Sobre el disseny VALENCIA (de la Casa Garín de Montcada, ... i de la Casa F. Schumacher & Co. de USA)

Pepita Samper va ser, als temps de la joventut de les nostres iaies, un mite de la "guapeza valenciana". 1929 va ser l'any triomfal de Pepita: en gener va ser elegida Mis Espanya, en març la primera Fallera Major de la Ciutat i en maig nomenada Regina dels Jocs Florals.

A la foto icònica amb que ha entrat a un lloc d'honor de l'imaginari col·lectiu va vestida de llauradora. I el guarda-peus es va confeccionat amb un teixit espolinat de la casa Garín, el València, que també forma part, a hores d'ara, dels dibuixos de referència mítica per lluir un model a l'antiga. La foto de l'època era, per les limitacions tècniques del moment, en blanc i negre i semblava que la falda era d'un color fosc. Posteriors fotografies del vestit, desapareguda la seua propietària, ens descobreixen que es va teixit -per casualitat?- sobre un fons de seda groga.

Pepita Samper. Foto: La Correspondencia de Valencia (1929).
 Col·lecció L'Escarpidor.

Pepita Samper. Foto: La Correspondencia de Valencia (1929).
 Col·lecció L'Escarpidor.

Foto: La Correspondencia de Valencia (1929). Col·lecció L'Escarpidor.
 Detall del guarda-peus, amb el dibuix Valencia.

ELS ORIGENS DEL "VALENCIA"

El més destacable del disseny Valencia és la seua anòmala amplària: 65 centímetres, quan la resta de teixits espolinats en tenen al voltant de 54. I en aquesta important diferència es troba el seu origen: es tracta d'un disseny prou més modern i acostat a nosaltres que la resta de dibuixos més coneguts i reconeguts. La inclusió del Valencia en el selecte club dels espolinats preciosos, si parem l'atenció a la seua amplària, cronològicament, cal situar-lo amb l'aparició dels teixits -i dels telers-  coneguts com a "doble ample", això és, de 130 cmts aproximadament. I, potser, s'aprofitaria el mateix rastre, canviant-lo de teler, per teixir-lo en estret.

María Victoria Conesa, investigadora dels fons documentals de la fàbrica Garín, pensa "que se tejió por primera vez en damasco". I això degué ocórrer ben entrat el segle XX, cap als anys 1910-1915, "cuando los diseños para damascos se multiplican de una forma vertiginosa. Un gusto especial para la decoración de interiores los hace insustituibles".

Mostra del disseny Valencia. Col·lecció L'escarpidor.

Mostra del disseny Valencia (revers). Col·lecció L'escarpidor.

Mostra del disseny Valencia. Col·lecció L'escarpidor.

Però aquest dibuix se sol datar, dins de les arts aplicades, a l'època de Lluís XIV (entre l'últim quart del segle XVII i primers anys del XVIII). També el disseny "Palma" -un altre clàssic de la sederia valenciana i genovesa- seria coetani. Són dibuixos barrocs amb profusió de grans motius vegetals -pinyes, magranes, codonys, garlandes, carxofes, palmes,...- prou estilitzats i amb un eix de simetria perpendicular. Probablement al seu moment es dedicaren únicament a l'entelat d'estances i a l'entapissat de mobles.

Domàs clàssic bicolor. Gènova (?). Segle XVII-XVIII.

Domàs clàssic bicolor. Gènova (?). Segle XVII. Reteixit al segle XIX (?)

Domàs clàssic bicolor. Gènova (?). Segle XVII-XVIII.

Malgrat que el disseny Valencia tinga una mida prou més ampla  -65 ctms. front a 54- que els teixits rics clàssics, manté la mateixa densitat d'ordim: 120 fils per cmts, Unes 95 portades de 80 fils cada portada (7.560 fils), front a les 80 portades (6.400 fils) dels dissenys estandaritzats. En aquest aspecte també es  tracta d'un teixit ric. Però allò que té d'especial aquest dibuix és el seu lligament de fons. Encara que aparentment és un domàs espolinat, no es pot, tècnicament, qualificar-lo d'adomassat, ja que el seu lligament és complex. Com també ho són els dels altres dissenys espolinats. En densitat de trames per centímetre supera, i molt, a la resta d'espolinats. També els supera en quant a passades de decoració. 

