L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (4) Els dissenys

La història de l’estampació de teixits “c’est probablement 

là que se mêlent le plus étroitement les problèmes chimiques, 

techniques, matériels et professionnels, 

et les problèmes sociaux, idéologiques, 

emblématiques et symboliques” (Michel Pastoureau)

El Musée de l’Impression sur Étoffes de Mulhouse (Alsàcia) conserva cap a 70.000 teixits i tres milions de mostres -sobre un total de sis milions de documents- tot i ser el museu de referència mundial de l’estampació.

La manufactura Oberkampf  que es va instal·lar a Jouy-en-Josas, prop de París, va generar més de 30.000 dissenys entre 1760 i 1843. Però en 1804, durant el període de màxima expansió,  comptava amb 1332 treballadors, però només 3 d’ells eren dissenyadors. Encara que sovint va recórrer a contractacions externes per als dibuixos. En 1818 va produir 1,5 milions de metres, i no va ser un any especialment bo, quantitat que permet donar una idea de la magnitud de la producció.

Al Regne Unit el Journal of  Design  en 1844 deia: “Es registren a l’any més de 600 dissenys per estampar en calicó, i suposa tan sols una tercera part de tot el que es produix”.

Des d’un punt de vista del disseny endinsar-se a l’estudi de la impressió és, certament, difícil. I complicat de traure conclusions amb trellat. Des de l’arribada de les primeres indianes a Europa fins al remat del segle XIX, per posar un límits convencionals, els dissenys són tan  nombrosos, la qualitat dels teixits tan diferents, les xarxes manufactureres i comercials tan diversificades i extenses i els motius decoratius pertanyent  a cultures tan diverses, que tan sols es pot parlar d’un molt elevat grau de mestissatge, eclecticisme i barreja.

Mostres d'indianes. Arxiu històric de la Ciutat de Barcelona.
Sense data.

Indiana francesa. Segles XVIII-XIX.
Disseny Les bonnes herbes, amb un fons de color conegut com a ramoneur

Indiana francesa. Cap a 1790. Disseny conegut com
Les bonnes herbes. Molt utilitzat a la indumentària tradicional de Provença.

Mostres de mignonettes. França, 1821.
Eren dissenys amb motius molt menuts i preu assequible,
molt emprats per les classes populars

Indiana francesa. Cap a 1790. Disseny conegut com
Les bonnes herbes. Molt utilitzat a la indumentària tradicional de Provença.

Cotó estampat i pintat. Fons blanc, 5 colors.
Primera meitat del segle XVIII.
Impresa a l'Índia per al mercat europeu.
Els personatges tenen un aspecte naïf i mostren una barreja d'elements occidentals i índis.

Si les primeres cotonades, pel seu origen geogràfic, oferien motius ornamentals indis, ben aviat s’incorporaren les teles produïdes a Turquia  i Síria –a les ciutats d’Alep, Esmirna i Diyarbakir, principalment- que arreplegaven elements decoratius de l’Orient Mitjà, per aquest motiu foren conegudes com a perses. A la ciutat de Marsella, on s’establiren les primeres manufactures d’estampació europea, els dibuixos de procedència turca arrelaren en el gust de les classes populars provençals.

Gipó. Cap a 1785. França (?).
Escot quadrat, tanca amb gafets.
Esquena acabada en ventall.
Teixit: calicó de cotó blanc indi, pintat a mà.
Conserva l'aprest original.

Detall de la foto anterior

Els centres de producció oriental de cotons impresos, com també va passar a la seda -cas dels mocadors de Manil·la- o la porcellana, adaptaren els seus dissenys –que de vegades arriben a ser personalitzats- a les modes imperants a Europa. I, a la vegada, les manufactures d’estampació europea occidentalitzaren el programes decoratius orientals i incorporaren a la impressió tèxtil les seues pròpies creacions barrejades amb motius exòtics.

També els motius ornamentals originaris de Xina i Japó foren presents a molts teixits estampats. La chinoiseries, pel seu component exòtic, periòdicament, reviscolaven entre les arts aplicades occidentals.

