Apunts sobre el disseny CHINOISE.

Al 1997 L'escarpidor iniciava la col·lecció de teixits exclusius reproduïts de mostres, fragments o peces de roba antigues. En aquells moments, fa deneu anys, no érem conscients fins on podríem arribar amb la nostra proposta, ni del contingut històric, artístic i tècnic de les mostres que començaven a reproduir amb tecnologia actual. Comencem pel nom. A aquest disseny se li va donar el nom de chinoise anys després de comercialitzar-se. Els noms amb que  designem els teixits reproduïts són arbitraris, tan sols s'intenta identificar el dibuix amb alguna imatge o motiu del propi disseny per facilitar-ne el seu ràpid reconeiximent. Als noms escollits no hi ha cap ridícula pretenciositat, tan sols un sentit pràctic.

En tot cas el teixit original era inspirat per motius xinesos, o ho semblava. I en aquells anys ben poca més podríem afegir. Tot document històric ens pot transmetre molta informació, però, cal saber llegir-la i interpretar-la.

Com molts fragments de teixits carregats d'història, sovint són moltes més les preguntes i dubtes per esbrinar que les respostes i certeses comprovades. Comencem per les evidències, per una aproximació al coneixement dels lligaments i de la resta de característiques tècniques. 

Es tracta d'un lampas treballat en teler manual anterior al Jaquard, d'un ample aproximat d'entre 50 i 52 ctms, El lligament(1) de fons és una variant del tafetà(2), però no és pròpiament un otomà -encara que ho semble- ni tampoc un gro(3). Estem davant d'un lligament que podem explicar i analitzar, però del qual desconeixem el nom amb que seria conegut pels velluters valencians (potser es tractaria d'un canutó?) suposant, i tan sols seria una  hipòtesi, que fóra de manufactura valenciana.

L'ordit(4), contràriament al que és habitual, no té cap torsió, es tracta, doncs, d'un fil de seda laxa(5). La trama(6) continua de fons, també sense cap torsió, abandona parcialment la seua missió de lligament amb l'ordit per participar a la decoració, fent-se visible mitjançant bastes.

Sobre el mostrejat de fons, amb una definició poc més que insinuada, se superposen els motius espolinats amb colors, donant al teixit un efecte de profunditat: un primer pla acolorit, sobre un segon pla que sembla llunyà, per la utilització -engamada-  de dos tonalitats d'un mateix color. Els motius espolinats es teixeixen, també, amb seda laxa de dos caps, en set colors: verd, rosa clar, rosa salmonat, blau, cru, groc. La setena trama espolinada té un cap marró i l'altre albergina, amb un efecte conegut com a migrat.

El mostrejat de fons, amb motius vegetals -branques, fulles i flors, molt estilitzats- és pràcticament un perfilat  sense masses compactes. Tampoc els temes espolinats, amb molt de colorit i molt contrastats cromàticament, tenen plens importants, també són perfils. Aquest efecte de perfilat  dona lleugeresa, volum i informalitat al disseny.

Fragment de teixit. Col·lecció L'escarpidor

Detall d'un dels motius espolinats.

Detall d'un dels motius espolinats.

Detall d'un dels motius espolinats.

Detall del mostrejat de fons.

Detall del mostrejat de fons.

Establir la cronologia del teixit és un poc més complicat. Cerquem-ne uns antecedents. A la meitat del segle XVIII els dissenys dels teixits, amb correspondència amb la resta d'arts decoratives, comencen a alleugerir-se, és el moment del punt d'inflexió del barroc, que encara es mantindria,  però amb dissenys més buits, durant el tercer quart del XVIII. Alguns dibuixos de la dissenyadora britànica Anna Maria Garthwaite, establerta a Spitafields, el barri seder de Londres, podrien ser la font inspiradora del teixit. Comparteixen alguns trets: un fons mostrejat lleugerament perfilat i uns motius espolinats policroms molt oberts. Els dissenyadors anglesos, que encara pateixen d'una excessiva simetria i rigidesa formal, desenvoluparen una escola amb uns pressupostos més estilitzats i creatius, en contraposició a la resta de centres seders del continent (València, Lió, Venècia, etc) fidels a uns conceptes més naturalistes i academicistes.

