UN "VULGAR" TEIXIT DEL SEGLE XVIII

Els teixits més sumptuosos, els elaborats amb les sedes més fines, els metalls més nobles, els dissenys més acadèmics, els lligaments més complexes i amb les densitats més altes, han estat sempre un producte elitista. Sols una selecta minoria de l'alta aristocràcia i les famílies reials en podien tindre accés. L'esclusivitat i la singularitat,  junt a l'originalitat i l'exotisme, han conformat des del segle XVIII i fins els nostres dies el restringit món de la moda més exquisida, i  han estat un patrimoni  de les classes dominants. Abans, com ara, ningú -fóra dama o cavaller, distingit i notable- estava disposat a compartir models semblants de teixits o vestits; haguera estat un "vulgaritat" imperdonable.  Per aquest motiu són  pocs, però molt variats, els teixits rics que ens han arribat d'aquelles èpoques. És molt difícil, per tant, trobar un teixit històric d'aquestes característiques, repetit.
L'exclusivitat dels dissenys en els teixits tenia un cost social i econòmic altíssim. Com que la quantitat de vares -encara que n'eren prou les que calien per confeccionar un vestit de l'època- que es feien d'un dibuix concret eren ben poques, en relació a la complexitat del tissatge, al cost ja molt elevat dels teixits, calia afegir-li el valor econòmic  del temps -de vegades setmanes- que tenien que estar el telers quiets per canviar la muntura, passar de nou els milers de fils dels ordits pels ullets dels ramalets i per el conjunt de l'aviadura. Un luxe, el qual molts pocs podien permetre's.
A la València divuitesca quan des de Madrid s'exigia celeritat en el lliurament dels teixits que tenien que decorar els salons del nou Palau d'Orient, els velluters valencians respongueren que les comandes eren tant insòlites que calia, fins i tot, construir telers nous, a més de canviar constantment de muntura. I aquestes exigències tenien, per conseqüència, allargar el temps empleat en la seua manufactura..
A l'estructura social de l'època  les classes elevades -però amb una economia discreta- no podien accedir a l'exclusivitat, i tingueren que compartir els mateixos dissenys dels teixits, i arriscar-se a que en qualsevol acte social -a l'església, als jardins públics, als salons, ...- apareguera l'amiga, la veïna o la coneguda.... amb el mateix teixit o un de molt semblant. A més a més, durant les últimes dècades  del segle XVIII la base social consumista -amb la irrupció de la burgesia- s'amplia, i aquestes noves capes socials també volen participar -o aparentar- del luxe i l'ostentació.

No és estrany, per tant, que un tipus concret d'un disseny de teixit es difonguera al llarg i ample del continent europeu. Amb un colorit prou variat i amb xicotetets diferències en el dibuix. A València també es troba aquest disseny prou representat, i se li ha consagrat com a "tradicional" i autòcton, sense cap evidència. Es tracta d'un teixit d'una certa qualitat  i complexitat tècnica, però amb una certa moderació en el luxe: no es coneix, ara per ara, cap versió d'aquest disseny teixit amb fils metàl·lics, encara que sí s'han utilitzat fils un poc especials com la "serreta".
Tècnicament el nostre "vulgar" teixit és un "cannelé simpleté" (que recorda visualment a l'otomà), amb un disseny en ala  -punt i seguit- i d'estil "rococó" -amb la clàssica disposició en meandres, garlandes i pomells-  i amb trames espolinades i policromades de seda. Cronològicament es podria datar cap a 1770-1780. Si la manufactura del teixit coinxidix amb el de les peces confeccionades, ja era en aquells moments un poc "passat de moda". El disseny deuria de ser anterior a 1760.

En diverses col·leccions privades i en els més importants museus del tèxtil i la indumentària, es conserven prou i variades peces confeccionades amb aquest disseny. Podem trobar-ne al Museu del Disseny (col·lecció Rocamora) de Barcelona, al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa i en el Museo del Traje de Madrid. Però també a París, en el Musée Galliera (museu de la moda de la Ville de Paris) es guarden dos "caracos" (gipons) molt semblants, confeccionats amb aquest disseny.
Cal tindre també en compte que algunes de les peces conservades on aquest teixit pren part són d'època prou posterior. En la catalogació i cronologia de les peces històriques d'indumentària no es pot oblidar la reutilització, reciclatge i transformació de moltes d'elles.

TAMBÉ EN LA COL·LECCIÓ DE L'ESCARPIDOR
Aquest disseny també el tenim representat en algunes peces de la nostra col·lecció històrica. D'entre elles cal destacar una cotilla confeccionada amb aquest dibuix, però amb dos teixits de colorit diferent. Probablement es tracta d'una cotilla que no és popular, i que podem catalogar com a pertanyent a la moda internacional i, per tant, és d'ús interior.

MODEL DE GIPÓ I CLASSE SOCIAL
Una part important de les peces que ens ha arribat confeccionades amb aquest disseny de teixit són gipons. Els que es guarden a València, París, Barcelona, Terrasa o Madrid són prou semblants en el seu patronatge, i és prou complicat atribuir un sentit especial a les xicotetes diferències que hi ha entre tots ells.
I a quina classe social pertanyia la seua propietària?. Per a Pascale Gorguet, conservadora del Musée Galliera:  "Ces vêtements ont la singularité de pouvoir  représenter différents usages" .../... "peuvent ainsi avoir constitué l'ensemble relativement habillé d'une personne de fortune modeste, la negligé d'une dame riche ou la base d'un costume régional".
En definitiva, ens trobem davant d'un teixit que no sols té una presència a molts llocs d'Europa, també va estar escollit per diverses classes socials.