D’eixa barreja de referències culturals molt diverses –índia, persa, otomana, europea, xinesa, .....- l'estampació tèxtil a Europa, des dels seus inicis, estarà marcada per l’eclecticisme i la aculturació. No es va tractar de cap procés impositiu i amb uns objectius deliberats, però per al conjunt de les classes populars europees, l'agressiva irrupció de les indianes, va significar la pèrdua de moltes referències culturals autòctones,  junt a un procés que va uniformar la indumentària tradicional. La seducció que oferien els teixits impresos –i els mocadors  estampats- a un sector de la població que  vestia  amb teles  monocromàtiques i mai havia tingut accés a les coloristes, democratitzà molts aspectes de la indumentària. Però es pagà el preu de la marginació i l’oblit de molts altres aspectes culturals propis. Probablement fou el primer pas cap a l'extinció dels vestits populars. Començava un llarg i dilatat procés uniformador d'assimilació.

Vestit de moda internacional confeccionat amb teixit estampat. Gran Bretanya. Circa 1780

Les Coquecigrues. Cap a 1790-1800.
Manufactura Oferkampf.
Cotó  de 7 colors estampat amb motles de fusta.
Disseny amb una barreja eclèctica de motius
exòtics i fantasiosos.
Amb un resultat vistós però poc reeixir.

Redingot francés. Cap a 1810.
Cotó estampat amb planxes de fusta. 4 colors. 

 Les Chinoise à la brouette. Cap a 1789. Paper imprès amb motle de fusta.

Vestits tradicionals de Frísia. (Països Baixos). Cap a 1750 (esquerra). Cap a 1785 (dreta).
Aquests tipus de dissenys, a les nostres terres, s'associa als teixits per la llar.

Vestit de moda occidental, confeccionat amb cotó estampat. Cap a 1760-1770

Disseny sembrat de flors exòtiques i papallona. França. Cap a 1787.
Estampat amb 10 colors, 3 d'ells amb diferents tonalitats de roig.

Gipó de cos curt d'època Imperi. Cap a 1805-1808.
Cotó estampat. 8 colors.
Disseny Les bonnes herbes.
Aquestes indianes tingueren una gran acollida a la Provença

L’obertura de les indianes a l’ampli mercat de les classes populars exigia una renovació constant del motius ornamentals: ja es va instal·lar socialment una mentalitat consumista insaciable. Un exemple molt simptomàtic de com s’havia ampliat la base social  dels estampats ho troben als EE.UU.,  on hi havia manufactures especialitzades en teles d’esclau, òbviament de molt ínfima qualitat.  Els progressos tècnics i les astronòmiques xifres de producció de cotonades “roïnes i barates”,  va ser la causa, en opinió de sectors molt elitistes de la Gran Bretanya, de la degradació i el mal gust generalitzat en allò que respecta al disseny dels estampats: “i amb  el desig per aconseguir nous dibuixos es cometen tota classe de barbaritats. L’ornamentació creada per els fabricants no té ni cap ni peus, amb una combinació de  formes incongruent”. Cap a 1830 tant a França com al Regne Unit es van crear escoles de disseny industrial tèxtil, especialitzades en la impressió, a imitació de les que se crearen al segle XVIII, als centres seders europeus, com Lió o la mateixa ciutat de València.

Alguns dissenys exòtics i aliens a les arts aplicades d’un àmbit cultural concret s’acaben incorporant, en poques dècades, com una referència pròpia a unes altres territoris. Potser un bon exemple d’aquest procés d’aculturació i assimilació el tenim amb el motiu conegut com a boteh, i que a les nostres terres, per tradició oral, es coneix com a pinya o pinyeta (El novio m'ha regalat / un mocador de pinyeta / i jo li regalaré / unes calces de traveta).
Quan a finals del segle XVIII comencen a arribar a Europa els xals de Caixmir (poble del nord de l’Índia, a la serralada de l’Himàlaia) el seu principal motiu decoratiu, encara que probablement d’origen persa, es conegut com a boteh. Al Regne Unit es popularitzarà el terme estampat Paisley, a França es coneixerà com a caixmir, i al món rural valencià s’anomenarà de pinyeta, i una variant molt concreta rebrà el nom  -ben plàstic, per cert- de tomata i ou. Encara que una gran part de les peces d'aquest disseny mai s'estamparen a les terres valencianes, la pinyeta, després d’un  procés de canvi  i adaptació estètica, acabarà formant part del patrimoni de la nostra indumentària popular. I això mateix també ocorre a molts altres pobles europeus: s’interioritza i s'adopta com a autòcton un motiu exòtic.