A la col·lecció de L'escarpidor hi ha un cos, probablement francès i que formaria part d'un vestit complet, confeccionat cap a 1840, però reaprofitant i remuntant el teixit d'una altra peça o conjunt anterior. Les similituds del teixit francès amb el teixit valencià són molt més coincidents que amb els dissenys d'Anna Maria Garthwaite. Encara que el lligament de fons del teixit francès (possiblement Lió o els seus voltants) és una sarja, ens trobem davant de dos dissenys íntimament relacionats. Es fa difícil de creure que no existís cap relació entre ells. Un va ser la font d'inspiració de l'altre, o ambdos teixits tingueren un altre disseny anterior comú. Es probable, aplicant la lògica històrica, que el teixit valencià s'inspirara en el lionès. Però, amb tot, el nostre teixit no es limita a copiar, adapta o canvia lligaments i efectes: el relleu en el mostrejat de fons és més marcat al teixit valencià, també la paleta cromàtica valenciana és més rica, acolorida i contrastada.

En tot cas establir la cronologia de la mostra antiga del chinoise, sense cap tipus de documentació, és difícil. El disseny primigeni, tal vegada, caldria datar-lo cap a 1780-90 (?). Però, no estaríem davant d'un dibuix vigent  durant algunes dècades, potser fins ben entrat el segle XIX?. No podríem establir una relació de continuïtat entre el chinoise i uns tipus de teixits semblants, molt utilitzats a la indumentària tradicional valenciana durant la primera meitat del XIX?. Em parlarem.

Detall. Vestit.  Tafetà mostrejat i espolinat,  disseny d'Anna Maria Garthwaite (1752)

Fragment de tafetà mostrejat i espolinat, disseny d'Anna Maria Garthwaite (1752)

Cos. c 1840. França (?). Col·lecció  L'escarpidor.

Motiu espolinat, Detall.

Mostrejat de fons. Detall.

 Motiu espolinat, Detall.

Motiu espolinat, Detall.

A les reproduccions efectuades per L'escarpidor s'han fet servir dos lligaments de fons. En la mostra de color cardenal el lligament de fons és un tafetà, i el dibuix de la mostra s'obté per un efecte de setí. 

Al teixit verd el fons és un otomà, i la mostra s'obté per bastes de trama, en aquest cas molt més contrastada. El color verd de la trama és més clar que el de l'ordit, amb això el mostrejat de fons és fa molt més visible.

Reproducció del Chinoise en color cardenal, amb fons de tafetà i mostrejat de fons en setí

Lligament del teixit de fons, tafetà, motiu amb lligament de setí (per ordim)

Chinoise en lligament d'otomà, mostra de fons per bastes de trama.

Motiu del mostrejat de fons

Devantal, confeccionat amb un chinoise en seda 

VOCABULARI

(1) lligament. Creuament dels fils d'un teixit.

(2) tafetà. Lligament bàsic. Un fil d'ordit creua, alternativament, per baix o per dalt,  amb un fil de la trama

(3) gro. Variant del lligament tafetà. Dos fils -o més- d'ordit creuen amb dos -o més- fils de trama

(4) ordit/ordim. Conjunt de fils paral·lels que van en el sentit longitudinal del teixit.

(5) trama. Fil perpendicular a l'ordit i lligat amb ell.

(6) laxa (seda). Sense torsió.