Per aquest motius, segons María Victoria Conesa, "la complejidad de su elaboración solo permite tejer unos 3 cm. a la hora, lo que supone unos 22 cm. al día"  .../..."con otros espolines más sencillos" .../... "se pueden llegar a tejer aproximadamente 60 cm. al día". Les jornades de treball que calen per teixir un tall per un vestit justifiquen l'alt preu de la peça. La xifra astronòmica també ha contribuït a magnificar la llegenda del Valencia.

UN L'ALTRE "VALENCIA" ALS ESTATS UNITS

En 1889 Frederic Schumacher va fundar l'empresa F. Schumecher & Co. la finalitat de la qual era l'edició de teixits per a l'alta decoració, tant a l'àmbit domèstic -vivendes privades- com a l'àmbit públic -hotels, teatres, ...- fins va decorar en algun moment estances de la Casa Blanca. Al seus arxius es poden trobar reproduccions i recreacions, de molta qualitat, de dissenys històrics de totes les èpoques i estils. 

Aquesta empresa, però, no teixia, no disposava d'unes instal·lacions fabrils. Era editora: encomanava els seus productes a les fàbriques que considerava més adients. A tall d'exemple, en 1991 una empresa sedera valenciana va teixir per Schumacher un lampas en seda i cotó sobre un disseny del propi arxiu de l'empresa editora.

Teixit encomanat per F. Schumacher a una fàbrica sedera valenciana en 1991

Però el que resulta realment sorprenent es adonar-se'n que la Casa Schumacher va reteixir en 1890, l'any següent a la seua fundació, el disseny Valencia, que es qualificat de barroc opulent i luxós. El dibuix que utilitza la Cia. Schumacher no és idèntic al de Garín. Té alguna diferència, el raport de la versió local fa, aproximadament, el mateix que l'ample, 65 cmts. Per contra el raport de la versió americana amida 17,25 " (polzades), uns 44 cmts aproximadament. Sembla con si un s'hagués estirat o encollit respecte a l'altre. Amb una ullada comparativa un poc atenta, entre les dos versions,  es veu clarament aquesta diferència, que també es fa evident amb uns altres detalls del programa decoratiu de la composició.

Teixit de la F. Schumacher 6 Co. (1890). Seda i fils metàl·lics

L'editora tèxtil americana també ha fet d'aquest teixit un emblema, com ho fa la Casa Garín. Una mena de carta de presentació per significar la seua especialitat en la decoració opulenta i en reproduccions ostentoses, dirigides a uns consumidors amb un gran poder adquisitiu.

Recreació en bicolor del Valencia de la Cia Schumacher, utilitzada en una publicació de l'empresa.

QUI FOU ABANS L'OU O LA GALLINA?

L'existència d'aquest disseny en dos empreses tan allunyades ens obliga a preguntar-nos sobre l'origen del dibuix i quins són els seus camins de difusió. No hi ha dubte que pertany a l'època coneguda, a les arts decoratives, com a Lluís XIV. Però el dibuix es reedita dos segles després de la seua creació. En el cas de Schumacher en 1890 i en el cas de Garín cap a 1910. Aquests vint anys que separen ambdues versions no són significatius: corresponen a un mateix moment en la decoració d'interiors. Un revival pels teixits historicistes.

La cronologia, i la lògica, ens duu a pensar que l'empresa valenciana va copiar el disseny de l'americana. Podria ser-ho. Però també es podria donar el cas contrari. Garín i Schumacher beuen de la mateixa font: un teixit històric d'una època allunyada en el temps. El teixits, i això cal tindre-ho sempre present, van i venen. Passen de moda, però amb els anys es tornen de nou a convertir en l'última novetat.

Si bé és cert que el Valencia, per estrictes raons cronològiques, no ha format part de la indumentària popular valenciana (al contrari que els altres espolinats, com el Carpio, el Zarza, el França,...) poder posseir-ne un continua sent un somni  -difícil de complir- per a moltes dones i xicones valencianes que ho desitgen,

EL PINTOR PINAZO I (L'ANTI)COSTUMISME VALENCIÀ

El passat 16 d'octubre es compliren cent anys de la mort d'Ignasi Pinazo Carmarlench. Les institucions públiques i acadèmiques valencianes han declarat enguany, 2016, l'any Pinazo. S'han muntat, o es troben en muntatge, exposicions antològiques al MUVIM, Museu de Belles Arts, Centre Cultural de BANKIA, Sala l'Almodí, Museu de Ceràmica,... Amb l'objectiu de recuperar la memòria i l'obra del pintor valencià, a cavall entre els segles XIX I XX, amb la pinzellada més personal i, alhora, més lligada a les corrents europees innovadores.