Mostres de disseny caixmir. Pertanyen a un llibre de receptes d'impressió
 (registres de color). Alsàcia, entre 1835 i 1852.
Dissenys semblants es troben a algunes peces de procedència
valenciana de la col·lecció L'escarpidor.

Camp d'un mocador estampat. Motiu decoratiu conegut com a pinya o pinyeta.
Col·lecció L'escarpidor.

Camp d'un mocador estampat amb les mateixes planxes que l'anterior,
però on s'ha aplicat un colorit diferent.
Col·lecció L'escarpidor.

Camp central d'un mocador de llana estampat.
Col·lecció L'escarpidor.

Mocador estampat, camp central.
 Motiu de pinyeta. Col·lecció L'escarpidor.

L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (3). De la impressió amb planxa de coure i cilindre

El taló d’Aquiles de la manufactura europea de l’estampació van ser els colors. Fins ben entrat en segle XIX no pugueren superar, en quant a solidesa, diversitat i intensitat, als tints orientals. En canvi les tècniques d’impressió començaren ben aviat a evolucionar i millorar, tant pel que fa al rendiment com a la qualitat de la producció. Aquests canvis van facilitar un lent però continu augment dels consumidors.

En 1752 prop de Dublí, a Irlanda, es va començar a utilitzar el clixé de coure. La innovació, també deutora de les tècniques de la impremta convencional, va suposar un major detall en el dibuix: les línies eren prou més subtils i es podia jugar amb un delicat contrast de llums i ombres, de  degradés i mig tons. A més a més la producció era molt més rendible.

Els clixés de coure s’utilitzaren pràcticament per estampar  empeses a un únic color, amb dissenys molt grans i destinats, per tant, a la decoració de la llar: cobertors i guarniment de llits, entelats de parets o de mobiliari  i tapisseria.  Als dissenys d’indumentària, que requerien uns motius molt menuts, no es va utilitzar. En 1832, a Rouen, França, es va inventar una innovadora màquina d’impressió, la Perrotina, que deu el seu nom a Louis Perrot. Però malgrat els avanços que va suposar el clixé de coure ben aviat es feren evident les seues limitacions. I encara que es va estendre el seu ús ràpidament, en 1862 ja va quedar obsoleta. Els canvis tecnològics avançaven a una velocitat de vertigen.

Detall d'una escena de El Quixot. Nantes, cap a 1785.
 Cotó imprés amb planxa de coure.

Les Quatre Éléments. Manufactura Obenkampf. Jouy-en Josas. Cap a 1783-1789
Cotó imprés amb planxa de coure.

Médaillons avec vues de Roma et allégories. Detall. Nantes, cap a1815.
Cotó imprés amb cilindre de coure.

Psyché et l'Amour. Cotó imprés amb planxa de coure. Manufactura Petitpierre & Cia.
Nantes, cap a 1792. Forma part del guarniment d'un llit.

Les estampacions més destacables que es van fer amb planxa de coure són les conegudes com a Toile de Jouy. Foren una insuperable i delicada creació de la manufactura d’Obenkampf, instal·lada molt a prop de Versalles, a la vila de Jouy-en Josas. Impreses entre finals del segle XVIII i les primeres dècades del XIX, són, potser, malgrat ser monocromàtiques, les més mítiques creacions de l’estampació tèxtil europea. El seu èxit va ser immediat, molts d’aquest dissenys, retocats o tornats a elaborar, s’imprimiren durant molt de temps. Un dels dibuixos més coneguts Les Quatre Éléments, es va oferir al públic, al menys, entre 1783 i 1825. Més de quaranta anys de vigència, en una època en que les novetats es succeïen, com actualment, per temporada. 

Les Toiles de Jouy ens conten episodis de la Història, reprodueixen monuments o ciutats, commemoren esdeveniments o recreen gràficament narracions literàries. Dos varen ser els colors predominants: la gamma dels violetes que s’obtenia a partir de les sals de ferro, i la gamma del vermell al rosa que era el resultat d’aplicar sals d’alumini. Amb la particularitat que aquests color s’obtenien per el mordent, no per la tintura.
Aquestes Toiles posteriorment es va imprimir, també, en cilindres de coure. Per extensió, en la decoració tèxtil actual,  s'aplica el nom de Toile de Jouy a un teixit estampat amb un discurs narratiu o iconogràfic, a un o diversos colors, 

Encara que els teixits per la llar s’escapen del món de la indumentària i de l’abillament personal, cal tindre'ls presents i conèixer-los, encara que només siga per poder diferenciar els uns dels altres. Hi ha, clarament diferenciats, teixits  estampats destinats a la decoració i teixits estampats destinats a l’ús personal. I no es deuen confondre. A més a més, una visió més àmplia de la vida quotidiana–entre elles les preferències estètiques de les classes populars a l’àmbit de la llar- ajuden a contextualitzar els vestits i comprendre els seus portadors.