De la funcionalitat a l'ornament: L'AGULLA I EL PUNXADOR (i II)

La família Martín-Marín de Segorb (l'Alt Palància) conserva un joc d'agulles atípic. Les cabotes són esfèriques, prou imperfectes i de vidre negre facetat, probablement tallat a mà, per la desigualtat de les cares. Les agulles són d'acer i el canó de llautó. Es tracta d'un joc fet amb materials pobres, però dignament treballats. La joieria amb pedres negres (atzabeja i vidres) es va utilitzar profusament a l'últim quart del segle XIX. Com a complements en l'abillament dels llargs dols a que socialment les dones eren obligades. També, però, la joieria negra formava part de la moda del moment, coneguda com a remordimiento. Reflex dels valors puritans i victorians de la societat anglesa del finals del XIX. A Espanya, coincidint amb la crisi del 98, la moda va ser encara més tètrica i fúnebre, si era possible, que a la resta d'Europa. L'expansió i vitalitat de la negror, durant l'època de la  Restauració, ens fa recordar l'austeritat de l'Espanya dels Aústries.

El fort arrelament i vigència del pentinat tradicional, durant aquell període, reformula la moda estàndard internacional i l'adapta als patrons populars. Les agulles valencianes, allunyant-se'n dels models tradicionals, es mimetitzen amb la joieria del moment. En tot cas es tractaria d'una moda efímera i testimonial, encara que significativa. Les joies per al dol encara se perllongarien un temps. Els argenters valencians, finalitzada la Gran Guerra, en 1918, exportaren a França grans quantitats de joieria negra, de dol, i de qualitat prou discreta, per a les viudes i òrfenes dels soldats morts a l'enfrontament. I el volum del treball degué ser considerable. L'argenteria El Sol, a prop de l'església de Santa Caterina, de València, donava feina a quaranta operaris.

Joc d'agulles (4). Vidre negre facetat, acer i llautó. Família Martín-Marín. Sogorb (l'Alt Palància)

Joc d'agulles (4). Vidre negre facetat, acer i llautó. Canó 16,20. Rasca-monyos, 12,70. Família Martín-Marín. Sogorb (l'Alt Palància)

Joc d'agulles (4). Vidre negre facetat, acer i llautó. Família Martín-Marín. Sogorb (l'Alt Palància

Les fonts escrites -literàries, històriques i periodístiques- junt a les fonts gràfiques -la pintura costumista i la fotografia- ens ajuden a contextulitzar i visualitzar la indumentària popular. En aquest cas, les agulles del monyo (o del topet; o del figó, com diuen a Xàbia, a la Marina Alta). Aquestes fonts, però, cal prendre-les amb precaució, i no literalment, en el cas dels texts, o com a document inqüestionable en el cas de les fonts gràfiques.

Al sainet Els amors d'un torrentí. de Francesc de P. Rochano, 1859, les fadrines porten "bona agulla i punxador". També al mateix any, 1859, a l'obra col·lectiva Los valencianos pintados por si mismos, al capítol dedicat a la valenciana diu que al pentinat porta "una aguja y dos picadores (rasca-moños)". En aquestes dos obres coetànies troben diferències: en un cas es parla d'un únic punxador i a l'altre de dos rasca-monyos. Es pot deduir que coexistien, a la mateixa època, una o dos agulles i coexitien, així mateix, els dos vocables per nomenar-les.

Blasco Ibáñez, don Vicent, al conte valencià La cencerrada, 1893, escriu que a la caixeta d'una fadrina novençana de l'Horta hi ha "las tres agujas, con cabezas de apretadas perlas". A la seua novel·la d'ambientació  valenciana, Arroz y tartana, 1894, tal vegada la millor del cicle, ens diu d'una jove criada d'una casa burgesa, natural d'un poble de les rodalies de la ciutat, que duia "agujas de perlas, completando este tocado de la huerta su traje mixto, en el que se mezclan los adornos de la ciudad con los del campo". Per aquells anys, doncs, les jòvens dels pobles de la comarca de l'Horta encara es pentinaven amb el topet tradicional i les seues agulles corresponents. Però en 1904, tan sols deu anys després, escriu Blasco Ibáñez a Alma valenciana, "Cada barraca ocultaba en los arcones del estudio un pequeño tesoro ..../... agujas de esmeralda para el rodete". Deixant a banda les maragdes, l'ús de les agulles junt a la vigència del pentinat no és massa clar.

