diumenge, 27 de novembre del 2016

Pintes, pintetes i pintots (1)

La pinta és considerada i reconeguda com el símbol més representatiu de la vestimenta tradicional de les dones valencianes. S'ha convertit en una senya d'identitat que, fins i tot, i amb el temps, podria incloure's a la normativa jurídica que es desenvolupa  a partir del nostre Estatut. 
Com sol ocórrer amb altres símbols, la pinta té, des del rigor històric, uns orígens prou boirosos. I precisament pel seu caràcter de paradigma cal aclarir-los. No es coneixen, comparativament amb altres peces de la joieria popular valenciana, massa exemplars d'època. I els pocs exemplars es troben molt disseminats entre les col·leccions museístiques publiques i privades i els patrimonis familiars heretats. Ens han arribat poques i, sobretot les conservades a les col·leccions, es troben totalment descontextualitzades, o poc falta. Es desconeix  el seu moment d'adquisició, la seua procedència geogràfica (comarca o poble concret, si pertanyia a un àmbit urbà o rural) o de classe (burgesa o popular), l'ús i la valoració que les seues propietàries li donaren,...I de les que es guarden -poques o moltes, tampoc ho sabem- formant part dels patrimonis familiars heretats, o ens són desconegudes i/o tenen una complicada accessibilitat per als estudiosos.
Les fonts documentals escrites al voltant de la pinta tampoc són massa explicites, ni ens aporten molta informació més enllà del material amb que es confeccionen i, en algunes altres fonts, una breu referència al programa decoratiu i el seu pes. Les descripcions literàries -llibres de viatges, articles costumistes, ...- cal prendre-les amb un certa precaució: sempre hi ha la tendència a exagerar el color local.
Respecte a les fonts gràfiques, els dibuixos i gravats d'època tan sols ens informen -i no sempre amb claretat- del seu ús. Però, en canvi, comptem amb un material excepcional: els plats i pitxers de la demanà. Aquestes representacions del joier de les novençanes es produiren en temps real: els ceramistes de Manises pinten  simultàniament les creacions codificades dels argenters. Malgrat el realisme amb que es dibuixa l'aixovar a les peces de la demanà, aquestes també es regixen per codis estereotipats i seriats: encara que tampoc són massa els pitxers i plats conservats, podem trobar peces pràcticament idèntiques.
La pinta valenciana és una creació molt diferenciada de la resta de pintes, però totes elles tenen una soca comú i compartida. I en algun  moment històric la nostra pinta adquirix caràcter propi i singular. Comença, poc a poc, a diferenciar-se de la moda i a evolucionar amb independència dels  esquemes formals imperants.
Ja a les molt remotes èpoques prehistòriques, i posteriorment a la cultura romana, podem trobar pintes per a l'embelliment personal.  Algunes d'aquestes creacions, salvant el mil·lennis que ens separen, no són massa lluny dels conceptes estètics més propers a nosaltres. 
Però l'origen de la pinta valenciana caldria datar-lo començada la segona meitat del segle XVIII. Dos podrien ser les possibilitats o les condicions que facilitaren el seu ús i sorgiment. Per una banda la desaparició a la moda internacional de les sofisticades i artificioses perruques que tant hòmens com dones portaren fins a finals del segle. I per l'altra la quimera de crear una indumentària "nacional" a Espanya -la majeza- front a les modes forasteres. No oblidem que la peineta o teja, per aquells anys, es va codificar com un símbol de rància espanyolitat. Amb la desaparició a la moda Imperi de les perruques s'obri pasun nou complement per al cabell,  les pintes, que formen parures amb les arracades, collars, manilles, ...  Se han conservat moltes pintes d'aquesta moda, i també diademes, ornades amb perles i coral.



Les primeres notícies sobre les pintes a la documentació escrita daten de prou entrada la segona meitat del XVIII, però tampoc podem estar-ne segurs que les que es reporten als documents tinguen ja un caràcter autòcton.
No serà fins als darrers anys del segle de les llums i, sobretot, als primers anys del XIX quan es puga parlar amb propietat de les pintes a la valenciana. 
Respecte a l'àrea geogràfica d'utilització i influència d'aquest complement sembla que no comprèn la totalitat de les nostres comarques: més al nord del Camp de Morvedre no s'han trobat peces d'època -ja que els exemplars coneguts pertanyen als moments de vestir-se a l'antiga- i hi ha molt poques referències als inventaris notarials. A la resta del territori valencià sembla que hagué una presència més o menys significativa, siguen d'uns o d'altres del models coneguts.

1. PINTES TALLADES
Les primeres pintes que formalment ens acosten a la pinta autòctona són les anomenades -per una tradició oral prou difussa-  com a pintes rectes, tallades o trencades. Tots els exemplars coneguts  són d'argent parcialment sobre-daurat, amb un treball de burell -a partir de no se sap bé en que moment conegut com a "flor d'aigua"- i que comparteixen un esquema decoratiu molt uniforme. Tots aquests tipus són molt semblants, sols es diferencien -decorativament- per la distribució dels motius.
Les pintes tallades, pel que sembla, apareixen a una àrea geogràfica prou més àmplia que la valenciana: s'han trobat exemplars a Aragó, Castella, Murcia, ... Aquest tipus potser siga la variant més arcaica.


Pinta recta, tallada o trencada. 19 cmts. x 8. Col·lecció L'escarpidor.