Autoretrat amb mocador.
Oli sobre llenç. 41 ctm x 28.
Casa Museu de Godella (L'Horta)

Però Ignasi Pinazo, tot i gaudir del reconeixement d'un ampli sector del públic valencià, resta molt lluny del caràcter de "gloria imperecedera local". Tal vegada aquesta manca de sublim popularitat és una conseqüència de la fidelitat del pintor a les seues arrels i al seu caràcter introspectiu. Pinazo, que va ser un treballador manual (argenter, forner, barreter,...) fins ben major, no va oblidar mai els seus orígens humils. Tampoc es va deixar seduir pel tòpic, pel costumisme fàcil, mistificador i lleuger, tant del gust de la burgesia valenciana -potencial clientela del pintor- dels anys de la Restauració.
És tasca inútil escorcollar a les seues pintures el color local. No hi ha cap concessió a les llauradores estereotipades d'artificials pentinats de caragols, altes pintes de cullerot, arracades i agulles quallades de maragdes i perles, opulents teixits de florejades sedes i tuls translúcids de daurades lluentors. No, Ignasi Pinazo no va caure en la temptació fàcil del costumisme.
Ans al contrari. Les poques, escasses pintures, on es reflexa el tòpic codificat i idíl·lic dels vestits tradicionals, es converteixen, a les seues mans i al seu pinzell, en una caricatura de denúncia encoberta.
En 1889, als quaranta anys, en plena maduresa, doncs, pinta el llenç -pràcticament l'únic- on recull, amb detall, la indumentària tradicional valenciana de l'home. No es tracta, però, de cap tipus -o grup- racial amb vestimentes arcaiques, no. Pinta a dos jòvens de la burgesia valenciana disfressats, amb tota la literalitat del vocable, de llauradors, espantant a dos dames de la seua mateixa classe social. Eren les carnestoltes al passeig de l'Albereda, punt lúdic de trobada de la despreocupada i ociosa burgesia local.
No hi ha dubte: és una disfressa sarcàstica i ostentosament ridícula, Els jòvens no estalvien ni els complements de la indumentària ni les intencions jocoses: uns rosers i escapularis magnificats, els rostres reblits de maquillatge en un cas i amb màscara carnestoltesca l'altre. La burgesia valenciana troba un motiu de diversió en riure's de les classes populars. Per aquells anys encara es podien trobar pels voltants de la Ciutat, a les rodalies de l'Horta, hòmens, d'un certa edat, amb saragüells.
Vicent Blasco Ibáñez, en 1894, cinc anys després de que Pinazo pintara el llenç publica la novel·la "Arroz y tartana". La narració d'una vesprada de carnestoltes a l'Albereda posa lletra a la pintura.
".... la Alameda, donde la fiesta tomaba el carácter de una saturnal de esclavos ebrios.
El disfraz de labrador era un pretexto para toda clase de expansiones brutales, y, acompañados por el rentintín de los cascabeles de las ligas, trotaban los grupos de zaragüelles planchados, chalecos de flores, mantas ondeadas y tiesos pañuelos de seda. Un berrido ensordecedor, un ¡che..e...! estridente, prolongado hasta el infinito, como el grito de guerra de los pieles rojas, conmovia las calles. Las criadas, endomingadas, huían despavoridas al escuchar el vocerío, y pasaba la tribu al galope, dando furiosos saltos, con sus caretas horriblemente grotescas...."  
No es pot demanar un paral·lelisme més confluent. Novel·la i llenç sintonitzen plenament. Caldria preguntar-se,  hauria contemplat o, al menys, tindria notícia del llenç Blasco Ibáñez? O es tracta d'una coincidència? En tot cas ens troben, tant en el pintor com en el novel·lista, davant d'un visió anticostumista conscient i militant.

Carnestoltes a l'Albereda de València. (Detall). 1889.
Oli sobre llenç. 110 ctm x 145.
Museu de Ceràmica González Martí. València

També a la indumentària popular: CAXEMIRS RECICLATS

Potser seria pel seu tacte sensual, potser per la dolçor i el confort de sentir-se embolcallada per la seua suavitat, tal vegada per vore's emmarcada pels seus dissenys exòtics i acolorits o, simplement, per saber-se propietària d'un peça sumptuosa i elegant que provocava, entre les amigues i conegudes, rampells d'enveja i atacs de zels. 

