EL PINTOR PINAZO I (L'ANTI)COSTUMISME VALENCIÀ

El passat 16 d'octubre es compliren cent anys de la mort d'Ignasi Pinazo Carmarlench. Les institucions públiques i acadèmiques valencianes han declarat enguany, 2016, l'any Pinazo. S'han muntat, o es troben en muntatge, exposicions antològiques al MUVIM, Museu de Belles Arts, Centre Cultural de BANKIA, Sala l'Almodí, Museu de Ceràmica,... Amb l'objectiu de recuperar la memòria i l'obra del pintor valencià, a cavall entre els segles XIX I XX, amb la pinzellada més personal i, alhora, més lligada a les corrents europees innovadores.

Autoretrat amb mocador.
Oli sobre llenç. 41 ctm x 28.
Casa Museu de Godella (L'Horta)

Però Ignasi Pinazo, tot i gaudir del reconeixement d'un ampli sector del públic valencià, resta molt lluny del caràcter de "gloria imperecedera local". Tal vegada aquesta manca de sublim popularitat és una conseqüència de la fidelitat del pintor a les seues arrels i al seu caràcter introspectiu. Pinazo, que va ser un treballador manual (argenter, forner, barreter,...) fins ben major, no va oblidar mai els seus orígens humils. Tampoc es va deixar seduir pel tòpic, pel costumisme fàcil, mistificador i lleuger, tant del gust de la burgesia valenciana -potencial clientela del pintor- dels anys de la Restauració.
És tasca inútil escorcollar a les seues pintures el color local. No hi ha cap concessió a les llauradores estereotipades d'artificials pentinats de caragols, altes pintes de cullerot, arracades i agulles quallades de maragdes i perles, opulents teixits de florejades sedes i tuls translúcids de daurades lluentors. No, Ignasi Pinazo no va caure en la temptació fàcil del costumisme.
Ans al contrari. Les poques, escasses pintures, on es reflexa el tòpic codificat i idíl·lic dels vestits tradicionals, es converteixen, a les seues mans i al seu pinzell, en una caricatura de denúncia encoberta.
En 1889, als quaranta anys, en plena maduresa, doncs, pinta el llenç -pràcticament l'únic- on recull, amb detall, la indumentària tradicional valenciana de l'home. No es tracta, però, de cap tipus -o grup- racial amb vestimentes arcaiques, no. Pinta a dos jòvens de la burgesia valenciana disfressats, amb tota la literalitat del vocable, de llauradors, espantant a dos dames de la seua mateixa classe social. Eren les carnestoltes al passeig de l'Albereda, punt lúdic de trobada de la despreocupada i ociosa burgesia local.
No hi ha dubte: és una disfressa sarcàstica i ostentosament ridícula, Els jòvens no estalvien ni els complements de la indumentària ni les intencions jocoses: uns rosers i escapularis magnificats, els rostres reblits de maquillatge en un cas i amb màscara carnestoltesca l'altre. La burgesia valenciana troba un motiu de diversió en riure's de les classes populars. Per aquells anys encara es podien trobar pels voltants de la Ciutat, a les rodalies de l'Horta, hòmens, d'un certa edat, amb saragüells.
Vicent Blasco Ibáñez, en 1894, cinc anys després de que Pinazo pintara el llenç publica la novel·la "Arroz y tartana". La narració d'una vesprada de carnestoltes a l'Albereda posa lletra a la pintura.
".... la Alameda, donde la fiesta tomaba el carácter de una saturnal de esclavos ebrios.
El disfraz de labrador era un pretexto para toda clase de expansiones brutales, y, acompañados por el rentintín de los cascabeles de las ligas, trotaban los grupos de zaragüelles planchados, chalecos de flores, mantas ondeadas y tiesos pañuelos de seda. Un berrido ensordecedor, un ¡che..e...! estridente, prolongado hasta el infinito, como el grito de guerra de los pieles rojas, conmovia las calles. Las criadas, endomingadas, huían despavoridas al escuchar el vocerío, y pasaba la tribu al galope, dando furiosos saltos, con sus caretas horriblemente grotescas...."  
No es pot demanar un paral·lelisme més confluent. Novel·la i llenç sintonitzen plenament. Caldria preguntar-se,  hauria contemplat o, al menys, tindria notícia del llenç Blasco Ibáñez? O es tracta d'una coincidència? En tot cas ens troben, tant en el pintor com en el novel·lista, davant d'un visió anticostumista conscient i militant.

Carnestoltes a l'Albereda de València. (Detall). 1889.
Oli sobre llenç. 110 ctm x 145.
Museu de Ceràmica González Martí. València