle XX, la trobada de les famílies, la vespra de la cerimònia, era coneguda com "les cartes" (Ibáñez Espinosa, "Folklore de Picassent". "Valencia Atracción", núm 160, Maig, 1948)

Comparant les joies/creus que ens han arribat, datades entre finals del XVIII fins ben entrat el XIX, amb la ceràmica de la demanà, la coincidència formal és total. Fins i tot salvant les llibertats o llicències interpretatives que es prendrien els pintors -o pintores- dels plats i pitxers per millorar, estèticament, la presentació dels objectes reproduïts. A tall d'exemple: les pedres són sempre verdes -en cap cas blanc- per fer més evident el contrast amb el groc; no es reflecteixen els calats de la planxa, per contra l'aspecte general de la joia és "punxós". Malgrat tot, ens resulten  realistes i creïbles









Si alguna informació inqüestionable ens reporten els plats i pitxers sobre les joies/creus, és la seua utilització, el seu lloc al cos de la dona: sempre porten una llista, en forma de floc, per penjar-se, o voltar el coll. No hi ha cap excepció. Si els exemplars antics conservats tots tenen dos passadors, i aquests són prou amples, els representats a la ceràmica tots porten llista. Amb la qual cosa es fa  ben evident que la creu no era pectoral, no es cosia o s'enganxava al gipó, anava sempre al coll, ...encara que ofegara. Aquesta pràctica "pectoral", sense cap mena de dubte, pertany a una tradició inventada i tardívola.

Potser que alguna joia antiga haja estat manipulada, reutilitzada, i se li haja afegit una agulla imperdible -hi ha peces conegudes- però l'afegit -o el canvi- es sempre prou posterior a la fabricació de la creu original, i per ser utilitzada fora del seu context primigeni.


dimarts, 12 d’abril del 2016

LA CREU: al coll, encara que ofegue. (I) Antecedents.


La joia, vocable més amplament reconegut, és, probablement, la més sumptuosa, ostentosa i aparent peça del conjunt de la joieria tradicional valenciana. Coneguda, també, per altres noms: creu, creu de pit, fermall, placa, i això sense esmentar els noms d'abast local. Sumptuosa i ostentosa per la seua grandiositat i visibilitat indefugible i cridanera. Però, també, aparent, per que rarament es treballada, al seu moment històric, amb or o gemmes precioses. Generalment es feta d'argent sobredaurat i vidres. Al contrari de les arracades, són molt excepcionals les joies conservades en or i maragdes.

Com tot allò que pertany a l'àmbit popular, a la joia/creu nostrada cal referenciar-la a partir d'elements històricament anteriors, i dins dels models de la joieria occidental. A l'indumentària tradicional sempre existeix un paral·lel, un passat immediat, proper -i no llunyà i perdut a l'origen dels temps-  que pertany a la moda internacional. No res es crea per generació espontània. La joia cal valorar-la molt més per la seua singularitat, que  no per la seua antiguitat. Els argenters valencians crearen uns models propis i autòctons de creu que s'han incorporat, com tantes altres peces, al patrimoni col·lectiu popular. Cal, però, destriar la tradició real i creativa, de les tradicions inventades, manipulades  i importades. 

L'origen de la joia -més coneguda al seu moment com a creu- es presta a confusió. Quan parlem, però, de joia i creu al segle XVII i gran part del XVIII, ens referim a una única tipologia?, o són dos o més peces diferents que podien compartir elements comuns?.

D'elaboració espanyola, i datat a finals del segle XVII, al Museo Poldi Pezzoli, de Milà, es guarda un "pendente", "composto da una croce e da un fiocco decorativo"  .../... "molto diffuso nella Spanga e in Francia a partire dalla meta del XVII seccolo" .../... "e impiegato diffusamente anche nell'abbigliamento maschile".


Pendente. Or, perles i esmalt. 94 x 62 mm. Museo Poldi Pezzoli. Milà.

A la col·lecció Lázaro Galdiano, de Madrid, es conserven, segons definició del catàleg "par de elementos para manto o jubón". Atribuïts a un taller espanyol , i cronològicament datats entre finals del segle XVII i el primer terç del XVIII. La utilització de la peça, segons la fitxa, es prou inconcreta: "Pudieron ser parte de un aderezo mayor, resto de un conjunto con más elementos, o bien broches de manto o adornos de jubón" .../..."un pasador cerrado indica la posibilidad de coserlo al vestido".

Par de elementos para manto o jubón. Or, maragdes, pedres vermelles i perles. 45 x 60 mm. Col·lecció Lázaro Galdiano.
Madrid.
Un altre tipus de joia per penjar al coll era, genèricament, la creu. Als fons del Museo de Artes Decorativas de Madrid hi ha, de finals dels segle XVIII, una "cruz de pescuezo".. /... "de dos cuerpos" .../... "el superior tiene forma de lazo".../.. "concebida para ser colgada del cuello con una cinta".


Cruz de pescuezo. Or i vidre pintat. 80 x 58 mm. Museo de Artes Decorativas. Madrid .

A diversos museus europeus es conserven peces molt semblants a les comentades. També a la pintura podem trobar reflexades aquest tipus de joia, amb l'avantatge d'assabentar-nos del lloc concret que ocupaven al cos femení. Aquestes joies reben, o han rebut, varietat de noms: corbata, fermall, peto, lazo, pectoral, lazo con cruz, venera. A més a més, es podrien afegir peces més o menys semblants com: rosa, joya, joya, joya de pecho, rosa, rosa coronada, ... En definitiva, una gran varietat tipològica de joies per penjar al coll, i del coll -amb cadenes, llistes i/o collars més o menys llargs -o adherits als vestits amb agulles imperdibles o directament cosits als teixits.

Probablement, a finals del segle XVIII, i a partir d'aquesta varietat  de peces, es conformaria una peça tan definida i inconfusible i amb un caràcter tan marcadament local, com és la joia o creu de la indumentària tradicional valenciana



Sévigné amb girandole. França (?). C. 1760. Safirs blaus i blancs. Victoria & Albert.  Museum. Londres.

Detall. Retrat de Cecilia Guardi. Lorenzo Tiepolo. C. 1757.  Ca'Rezzonico. Venècia.

Disseny de sévigné, atribuït a Santini. Victoria & Albert Museum. Londres.

Detall. Retrat de María Luisa de Borbó Parma. Francesco Liani. Museo Nazionale di San Martino. Nàpols.