Els xals de caixmir, tants els originals teixits a l'Himàlaia com els teixits a Europa, es convertiren durant els tres primers quarts del segle XIX en objectes de desig i ostentació, primerament entre les dones de les elits occidentals i, progressivament, entre les burgeses de classe mitja. Els preus dels xals més rics, que aquest era curiosament el seu nom, arribaren a xifres astronòmiques: un dama dubtava entre demanar-li al marit un carruatge o un xal, encara que es tracta d'un personatge de ficció d'una novel·la francesa, la realitat se li assemblava prou: un xal teixit a l'Índia -un any complet de feina per tres persones- costava cent vegades més que una caputxa popular.

Però cap 1870 els caixmirs deixaren de ser moda. La nova silueta de les bates i vestits femenins bandejaren l'ús dels xals. Però les bones burgeses, encara que seduïdes per el luxe i el dispendi, també eren educades en la practicitat i en l'estalvi que suposava el saber aparentar, i assoliren una segona utilitat per als seus xals arraconats.

Es creava una nova moda, i fins el començament de la Gran Guerra (1914) tant les costureres domèstiques i casolanes que treballaven  als domicilis particulars, com els tallers especialitzats, es dedicaren a transformar els xals -en els quals les seues propietàries havien invertit quantitats fabuloses- en vestits i, sobretot, en peces d'abric i roba d'anar per casa. També, paral·lelament, quan els xals eren rebutjats per les dames burgeses, les dones de les classes populars començaren a experimentar una forta atracció per ells. I per aquest motiu encara es va mantindre a tota Europa, durant uns anys, la fabricació i comercialització de xals de qualitat molt discreta o baixa -ara ja coneguts amb noms molt més plàstics i locals: caputxes, mocadors de vuit puntes,.. En 1876, quan ja feia anys que els caixmirs eren demodés, als periòdics locals de València, una cèntrica botiga encara anunciava com a novetats "capuchas y casimir (sic) de Escocia" (se tractava de la "Tienda de Nuestra Señora de los Desamparados de José Coléra. Calle de los Derechos, núm 13").

Tipus d'abric confeccionat a partir d'un caixmir fabricat a París entre 1865-1870. Es tractava, probablement, d'un caputxa rectangular de grans dimensions, aproximàdament de 1,80 metres per 3,60. Un xal d'un gran qualitat dissenyat a París per Antony Berrus, teixits amb fils molt prims, amb ordit de seda i tramat amb llana autòctona de Caixmir d'onze colors, quatre d'ells migrats (combinant dos tons diferents). Es desconeix la data de transformació.

Tea-gown. Vestit que a mitjans del XIX era utilitzat per les dames burgeses a l'interior de la seua llar. Formalment tenia variades influències: des dels kimonos japonesos fins a les mànigues d'estil renaixement. Paulatinament el tea-gown va anar conquerint el carrer, primer com a bata informal de matí, després com a vestimenta de passeig a les vesprades i, finalment, com a vestit de nit, ja a principis dels segle XX. Aquest tea-gown es va cosir en 1890 sobre un caixmir datat entre 1850-1855. L'ample serrell, de llavor passamanera, que guarnix les bocamànigues, el coll i l'obertura del davanters es conegut popularment entre nosaltres com a "moco de pavo".

Detall d'una sortie de bal, anomenat a casa nostra com a eixida de teatre.

Treballat a partir d'un xal d'estil imperi dels anys 1820-1825.

Dolman (detall).Un tipus de peça d'origen turc, llarg, amb obertura per davant i mànigues estretes. Entre 1870 i 1880, amb l'arribada de les faldes apolissonades, va substituir l'ús dels xals, que resultaven excessivament pesats. I aquests es van reaprofitar per convertir-los en dolmans. 

El complicat treball de passamanaria que s'observa a la foto, provàblement fet a posta per a aquesta peça ja que harmonitza amb el colorit del teixit i les corbes del dissenys, recorda les recarregades guarnicions victorianes aplicades a la decoració de la llar: cortines, coixins, sofàs,...

El xal originari prové de Caixmir i va ser teixit, per al mercat europeu, amb la tècnica d'espolinat.

Aquest dolman va pertànyer a la Duquessa de Gloucester.

Els motius decoratius d'aquest acolorit vestit d'anar per casa no estan teixits, sinó estampats a la forma. Per tant no es va fer a partir de cap xal. L'empesa és una sarja de llana en color violeta, una novetat a l'època, impresa a l'Europa continental (provablement a l'Alsàcia) cap a 1865. Aquests tipus de teixits es comercialitzaven en una capsa, on s'acompanyaven d'una litografia en color d'un maniquí vestit amb el model confeccionat i dels patrons per cosir la peça. 