A la Geografía general del Reino de Valencia (c.1919), José Martínez Aloy, ens diu,"Labradoras ancianas o muy humildes son las únicas mujeres que en la huerta de Valencia prenden todavía sus cabellos con agujas". El monyo tradicional, i amb ell les agulles, iniciaven la seua extinció. Vicente Llatas a l'opuscle Folclore villarense, 1994, reporta que formaven part del vestit tradicional "valiosas agujas y pasadores, también de perles finas, a estilo de la antigua labradora valenciana" i que entre 1920 i 1927 encara es casaren, a Villar del Arzobispo (Els Serrans),  trenta-dos parelles "vistiendo a la antigua usanza". L'àmbit de la indumentària popular ja reculava i es recloïa a nuclis rurals aïllats i allunyats de les modes urbanes. Així 1927 es la darrera data documentada, pel que fa referència a les agulles,  de la resistència a les modes unificadores. Però, encara als primers anys de la dècada dels 40 del segle XX, segons reporta Almela y Vives, algunes dones de Villar del Arzobispo encara utilitzaven habitualment les agulles

A la pintura costumista tan sols seria de fiar, i també amb prevencions per la seua tendència a un costumisme arcaïtzant, Bernardo Ferrándiz. Als seus llenços Cosechera de seda de Puzol (1875) i El escribano público (1876), com a tota la seua obra d'ambientació rural valenciana, les dones duen grans agulles. A la fotografia, que com a document fiable també cal prendre amb prevenció, reproduïm una cigarrera -per altra part, no gens costumista-  de J. Laurent (1876) i dos fotografies anònimes de data incerta, on es pot vore, encara que amb dificultat, la vigència de les agulles tradicionals. Comparant les pintures i les fotografies advertim que Ferrándiz, certament, magnifica el volum de les agulles.

Detall. Cosechera de seda en Puzol. Bernardo Ferrándiz.  Oleografía de F. Muñoz. c. 1876. Col·lecció L'escarpidor

Detall. El escribano público. Bernardo Ferrándiz. Foto de J. Laurent. Biblioteca Nacional (c. 1875)

Detall. València. Grupo de cigarreras. 1870. J. Laurent

Detall. Fotografia, Col·lecció L'escarpidor

Detall. Fotografia. Col·lecció L'escarpidor

A la col·lecció comercial de L'escarpidor hem recuperat i reproduït alguns models d'entre les nostres agulles originals.

Joc d'agulles (4). Llautó sobredaurat. Estrassa i perles

Detall. Agulla

Joc d'agulles (4). Llautó sobredaurat, vidres verds i perles.

Joc d'agulles (4) Llautó sobredaurat i vidres verds.

Joc d'agulles (4). Llautó sobredaurat i vidres d'estrassa

Joc d'agulles (4). Llautó sobredaurat i vidres d'estrassa

Botó durant el muntatge. Baix, la roseta central. Dalt a l'esquerra dos rosetes perimetrals. Les rosetes afegeixen tridimensionalitat i volum al botó

Amb la Gala de lliurament de Certificats. LA SEDA TORNA A LA LLOTJA

A l'imponent Saló Columnar de la Llotja es va celebrar, el passat dijous 11 de febrer, la Gala de lliurament de certificats dels Teixits Seda València. L'orfebreria pètria de la Llotja es complementava amb els colors i els dissenys dels teixits de seda. La senzillesa de l'acte va fer encara més palès el glamour i la solemnitat de la cerimònia. Es tractava de reivindicar la seda manufacturada a València i reivindicar, també, la llarga tradició vellutera de la ciutat.

