Al programa de festes d’enguany de Polop de La Marina
hem publicat una aportació sobre unes peces
de la indumentària tradicional de la comarca:
les mocadors de coll i el mantons.
Hem basat la documentació gràfica en els fons documentals de la col·lecció L’ESCARPIDOR.
Reproduïm tant el text com les fotos que l’acompanyen.
En 1912, Francesc
Martínez, al seu llibre “Coses de la meua
terra, la Marina” (1) ens reporta l’aixovar d’una fadrina per aquells anys. Però, l’autor també
ens advertix, “per suposat, que tot açò
varia segons la posició del pares dels contraents”. Com sempre, hi havia
una gradació de pobres i rics.
Al inventari
d’aquest aixovar genèric, i dins de l’apartat de la indumentària personal, hi
ha un presència important de mantons i mocadors. Sembla que eren les peces més
valorades. O, potser, al ser el complement de la vestimenta més variat, en allò
que respecta a les fibres, els teixits i, sobretot, als dissenys, Francesc
Martínez els descriu molt detalladament. O, l’autor, es va deixar seduir pel
tipisme i el “color local”. Que tot és possible. Però, en tot cas, els mocadors
de coll i els mocadors de tapar han estat, generalment, les peces més ostentoses –dins de les
possibilitats, molt humils i limitades- de les classes populars.
Desconec si encara
es conserven al patrimoni familiar de les llars de la comarca elements de la
indumentària tradicional. I si es conserven amb la quantitat suficient com per comparar
i relacionar el catàleg del llibre de Francesc Martínez amb els mocadors i mantons conservats. Tinc
els meus dubtes. Els pobles de Les Marines, a partir dels anys seixanta del
passat segle, conegueren un canvi radical en les seues condicions socials i
econòmiques i en els seus modes tradicionals de vida. Del patrimoni dels
avantpassats, de la seua cultura material, sembla, queden ben pocs restes. Tot
va canviar molt ràpidament i es destruïren o desaparegueren molts elements de
la vida quotidiana. Va ser una part del preu del progrés.
A hores d’ara, llevat
dels especialistes en indumentària popular, és prou difícil visualitzar i
fer-se una idea de com eren els mocadors que ens descriu Francesc Martínez. Per
facilitar la comprensió he relacionat l’inventari
de l’escrit amb peces conservades a la col·lecció de L’ESCARPIDOR.
Dos consideracions
importants que hem de tindre en compte, per no caure en conclusions errònies.
Tants els mantons com els mocadors eren peces estandaritzades de fabricació
industrial, i el mateix tipus es podia trobar a tot arreu. Encara que també hi
havia determinades zones o pobles que tenien preferència per un determinat
tipus, en funció de la seua textura o decoració. Els mocadors no sofrien cap tipus de transformació (amb el
temps, quan es deterioraven, també s’apedaçaven i adaptaven), en contraposició
als teixits; aquests, després d’adquirits als comerços o als venedors, es
confeccionaven amb ells les diverses peces de roba. Per altra banda, dels
mocadors i mantons de la col·lecció L’ESCARPIDOR es desconeix la seu procedència, encara que
majoritàriament van ser utilitzats a les terres valencianes. La relació que
s’ha establert entre l’escrit i els
exemplars conservats cal prendre-la com una aproximació.
Descripció de
Francesc Martínez: “Per a l’aixovar d’una
nóvia” .../... “li fan” .../.. “alguns
mantons, que són de diverses classes: o “d’espuma” o crespó, generalment de
color groc, o de merino negre, o “d’alfombra” o tissú, o “de laberinto”, que
tenien els dibuixos com els de tissú però són de merino molt prim i s’usen a
l’estiu, o de llana dolça, o negres amb la sanefa afegida que és de tissú, o de
color que de ordinari és el blau, o de sanefa de flor estampada, o de llana a
ratlles clares, o de percal de Marsella tot florejat de colors; i també hi ha
mocadors de seda, de raso o de pita per al cap i per al coll abondó, sense que
en falte el que anomenen “d’ou i tomaca”. Fins ací el text complet de
Francesc Martínez. Com que la relació és tan exhaustiva, he reduït el inventari
als models de mantons i mocadors més significatius.
“O “d’espuma” o crespó,
generalment de color groc”.
(Foto 1). Els mantons de color groc
gaudiren d’una ampla acceptació i ens han arribat peces molt diverses: amb
decoració teixida o estampada, o sense
cap tipus de disseny, i teixits amb
fibres de llana o de cotó. Una variant d’aquesta tonalitat van ser els mocadors
coneguts com de color “oli”. Els mocadors d’espuma o de crespó eren de seda i
tenien un aspecte rugós. El fil de seda, durant el procés de filatura era
sotmès, al ser torçut, a una desmesurada quantitat de voltes. Una vegada teixit
el mocador, el fil tendix a retraure’s, a
encollir-se, el que donava al mantó
un acabat de mollor, com “d’espuma”.