Roba d'interior. Teixit estampat a la planxa de fusta sobre una llana de fons "puce". 

Alsàcia cap a 1860-65

Visita. Cap a 1870-1875. Teixit de sarja de llana en color gerd, amb aplicacions de motius caixmir provinents d'un xal espolinat de l'Índia. Etiqueta: Aux montanges russes (que tenia la seua seu social al número 9 de la mítica rue du Fg-Saint-Honoré de París).

Capa anglesa d'home en drap fi de llana, cap a 1850. Va guarnida amb motius caixmir confeccionats a Caixmir (l'Índia). Es tracta d'un brodat que imita -i abaratix- el motiu de la "pinyeta".

També els hòmens de la burgesia es van sentir atrets pels dissenys caixmirs. Els jupetins van ser els destí últim d'alguns bocins, massa menuts per ser aprofitats per les dones.

UN CAIXMIR POPULAR RECICLAT

La sumptuositat i el luxe de las classes dirigents sempre han enlluernat el poble. El mimetisme que exercix la moda internacional és, sense cap mena de dubte, un dels elements que configuren la indumentària tradicional. No es tracta, però, d'una imitació automàtica, d'una causa efecte immediata. Per mecanismes que no són fàcils d'esbrinar, alguns aspectes de la moda d'un moment històric determinat influixen en les vestits populars, altres aspectes, però, no tenen cap reflex. 

Els motius caixmir, que dominen els teixits creats pels dissenyadors durant bona part del segle XIX, es recrearan per vestir a gran part de les classes populars europees.

Si a partir de l'últim quart del segle XIX els xals es reconverteixen, primerament en vestimentes funcionals "d'anar per casa" i, posteriorment, en indumentàries d'exterior, també trobem el reflex d'aquesta mena de reciclatge a les classes subalternes.

A la col·lecció L'ESCARPIDOR es guarda un curiós cos, de procedència valenciana -però sense cap altra informació complementària- confeccionat a partir d'un fragment de caputxa. El teixit original era un xal de llana estampat que, per circumstàncies que ens són desconegudes, acaba reelaborat en un cos. La confecció és feta amb màquina de cosir i caldria datar-lo molt a finals del segle XIX o principis del XX.

A la Casa del Col·legi de la Seda: UN TEIXIT ROCOCÓ

A l'antiga Sala de Juntes de la Casa del Col·legi de l'Art Major de la Seda de València s'exposa un magnífic teixit, pràcticament inèdit i desconegut pel gran públic. Anteriorment es va mostrar, fa uns anys i tan sols durant uns pocs mesos, a la mateixa Nau de la Casa (on s'exposa actualment la maquinària tèxtil arqueològica).
Encara que ens ha arribat muntat com un cobertor, amb forma rectangular i amb un serrell perimetral -excepte a la zona que correspon a la capçalera del llit com, per altra part, és habitual en aquest tipus de peces- no era originàriament un cobertor. Es tracta d'un teixit que, per la seua qualitat i alt cost econòmic, s'ha reaprofitat. El muntatge actual deu de datar, a jutjar pel serrell modernista afegit, de principis del segle XX.

Però el teixit és prou anterior, d'època i d'estil rococó, i caldria datar-lo cap a 1760-1765. Ens trobem, doncs, davant d'una peça que es correspon, cronològicament, amb els motius decoratius més majoritaris, significatius i valorats de la Casa del Col·legi. La xamba ha fet coincidir un teixit rococó amb un edifici rococó, compartint elements comuns de les arts decoratives de l'època.

Teixit rococó (1760-1765)

El teixit és lleugerament posterior, a tot estirar uns set o vuit anys, a la magna ampliació i reforma que es va fer a la seu gremial a mitjans del segle XVIII. La portada de l'edifici, obra d'Andrés Soler amb una escultura d'Ignacio Vergara, data de 1756 i és, potser, l'element més elegant, depurat i acadèmic de la Casa. El fresc del sostre de la nova Sala Capitular o de Juntes, amb Sant Jeroni voltat d'una exuberant, però mesurada, decoració al·legòrica, obra de José Vergara, i el paviment  ceràmic de les Quatre Parts del Món i la Fama, obra de Vicent Navarro, es daten cap a 1756-57.