       
L'escarpidor va recollir setze certificats, entre ells tres per a indumentària d'hòmens. Vam ser l'única botiga que va presentar peces confeccionades amb seda  destinades al públic masculí.
       
Amb la nostra participació a la Gala volíem expressar públicament, i sense cap dubte, el nostre compromís amb la Fàbrica valenciana, amb el conjunt d'empreses que fan possible la pervivència de l'art dels velluters. A L'escarpidor ho tenim clar, vestits valencians amb sedes valencianes. 
           
Sols ens resta agrair, com sempre, la participació de les nostres clientes/clients,  i l'entusiasme i generositat amb que desfilaren. Elles i ells també saben valorar la mestria de segles i l'alta qualitat que ofereix un teixit fet a València, Potser per això trien L'escarpidor.
      

A L'escarpidor.

A L'escarpidor.

PER DAVANT. A la Plaça del Mercat.

PER DARRERE. Camí de la Llotja

I encara més

La representació de L'escarpidor a un finestral

Las Provincias també va triar, per il·lustrar el reportatge, a les representants de L'escarpidor

   

Vicent Genovés: HUI MÉS QUE MAI HEM DE REIVINDICAR I PROTEGIR LA SEDA VALENCIANA

Intervenció del President de la Junta de Govern del Col·legi de l'Art Major de la Seda a la Gala del lliurament de certificats de Teixit Seda València. 

Vicente Genovés, President del Col·legi de l'Art Major de la Seda

Bona vesprada, en primer lloc voldria agrair l'assistència a aquest acte del secretari autonòmic de turisme D. Francesc Colomer, i la de tots vostès.

En l'any 2012 el Col·legi de l'Art Major de la Seda va crear i patentar la marca TEIXIT SEDA VALÈNCIA, per a la protecció de les sedes valencianes. Tres paraules defineixen el sentir que voliem imprimir en aquesta marca. AUTENTIFICAR, CONCIENCIAR I PROTEGIR.

Baix a aquestes tres premisses, voliem en primer lloc, Autentificar les sedes valencianes. En segon lloc, Concienciar a tota la societat valenciana de protegir la nostra cultura i història , avalada per més de sis segles de tradició i fabricació ininterrompuda de seda valenciana. I per últim, protegir aquesta història i cultura a través d'una etiqueta que ens identifica i distingix de la resta.

Els seders valencians han heretat dels seus avantpassats l'esperit viu dels velluters, amb la seua mestria, professionalitat, honradesa i bon fer, mantenint l'essència de les antigues ordenances que van fer que el Gremi seder, s'eternitzara en el temps.

VALÈNCIA CIUTAT DE LA SEDA 2016 és un èxit per a tots els valencians que ens torna al punt des d'on mai havíem d'haver eixit.

El reconeixement unànime mundial de que València va tindre i té una gran i molt arrelada tradició sedera, ha aconseguit que el nostre pais i en especial la nostra ciutat, haja sigut posada novament en el mapa de la Ruta de la Seda la qual integra als països amb gran tradició sedera, per a orgull d'aquesta ciutat i dels valencians.

Voldria agrair a tots els que han treballat en este projecte i en especial al Centre Unesco València, i al Focal Point de Unesco per la Ruta de la Seda a Espanya, JMª Chiquillo, pel treball fet per a aconseguir este reconeixement. També a la Agència Valenciana de Turisme que està liderant el comité organitzador de tots el actes que es realitzaran per a celebrar esta magnifica ocasió que té València per a ser l'eix central d'aquesta Ruta.

Aquest acte que celebrem hui ací, es el punt de partida per a esta VALÈNCIA CIUTAT DE LA SEDA 2016 celebrar en aquesta Llotja que respira seda pels seus quatre costats, la primera entrega d'un certificat que autentifica la seda valenciana.

Per això vull fer una crida a totes les persones amants i consumidores de seda, a que exigiu quan compreu una seda valenciana, que estiga certificada i avalada per aquesta etiqueta.