L'Art d'Aimer, també coneguda com L'Agréable Leçon. Detall.
Nantes, cap a 1785-1790

En 1783 l’escocès Thomas Bell patentà la màquina d’estampar per cilindres de coure. Però calia una forca motriu al marge del treball humà. Al principi va ser l’energia hidràulica i més tard la màquina de vapor. Als començaments l’acceptació de la impressió per cilindres va ser lenta: era un artefacte econòmicament costós i humanament perillós. Però cap a 1800 les quantitats de cotons impresos eren molt considerable.

Cilindre de fusta per l'estampació tèxtil. Segle XIX.
Museu de l'Estampació de Premià de Mar

Cilindre de coure per estampar.
Museu de l'Estampació de Premià de Mar

Màquina d'estampar mostres. Segle XIX

Les Travaux de la manufacture. Fàbrica d'Oberkampf. Jouy-en Josas.
Cap a 1783-1784. Cotó estampat amb plaxa de coure.
És la més coneguda Toile de la famosa manufactura.
Els diversos gravats recullen tot el procés de la impressió.

Un bon obrer especialitzat, per jornada de treball, podia imprimir amb el mètode convencional a mà en quatre colors, cap a 30 metres de teixit.  En un dia amb una màquina de cilindres es podien estampar 5.000 metres, el que significava la producció de 42 obrers treballant amb motles. En 1827 un industrial anglès va afirmar: “En quatre minuts es poden estampar amb màquina de cilindres el dibuix d’un teixit de cotó, però dos persones tardarien sis hores en fer el mateix treball”.

A València, a la Casa del Col·legi de l’Art Major de La Seda i donació de la Família Orduña, i al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, es conserven cilindres de fusta per a la impressió. Es poden datar, en ambdós casos, al segle XIX. Aquests tipus de cilindres de fusta no s’esmenten als tractats de la història europea de la estampació. Van ser una peculiaritat específica i localitzada tan sols a les nostres terres?. O tingueren una vigència molt curta i residual a tot arreu i per això no s’esmenten als llibres?.

Ja seria ben entrat el segle XX quan començarien a introduir-se noves tècniques per a l’estampació tèxtil. En 1930 apareix la impressió dita a la lionesa (encara que l’origen es troba al Japó)  basada en la serigrafia. En 1950 aquest procés s’automatitza. En 1962 comença la impressió serigràfica o lionesa per rotativa, on l’alimentació del colorant es fa des de l’interior del cilindre. En 1980 comencen a fer-se els dissenys per ordinador. A finals del segle XX s’aplica la tècnica del fotogravat. I a principis del segle XXI s’inicia l’estampació digital

I, per ara, en això estem. Provisionalment?. Però totes aquestes tècniques s’escapen de l’abast, arqueològic, de les nostres pàgines.

Cotó estampat. Segle XX. Col·lecció L'escarpidor.

Toile de Jouy. Cotó estampat. Segle XIX (?)
Col·lecció L'escarpidor

Cotó estampat. Segle XIX. Encara que es tracte d'un teixit de baix cost, potser tinguera un ús litúrgic per la simbologia: espigues de forment, xanglots i pàmpols de raïm, l'Anyell de Déu, la Creu, el Missal, ...
Col·lecció L'escarpidor.

Toile de Jouy. Cotó estampat policromat. Segle XX.
Col·lecció L'escarpidor

L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (2). De les tècniques d'impressió. Els motles o planxes de fusta.