Els pocs anys que transcorren entre els motius decoratius aplicats a la seu gremial i els aplicats al teixit són significatius i importants: hi ha una evolució dels plantejaments estètics. Sense eixir de la ciutat de València es podria traçar una possible línia evolutiva -prou esquemàtica i, per tant, tan sols orientativa- del procés canviant del rococó. La portada del Palau del Marqués de Dosaigües (cap a 1744), recaragolada i exuberant, l'obra emblemàtica del rococó valencià. Els diferents elements decoratius de la Casa del Col·legi (escultura, paviments, frescs...  cap 1755-57) que mesuren i dosifiquen les línies diferenciades de l'estil. Per  últim, el teixit del cobertor (cap a 1760-65) amb la recurrent sinuositat del rococó, però anunciant, premonitòriament, el neoclassicisme.

Paviment de la Sala de l'Arxiu.
Casa del Col·legi de la Seda.
Taulells seriats de sis,
amb disseny serpentinat,
característic de les arts aplicades de l'estil rococó

El muntatge actual del teixit rococó no ens deu confondre sobre el seu origen. Per aquest motiu, i pel valor intrínsec de la peça, als mesos de juny i juliol de 2012 el cobertor va ser estudiat per un xicotet equip especialitzat: dos restauradors de tèxtils, un historiador i un fotògraf. L'escrit -i les fotos- que publiquem es basen en aquell estudi que, per raons diverses i que a hores d'ara no fan al cas, es va tindre que abandonar sense concloure. Així, doncs, cal prendre amb certa prevenció aquest text: hi ha que llegir-lo amb caràcter orientatiu i provisional. Uns anàlisis posteriors deurien clarificar la versió que oferim. Tall al teixit. Produït per un plec molt marcat. L'estat de conservació de la peça al moment de l'estudi (juny i juliol de 2012) era prou acceptable. Malgrat que hi havien alguns talls com a conseqüència  de plecs molt marcats, plecs produïts bé per l'ús anterior del teixit o bé per un deficient emmagatzematge. Abans de l'entrada de la peça al Col·legi, a un d'aquest talls, i pel revers, se li havia aplicat un entretelat. Trobarem, també, una pèrdua, molt localitzada, de filatures de trama. Aquesta pèrdua era molt més significativa en els fils negres, com sol ocórrer sovint. La tintura negre és difícil d'aplicar a la seda, sempre ha estat un repte -de vegades no ben resolt- per als tintorers. Per obtindre un negre intens i relativament estable en un temps immediat (però difícil de conservar a llarg terme) calia aplicar una càrrega amb substàncies tintòries que cremen la fibra: es podia obtindre un color negre acceptablement potent... a canvi de malmetre la madeixa. Detall de les vores vives, emmarcades per la visió d'un compta-fils L'ús anterior -al del seu muntatge actual com a cobertor- que va tindre aquest teixit rococó no es va poder confirmar plenament. Però tot feia pensar que, originàriament, s'havia utilitzat per cosir una "robe à la française".  Les marques deixades al teixit pels plecs de la falda i, sobretot,  pels plecs coneguts com a "Watteau" (1) que cobrien l'esquena i s'obrien com un ventall sobre la part posterior de la faldilla, ens duien a aquesta conclusió. També una costura tallada al biaix recorda el patronatge dels vestits a la francesa.Si es confirmés que el teixit s'utilitzà originàriament per confeccionar la bata que s'intueix, coincidirien cronològicament tant la datació del tissatge com la de la confecció: cap a 1760-65. Es tracta, evidentment, d'un vestit de la moda del moment i propi de l'aristocràcia o de l'alta burgesia. Encara que ens trobem davant d'una bata de luxe, mudadora i prou sumptuosa, tampoc es pot qualificar d'un vestit de gran etiqueta (sense que açò li lleve valor al teixit). Vestit. Museu del Disseny. Barcelona. Teixit rococó, el disseny i el colorit és molt semblant al teixit de l'exposat a la Casa del Col·legi. Cap a 1760-1765.  Roba a la francesa (cap a 1763). Va pertànyer a l'aristòcrata anglesa Lady Stirling of Ardoch (¿?-1788)  El vestit original del nostre teixit rococó tindria un aspecte semblant. Aspecte parcial de la faldilla, el teixit és molt semblant, formalment, al del Col·legi de la Seda. Esquena del vestit de Lady Stirling, amb el plecs Watteau. Detall. L'enseigne de Gersaint (1720) de Jean-Antoine Watteau. Es poden apreciar, a l'esquena de la dama, els plecs Watteau,  que amb lleugeres variacions es mantingueren de moda durant dècades. Tècnicament aquest teixit rococó es pot definir com un tafetà espolinat, amb un ordit suplementari parcial amb efectes purament decoratius. El disseny és de punt i seguit –d'ala, per dir-ho amb la terminologia sedera valenciana- i amb dos camins o vies (2). El teixit de fons, un tafetà simple, és d'un color blau, tant per ordit com per trama,  amb un to molt característic de l'època, comú a tota la producció europea. Probablement es tracta d'un manufactura lionesa, la confluència d'algunes característiques tècniques concretes ens ho fan pensar. L'aspecte visual del teixit una vegada convertit en robe seria de lleugeresa.I aquest seria un efecte deliberadament buscat. Degut al seu poc pes diríem, col·loquialment, que s'unflaria, que bufaria. La propietària de la bata, quan se'l posara, donaria l'efecte de surar, com de caminar per l'aire. Com si el vestit tingués vida pròpia. A les nombroses trames espolinades de seda laxa (s.t.a) en diferents colors: blanc nacrat (passada continua), verd, negre, albergina (dos), granat..., cal afegir una trama de color crema en seda ondulada, amb efecte de serreta, i que actua com un ombrejat de la garlanda sinuosa. L'ordit suplementari -com les trames espolinades- no formen part del teixit de fons, són purament decoratives, efecte conegut com "perdut". Aquestes llistes de l'ordit secundari són així mateix policromades i, també, amb un efecte especial de tissatge conegut com "degradé": un mateix color que va pujant d'intensitat: de tons clars fins a arribar a tons foscos, en aquest cas es tracta del color albergina, que engamma amb les mateixes tonalitats de dos trames. Les barres verticals de l'ordit suplementari, encara que destaquen per la força del seu cromatisme, si ens fixem resten en un visió secundària, com si es tractés d'un pla allunyat: la decoració rococó es superposa a les llistes. En la superfície plana del teixit s'intenta crear una efecte de tridimensionalitat i volum.Aquest efecte barrat per l'ordit, de verticalitat, contrastant amb la sinuositat serpentejant de l'efecte meandre, ornat amb garlandes amb motius vegetals i randes i cintes molt esquematitzades, anuncia l'esgotament de l'estil rococó alhora que presagia l'arriba del neoclassicisme.  A partir de 1760 els efectes barrats per ordit, poc a poc, dominaran i ompliran els dissenys tèxtils de l'últim quart del segle XVIII, abans de l'arribada de la moda Imperi. També els grans motius florals naturalistes, del barroc i del rococó, es reduiran a bouquets minimalistes. Aquesta peça va ser donada al Col·legi de la Seda per María Antonia March Campos, la qual l'havia heretat per via familiar. Quan formava part de la llar s'utilitzava, en celebracions molt escollides, per cobrir i ornar el llit principal de la casa. Els seus anteriors propietaris eren ben conscients del valor històric, artístic i material del cobertor, i per aquest motiu el donaren: per que es respectara, custodiara i conservara com el que és, un important referent tècnic i artístic  del tissatge.