La indumentària valenciana té i atresora una forta identitat històrica.

És la gran ambaixadora d'aquest passat seder que ens identifica com a poble. La bellesa dels seus dissenys, formes i colors ens fan diferents de la resta. Per això hui més que mai hem de reivindicar i protegir esta seda, que de nou ens ha posat en primera línia mundial entre els països amb gran tradició sedera.

Per tot el que s'ha dit, l'empremta sedera d'esta ciutat enguany tan especial per a València en el que celebrarem el vintè aniversari de la declaració com a patrimoni de la humanitat per part de la Unesco a la Llotja, i la rehabilitació i inauguració del Museu del Col·legi de l'Art Major de la Seda, sufragat integrament per la Fundació Hortensia Herrero, que posarà en valor la nostra història, la nostra cultura i sobretot la nostra identitat i passat seder.

Espere i desig que este certificat que hui vos anem a entregar, ho rebeu amb el mateix orgull amb que nosaltres vos ho entreguem per ser defensores d'una cultura tan valenciana com és la nostra tradició sedera.

Abans de finalitzar només em queda dir, que en aquest any tan especial que estem vivint els valencians, fer una crida a tota la societat valenciana per a que s'implique a col·laborar i celebrar l'any en què la seda tornarà a lluir en València amb més intensitat que mai.

Aquest és el nostre compromís, aquest es el nostre repte, aquest es el nostre somni.

Gràcies per la seua atenció.

De la funcionalitat a l'ornament: L'AGULLA I EL PUNXADOR (I)

La joieria, en qualsevol cultura i en qualsevol moment de la història, té una funció purament ornamental,  d'embelliment i ostentació  de la imatge personal que volem projectar cap als altres. Les excepcions a aquesta funció ornamental  són els elements de tancar o subjectar les vestimentes, com podrien ser el botons, fíbules, fermalls,.. Les peces  ungides d'espiritualitat o  religiositat, com les medalles, creus, reliquiaris, amulets,... tampoc formarien part, estrictament, de la joieria ornamental pel seu contingut, no tangible, però real, portador de creences transcendents.

Al món occidental els components bàsics d'una caixeta femenina són les arracades, les manilles, els anells i els elements que pengen o envolten el coll. Aquestes joies no tenen cap funcionalitat, més enllà de la, diguem-ne, decorativa.  A l'adreç tradicional de la dona  valenciana hi hauríem d'afegir unes altres peces: les agulles i punxadors. Elements funcionals -encara que també ornamentals- en els cabells. Les agulles valencianes no són excepcionals o rares dins de la joieria femenina, però si són un element singular, característic i diferenciador. Són peces estrictament indígenes i marquen un àmbit i una cultura tradicional autòctona, molt més, posem per cas, que les arracades de barquillo (tot i que aquestes són, també, d'exclusiu àmbit local).

Les agulles -o l'agulla, s'utilitza indistintament en singular o plural- sostenen, mantenen al seu lloc, el monyo del tos, són l'eix de subjecció, l'estructura portant a partir de la qual es basteix el pentinat. L'agulla la conformen dos peces de metall, generalment argent o llautó. Una d'elles, l'espasa, una barreta o punxó, s'introdueix dins de la baina de l'altra, el canó. Podrien dir-ne, com en el cas dels gafets o agulles de gafa, el mascle i la femella.  Ambdos peces, canó i espasa,  es rematen amb idèntica cabota amb forma de bola o botó, enriquides amb perles, vidres o espillets.

El rasca-monyo o punxador té la funció d'alleujar. La higiene i la neteja personal no eren pràctiques massa habituals a la societat tradicional. Els cabells, cal suposar, s'omplirien de brutícia i paràsits (polls, puces,... ) i el punxador ajudaria, com ho faria un pardal esplugabous, a suportar les molèsties i coentors. A jutjar per l'estat amb que ens han arribat les agulles i rasca-monyos conservats  -tortes, rasposes i doblegades- es pot conjecturar que tindrien múltiples funcions pràctiques: que la usuària agafara una agulla del tos i furgara amb ella per desnuar un floc o obrir un pany, posem per cas, és una suposició plausible.