El llarg camí de la tecnologia per a l'estampació tèxtil discorre paral·lel a l'ampliació del seu ús social: cada millora en la tècnica d'impressió ampliava la base de consumidors. Els orígens de les indianes al món occidental, al segle XVII, va ser clarament elitista: només l'aristocràcia podia pagar aquelles teles exòtiques que  es convertiren, com sol ocórrer a la moda, en un signe d'ostentació i vanitat. Però, poc a poc, amb la implantació de manufactures d'indianes a Europa, la millora del conreu del cotó i l'augment de la productivitat per la revolució industrial, els teixits estampats arribaren a totes les classes socials. Malgrat tot, hi havien, com ara, com sempre, indianes meravelloses d'un policromia exquisida -a preus astronòmics- i cotons monocroms (que dissimulaven la brutícia) de xicotets motius a preus molt populars.
La demanda creixent de cotons impresos accelerava la utilització de millores tecnològiques per fer competitiu el producte. Les indianes, junt amb els percals i d'altres cotons estampats, es convertiren en teixits de masses: la demanda de teles assequibles i els avenços tècnics es convertiren en una espiral imparable, que encara no ha finalitzat.
Es podria dir que hi havia un abans a la estampació: eren les teles pintades. Al mercat europeu han arribat de l'Orient, durant segles, teles pintades. Principalment de la Xina, Japó i de l'Índia. Eren teixits d'un alt cost econòmic ja que la seua fabricació era totalment manual, i l'empesa tant podia ser cotó com seda. Van tindre un ús minoritari, i no arribaren a gaudir de l'encant de les indianes.

Tafetà de seda crema. Pintada. Xina, 1760-1790.

La tècnica més antiga d'impressió, i la de més llarga durada en el temps, és la utilització de motles de fusta, tallats amb un motiu decoratiu que, carregats de tinta, i seguint les tècniques de la impremta, s'estampa sobre un teixit. Aquest mode es podria comparar amb la tècnica dels segells de tinta, emprats per autentificar un document (el més comú: una participació de loteria). Sobre un tampó s'aplica la matèria tintòria, la planxa es pressionada sobre el tampó i es carrega de tinta i, posada sobre el teixit, amb un colp de maça, es transfereix el colorant. La fusta utilitzada per crear el motles devia de ser molt dura. Generalment, d'arbres fruiters, com la perera.

Estampació manual amb motles o planxes.

Motles o planxes per l'impressió. Fusta. Col·lecció L'escarpidor.

Amb el temps als motles se'ls afegí unes puntes metàl·liques als cantons del disseny per centrar la impressió. També, per millorar les línies i fer-les més subtils s'incrustaren làmines de llautó.
Fins ben entrat el segle XIX en la impressió amb planxes, en els dissenys que requerien molts colors, i per tant d'alta qualitat, alguns d'ells s'aplicaven a mà.

Bata "d'anar per casa". Estil kimono. Tafetà de seda (Japó). Impresa i pintada.
Primera meitat del segle XVIII

Aquesta tècnica de motles va produir els teixits estampats mes elitistes. En els grans dissenys, com els xals de caixmir o caputxes de llana estampada, que assoliren mides enormes (fins a 1,65 x 3 metres) per un sol motiu decoratiu i amb una rica paleta cromàtica. Con que cada color requeria una planxa i com que aquestes deurien ser amanossetes, calien un gran nombre de planxes per un sol disseny.

Caputxa o xal de Caxemir. Sarja de llana impressa. 1868-1870.
180 x 175 cmts. 11 colors (2 per sobre-impressió).
8 jocs de motles. Total de motles: 72.
Colps d'estampació: 396. França.

L'estampació per motles de fusta, malgrat el seu arcaisme, va continuar utilitzant-se durant, pràcticament, tot el segle XIX. Amb aquesta tècnica es feren les peces més complexes i refinades. 

Si els xals de caxemir o caputxes teixides són les obres mestres del tissatge al segle XIX, també els caxemirs impresos són les peces mestres de l'estampació. Les caputxes impreses tenien un cost molt més econòmic que els gran xals teixits, i podien arribar a un sector de consumidors molt més ample. En allò que respecta al disseny i a la qualitat no res tenien que envejar als xals teixits: eren imitacions quasi perfectes.

També els mocadors de pit amb una amplària superior als seixanta o setanta cmts. no es podien imprimir amb un altre sistema que el de planxes. Per fer aquestes peces es requeria, per part de l'obrer estampador, una gran perícia i precisió. Com que el resultat era semblant a un trencaclosques, a les zones on coincidien les planxes la continuïtat del disseny no sempre es dissimulava. Açò es feia més evident als cantons dels mocadors: a dos dels racons casava el dibuix i als altres dos no. Aquest tipus de mocadors es coneix com de "doble punt".

Mocadors de cotó estampats. Disseny caxemir.  Segle XIX..

Col·lecció L'escarpidor.