------------------

(1) Wateau, plecs. Jean-Antoine Watteau (1673-1721). Pintor francès d'escenes galants i festes bucòliques. Uns de les seues obres més conegudes és L'enseigne de Gersaint (1720), on retrata l'interior d'un botiga d'antiguitats, un del personatges és una dama totalment de tors, amb els plecs que sobre l'esquena formava el seu vestit i que s'obrien en ventalls. Hi ha diversos olis de Watteau amb dames pintades d'esquena, per extensió els plecs dels vestits es coneixen com a plecs Watteau.

(2) Via o camí. En el disseny d'un teixit fa referència a les vegades que es repeteix en el sentit de l'ample. En aquest cas, entre les vores vies, es repeteix dos vegades

L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (5). Teixits de la llar a les nostres terres

Comparativament amb el teixits destinats a l'abillament personals els teixits de la llar utilitzats per les classes populars valencianes han estat marginats, injustament, com a objectes d'estudi. I encara ho són. Con que no se'ls podem posar damunt i no els podem lluir ...no se'ls valorem. S'han trossejat per fer-los servir com a pedons: draps de la pols, fundes inversemblants per a -posem per cas- màquines de cosir, o tapetets -també posem per cas- per als aparells de ràdio o per l'arcaica nevera de gel. Era una alternativa, un poc indigna però pràctica, per donar-los una segona vida útil. Cal recordar que a la societat tradicional la dinàmica consumista, per raons de penúria econòmica, era una opció impensable.