El Diccionari Normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no recull els vocables, rasca-monyo i punxador. I tampoc recull a les entrades espasa i canó l'accepció concreta d'agulla de monyo. Veritablement no són paraules d'ús molt corrent, però tampoc es podrien definir com a arcaismes. Són vocables que tenen, com tants d'altres, una segona vigència, una nova vida, i no s'arxiven definitivament al diccionari de paraules oblidades o inservibles. Reviscolen, temporalment, quan se fa ús del pentinat tradicional. I, per altra part, no hi ha dubte que formen part, les reporte o no el Diccionari de l'AVLL, del patrimoni lingüístic valencià.

Les agulles, diuen els estudiosos, tenen el seu origen al segle XVIII (si bé es mira, tot té el seu principi al XVIII) i caldria diferenciar, tipològicament, l'agulla (el conjunt de canó i espasa) del punxador. Podrien semblar-se, però no eren joc. El botó no sempre era rodó, circular, i fins i tot podria ser esfèric -les boles-. Però el ben cert és que la pràctica totalitat del conjunt d'agulles que es conserven, formant -generalment- un joc de quatre, cal datar-les de la segona meitat del XIX fins a ben entrat el segle XX. Tal vegada les agulles, amb una rica diversitat tipològica, són les peces més nombroses que ens han arribat de la joieria valenciana femenina. Fins i tot  les agulles soltes i aïllades que han sobreviscut, maltractades, mutilades i rovellades, ens transmeten, però, la subtil gràcia creadora dels argenters valencians, des de les més senzilles i tosques agulles de pedres verdes com a cudols (amb sis o set hi ha prou) fins a les elaborades agulles de complicats rosetons amb minúscules perles, irradiant l'orient evocador del seu nacre.

Botó, detall. Argent, vidre verd i perles. Col·lecció L'escarpidor

Agulles (2). Punxadors. Argent sobredaurat, perles i vidres verds. Botó, 2,30 ctms.  Agulla, 13 ctms. Col·lecció L'escarpidor

Detall d'un botó. Col·lecció L'escarpidor

  Joc d’agulles (4). Llautó sobredaurat i espillets. Canó i espasa (18,3 ctms). Rasca-monyos (13,5 ctms).  Botó: 2,70 ctms. Col·lecció L'escarpidor

Detall d'un botó. Amb una roseta central i quatre perimetrals. Col·lecció L'escarpidor

Joc d’agulles  (3). Argent sobredaurat i espillets. Botó, 1,70 ctms. Canó, 15 cmts. Rascamonyos, 13,5 . Manca l’espasa. Col·lecció L'escarpidor

   Joc d’agulles (3). Llautó i pedres verdes. Canó i espasa, 21,5 ctms.  Rascamonyos, 13,5 ctms. Botó: 2,30 ctms.
Col·lecció  L'escarpidor

Botó. Detall

Joc d'agulles (3). Argent, vidres i símil perla. Canó, 17,5 ctms. Punxadors, 12,70 cmts. Botó, 2,10 ctms. Manca l'espasa. Col·lecció L'escarpidor.

Joc d'agulles (2). Llautó i vidres verds. Espasa, 19,6 ctms. Rascamonyo, 14,8 ctms. Botó, 2,70 ctms. Marca d'argenter a l'espasa. Manca, al menys, el canó. Regular estat de conservació. Col·lecció L'escarpidor. 

Joc d'agulles (4). Argent sobredaurat i perles. Canó, 19 ctms. Espasa, 17. Punxador: 12. Punjador, 14 (aquest, tal vegada, es va associar al joc en època posterior). Botó, 2 ctms. Marques a l'espasa. Col·lecció L'escarpidor. 

Botó. Detall