“D’alfombra”. (Foto 2). Es tracta de la peça coneguda
internacionalment com a “xal de caxemir”.
Arribaren a Europa a principis del segle XIX utilitzats, inicialment, per les
dones de l’alta burgesia. Poc a poc s’estengué el seu ús a totes les classes
socials. Cap a 1870 els nous dissenys dels vestits femenins bandejaren de la
moda els xals. Però a les classes populars continuà el seu ús fins ben entrat el segle XX. I es
continuaren fabricant a França i Anglaterra, però amb qualitats més baixes i de
preu molt més econòmic. Aquest tipus de
mantó també va ser conegut a moltes comarques valencianes com a “caputxa” o “mocador de vuit puntes”. Es solien teixir amb l’ordit de seda i les
trames de llana.
“Tissú”. (Foto 3). Aquesta denominació resulta un tant insòlita.
També s’ha utilitzat, al menys, a alguns
pobles de la Plana Alta (Cabanes, La Pobla Tornesa, Les Coves de Vinromà). A la sederia valenciana
el “tissú” és un teixit prou ric, on una o més trames decoratives són
metàl·liques, i s’utilitza, generalment, als ornaments litúrgics. El mantó de tissú és
la versió popular i de qualitat discreta del xals de caxemir.
“Laberinto”. (Fotos 4 i 5). Mantó o mocador estampat sobre un teixit,
molt fi, generalment de sarja de llana, conegut com a “merí”. Tenia dos
avantatges: era ideal per l’estiu, ja que pesava molt poc, i el seu cost era
sensiblement inferior als de caxemir teixits. Aquesta peça té uns dissenys
semblants als mantons d’alfombra o de
tissú.
“o de sanefa de flor
estampada”. (Fotos 6 i 7).
Els mocadors de sanefa estampada van estar molt utilitzats a la indumentària popular.
La seua tipologia és molt variada, i a la seua decoració predominen les
garlandes amb motius florals i vegetals. Ens han arribat peces amb diversos
tipus de sanefa, estampades tant sobre teixits de cotó com sobre teixits de
llana. Es de suposar que els mocadors de cotó serien utilitzats amb oratges
prou benignes, sobretot a l’estiu. I els mocadors de llana, per contra, es
farien servir al hivern.
“o de llana a ratlles clares”. (Foto 8). Un tipus de teixits acolorits, prou
assequibles econòmicament a la classes populars, van ser els llistats. La
utilització de les ratlles o llistes als teixits va tindre durant segles unes
connotacions molt negatives, sols cal recordar que els uniformes dels
presidiaris i dels xiquets d’hospici eren llistats. Aquest estigma es va, poc a
poc, superar. Aquest tipus de mocadors que inventaria Francesc Martínez, es
teixien sobre un fons molt fosc, per fer destacar les llistes acolorides.
“o de percal de Marsella”. (Fotos 9, 10 i 11) Els coneguts com a mocadors de
Marsella, o francesos, varen gaudir d’una gran acceptació entre les dones de
les classes populars. I el mateix Francesc Martínez ens reporta el motiu: el
seus colors cridaners. Fins a la introducció a Europa de les indianes, la indumentària
dels estaments més baixos de la societat era molt austera de colorit, o, a tot
estirar, de colors monocroms. La policromia en els teixits sols es podia
obtindre -fins a l’arribada dels cotons estampats- per un costós i lent treball
de teler, teixits que sols estaven a l’abast
de les classes socials amb més recursos.
“d’ou i tomata”. (Foto 12). Aquest tipus de mocadors eren també
estampats. El seu disseny era el mateix, o pràcticament molt semblant, al que
es feia servir al mantons d’alfombra
i de tissú. Eren els dibuixos
coneguts a la moda occidental com a motiu “caxemir”,
que a alguna comarca valenciana se li solia anomenar de “pinyeta”. Els mocadors de “tomata i ou” eren mocadors de pit, els
seus semblants, les caputxes d’alfombra
o de tissú, eren peces molt més grans
i pesats i amb la funció de protegir del
fred. La denominació de “tomata i ou”
recorda el colorit que tenia la barreja, fa anys molt present a la cuina
popular, que es feia a la paella d’aquests dos ingredients bàsics.
----------------------
(1) . Del llibre de
Francesc Martínez he utilitzat tant la
versió revisada i refosa per Sanchis Guarner en 1970 com, complementàriament,
l’edició facsímil del “Ayuntamiento de la Villa de Altea” (sic) de 1987.