De vegades els cobertors de llit -peces on entra una quantitat respectable de teixit- han estat desfets i reutilitzats, ja des de temps llunyans, per fer disfresses, o, en el millor dels cassos, per vestir-se a la valenciana. Cosir-se un sagaleco desmuntant un cobertor d'estiu, generalment de cotó estampat i volant de mussolina, era -i ho continua sent- una possibilitat no gens onerosa, senzilla i ràpida. Fins i tot es poden trobar faldetes tradicionals a mostres i exposicions científiques. I també a la inversa, de faldellins de llana se n'han fet mantes, i de faldes s'han tret tapetets i algun cobrellit de bressol.
Des d'una perspectiva etnològica seria convenient recopilar les restes que encara es conserven de la roba domèstica. I la varietat funcional d'aquest tipus de peces és prou àmplia: cobertors, llençols, coixins, quadrants, girades, ...en allò que fa a l'aixovar del llit. Però també: cortinons, cobrearques, mandils de tot tipus, catifes, tovalloles, torcamans, ...i les mil i una variant de tot tipus de tapetets. La domesticitat també forma part del patrimoni tèxtil de la cultura popular i tradicional.
Per altre part  hi ha una relació molt estreta entre la indumentària personal i la roba de la llar. Trobem elements comuns: molts teixits s'usen indistintament -encara que, generalment, no siga el cas dels estampats-, compartixen idèntiques referències decoratives i, de vegades, se reaprofitaven uns i altres bescanviant-se el seu ús.
Ara per ara és complicat d'establir alguna tendència en els tipus d'estampats utilitzats: hi havia alguns teixits, amb un disseny determinat, que agradaren especialment a les dones valencianes?, i que la demanda es perllongara durant alguns anys?. No res es pot afirmar. En tot cas a les fotos que s'adjunten hi ha dos teixits amb els mateixos motius decoratius, però amb colorit diferent. Coincidència?, o es pot parlar d'una mínima tendència estètica?.

Vos presentem alguns dels teixits de cotó imprès, recollits a algunes de les nostres comarques, i que es guarden a la col·lecció L'ESCARPIDOR. La gran majoria pertanyen a cobertors, amb el seu corresponent volant de mussolina, en la majoria de peces; per que d'altres porten un volant del mateix teixit, o semblant. També hi ha fragments que ens han arribat descontextualitzats, i per tant es desconeix el seu ús originari. Hi ha cortinons, però potser són remontats d'una altra peça anterior. Dos dels teixits presentats tenen, al cobrellit, una funció decorativa: són aplicacions retallades, cosides a un drap de llana. Un dels teixits que vos oferim mai s'havia utilitzat: es conservava rotllat, amb el seu aprest de fàbrica, però es va tindre que rentar per que havia sofert un important atac d'insectes i es trobava molt brut i degradat (l'aprest es solia fer de midó de llegums, generalment d'arròs, i aquest acabat era un bon aliment pels animalets).

L'últim dels teixits que presentem és, potser, el més antic, però també hi hauria que confirmar-ho. I, pel que se sap, també de procedència valenciana. Es tracta d'un estampat amb molt de colorit i de molt alta qualitat, la millor per a la seua època. El raport en horitzontal ocupa la totalitat de l'ample del teixit: 88 cmts., i el raport en vertical ultrapassa tota mida: 167 cmts. Comparativament es pot datar a finals dels segle XVIII. El volant de mussolina que el  guarnix, en canvi, és d'un qualitat discreta. Es tracta d'un cobertor que, probablement, no s'ha rentat mai i encara conserva l'acabat "glassé", un tipus de lluentor que s'obté de fregar una pedra d'àgata sobre el teixit estampat.
A la ciutat de Münster (Westfàlia) i a la manufactura Hartmann es va imprimir, a finals del segle XVIII, un teixit idèntic o semblant al de procedència valenciana. Es tracta d'un teixit estampat amb planxes. I també pertany a un guarniment de llit, que a més del cobertor també compta amb un cobricel.
Les indianes, percals i cretones de la nostra col·lecció encara es troben pendents d'una mínima analítica tècnica, que pogués determinar la seua cronologia, tipus d'impressió, colors, acabats,..

Cotó estampat a la planxa. Münster (Westfàlia). Finals del segle XVIII.