“COROS”, “CORS”, “FLORONET”: MOLTS NOMS PER A UN MATEIX DISSENY

A partir de la introducció efectiva de les màquines Jaquard en València –cap a 1840- i el fet que una gran part de la producció de teixits es destinara a la confecció d’ornaments litúrgics –l’Església, i més la valenciana, sol tindre una concepció estètica prou conservadora-  la sederia local entra -per definir-ho plàsticament- en un estat de “fossilització”:  una llarga etapa on els dissenys amb més acceptació es repetixen invariablement, una i altre vegada, sembla com si per ells no passaren els anys. Etapa, per cert, que encara no ha finalitzat. Sembla com que el rellotge de la història s’ha parat per als dissenys seders valencians.

Sense arribar, ni de bon tros, a la omnipresència del “palma”, el domàs “coros” o “floronet” (entre altres noms) és un disseny que des de la segona meitat del segle XIX ha estat teixit a diverses fàbriques i obradors valencians. Aquest  disseny el tenim documentat a Garín, Rafael Català i al taller artesà de Vicente Enguidanos.

Als arxius de la fàbrica Garín de Montcada (l’Horta Nord) es conserven, a més de diverses mostres, alguna documentació gràfica i escrita. La data més antiga és de 1868. En un altre arxiu de 1869, encara que incomplet, el disseny figura com a “damasco botón de oro Floronet”. Ja del segle XX hi ha una raqueta amb una versió diferent i modernitzada, que va rebre el nom de “modificado”. A la parròquia de Sant Nicolau de la ciutat de València hi ha constància d’una capa pluvial amb aquest disseny teixida per Mariano Garín.

Es sap, per via oral, que aquest disseny també es va teixit en la fàbrica de Rafael Català, i que rebia el nom de “Coros”. No hi ha constància pública,  per ara, de cap document escrit, mostra o raqueta que puguera pertànyer a Català.

De l’obrador de Vicente Enguidanos es conserven algunes mostres del disseny “coros”, “cors” o “corazones” –noms que va utilitzar l’últim velluter-. En el  Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa hi ha un mostra bicolor (ordit en verd fulla i tramat en cru) que va teixir Enguidanos expressament per a aquest Centre en 1990. Actualment a la Casa del Col·legi de l’Art Major de la Seda també hi ha exposada  una mostra en roig del domàs “coros” manufacturada per “l’últim velluter”. La producció del “coros” que va  teixir Vicent Enguidanos es destinava, sinó exclusivament si majoritàriament, a la indumentària religiosa.

Un cobrecalze i una casulla de forma espanyola de domàs  morat, amb el disseny “coros”, va meréixer l’atenció de la professora i historiadora dels teixits Florence Valantin. En la seua opinió el dibuix pertany al “répertoire classique du XVIIIe siècle” .../...”Les coeurs, assez marqués dans la composition” .../... apportent ici une note d’originalité”. La peça que va catalogar Florence Valantin li va atribuir una cronologia entre finals del segle XIX i principis del XX. Respecte al lloc de producció “on ne peut” .../... “qu’émettre des hypothèses”. Al fil de les aportacions de la professora francesa, cal dir que no hi ha dubte que el disseny és plenament divuitesc. Però, és un dibuix original del XVIII?, o és una recreació historicista del tercer quart del XIX?. No tenim, per ara, cap indici documental de que el “coros” es creara al segle XVIII. Del domàs “palma” sabem documentalment que s’ha teixit a València ininterrompudament des de  l’últim terç del XVIII. I cal recordar que molts dels dissenys de la sederia europea (inclosa la valenciana) de la segona meitat del XIX són recreacions historicistes. Però, l’origen valencià del cobrecalze estudiat per Florence Valantin és incontestable. Fixar una fàbrica concreta per al tissatge és ja una qüestió més complexa.

En el Museo de Zaragoza, i dins de l’exposició temporal “Vida y moda. Entorno y clase social Aragón siglos XVIII y XIX”, que es podrà visitar fins el 23 d'agost,  hi ha un vestit de “mujer ataviada para ceremonia, segunda mitat del S. XIX hasta principios del S. XX”.  Segons la comissària, Marian Rebolledo, “la riqueza de los materiales marca de nuevo la diferencia”. “La saya de seda adamascada, recreación moderna con tela de damasco de seda de medianos dels siglo XIX”, està confeccionada amb un domàs del disseny “coros”. 

El  nostre domàs a més de diversos noms també té diverses versions del disseny. Fins i tot en alguna d’aquestes versions han desaparegut els motius decoratius més originals: els cors, i han estat substituïts per elements decoratius molt més vulgars. En la col·lecció de peces antigues de L’ESCARPIDOR tenim diverses mostres –i amb dissenys i colorits diferents- del “coros”, però tenim també una cotilla popular confeccionada amb un “cors” morat. Cotilla que no potser anterior a la segona meitat del XIX i que fa ben palès la utilització en la indumentària de les classes populars valencianes de teixits creats originàriament per a la litúrgia catòlica.

(Agraïm les informacions facilitades per Victoria Vicente i Vicente Enguidanos)