                           






MUJERES LEVANTINAS. Dos bellas murcianas de la huerta.....
 Las razas humanas. Tomo II. Barcelona, 1928

Detall. MUJERES LEVANTINAS. Dos bellas murcianas de la huerta.....
Las razas humanas. Tomo II. Barcelona, 1928.


2. ESCARPIDORS
Una variant més menuda d'aquest tipus de pinta es coneguda com       a escarpidor escarpidoret. Compartix amb la seua germana gran totes les característiques: materials, decoració,...

Escarpidor. 9,50 cmts. x 4. Col·lecció L'escarpidor.








dimarts, 15 de novembre del 2016

TRADICIONS INVENTADES, també a altres pobles d'Europa



De vegades es convenient deixar de contemplar-se el melic - metafòric- alçar la vista i guaitar el què ha passat també a altres pobles del vell i plural continent europeu. El valencians compartim amb moltes cultures minoritàries d'arreu del món occidental semblants condicions: les nostres referències han estat més o menys marginades o depreciades, quan no reprimides o perseguides. I no solament la llengua, encara que principalment, també molts altres dels nostres valors col·lectius.
Hi ha, a més a més, allò que s'anomena l'autoodi: una mena de quinta columna interior. És la mitificació i falsificació, amb intencions ingènues o interessades, del nostre passat. Però el retrobament i el redreçament d'allò que se'ns negava o havia estat deformat i manipulat  ha sigut, i encara és, un llarg camí. Estudiar, investigar, conèixer, difondre i depurar és una tasca pacient i constant, allunyada de sensibleries mediàtiques, a les quals tan aficionats són els sectors més frívols de la societat valenciana. Cal anar amb compte: el folklore no és cap alternativa a la cultura, ans al contrari, n'és una part indestriable.
I en eixe camí de la recerca es deu, sinó separar el gra de la palla, sí, al menys, no confondre'ls. Encara que només siga per un elemental sentit del rigor històric, no es deuen barrejar les referències viscudes amb les imaginades. No tenen el mateix valor.
Patricia Rieff és autora d'una manual que es proposa arreplegar la història de la indumentària amb una visió universal. A un dels capítols sobre  Europa dedica un apartat als vestits populars "inventats" (són les seues pròpies paraules). Vos oferim una recopilació dels paràgrafs més representatius.
Després de llegir-los proposem, si vos abellix, una meditada lectura "a la valenciana".


Historia del vestido. Patricia Rieff Analwalt.
Blume. 608 pàgines. Barcelona, 2008



"La tradición del vestido popular localizado en el siglo XIX reflejaba la naturaleza conservadora del mundo preindustrial y rural en el que se desarrolló. En aquellos pueblos campesinos aislados y autosuficientes existían unos rígidos códigos que controlaban los valores éticos y morales de las comunidades. Existían pautas fijas para todo, desde las tareas diarias hasta la organización de los matrimonios. También el atuendo adecuado para hombres, mujeres y niños estaba fijado. Además de las prendas cotidianas, se disponía de otras especiales, más elaboradas, para los días de iglesia, las fiestas y las bodas."   .../...
El auge del vestido popular europeo hasta su apogeo y posterior declive fue muy rápido. Debido al actual estilo internacional homogeneizador y a las prendas producidas en serie y vendidas en grandes cadenas, la ropa es cada vez más barata al tiempo que el vestido tradicional, irónicamente, resulta más y más caro."  .../...
"Algunas de la tradiciones del traje popular europeo, que parecen tener una prolonga antigüedad, se inventaron en realidad en fechas relativamente recientes. Éste es el caso de Gales, donde eruditos y patriotas del período romántico, preocupados porque su cultura había perdido brillo, se propusieron de manera obstinada redescubrir el pasado. Así, cuando consideraban que alguna tradición histórica, lingüística, literaria así como de indumentaria era inaceduada, recreaban nuevamente el pasado.


"Eruditos y patriotas galeses del período romántico (siglo XIX)
 idearon un "traje nacional" para Gales compuesto por elementos diversos del pasado rural".

Un segundo ejemplo de traje popular inventado tuvo lugar en Escocia, donde la actual tradición" .../..."incluye lo que se considera el vestido nacional del país: una falda corta de tartán cuyo diseño identifica al clan del portador. Este atuendo, al que se atribuye una gran antigüedad, es relativamente moderno."   .../....
Hugh, duodécimo conde de Eglinton (1739-1819),
 un oficial al mando de un regimiento escocés,
lleva una versión adornada de la falda de soldado raso.
"Un último ejemplo de la invención deliberada de una traje nacional procede de Lituania, donde el vestido popular reinventado sirvió en diversas ocaciones como instrumento ilustrativo de protesta: primero, contra la ocupación rusa (a finales del siglo XIX y de nuevo en el siglo XX), y ya más recientemente durante el desarrollo de un traje "antiguo" completamente revisionista."


El reinventado traje popular lituano.

.../... "todavía podemos encontrar ejemplos de trajes populares regionales en ceremonias nacionalistas, representaciones para los turistas y en zonas muy remotas  .../... Estos conjuntos, como los trajes populares "inventados", se convirtieron en puntos de acuerdo que sirvieron para elevar el decaído espíritu de un país, como así ocurrió en Gales; infundir el sentido de ordullo nacional, como en Escocia; o bien servir como elemento demostrativo de protesta, como en los trajes nacionales de Lituania."