INDUMENTÀRIA POPULAR DE LES ALCUBLES (els Serrans)

El passat dimarts, dia 20 d’agost, es va clausurar al poble de les Alcubles (Alcublas, en castellà)  una  de les exposicions d’indumentària tradicional més interessants i dignes  que s’han fet en els últims anys.

La mostra, muntada en una de les sales de l’ajuntament de la vila, era tant reduïda com selecta. Com sol passar en els pobles xicotets la infraestructura i els mitjans eren escassos, però ací eren prou justs i dignes. El discurs expositiu, clar i pedagògic, també patia d’alguna mínima concessió als estereotips -com sol passar- cercant la complicitat del visitant.

Com que el “leitmotiv” de l’exposició eren els vestits utilitzats en la recuperada festa de “Las Mayoralesas de San Joaquín”, les peces recollides eren “selectes” i es podien classificar, sense cap dubte, com a indumentària de “mudar” i pertanyents a les famílies benestants d’un poble de l’interior valencià d’economia rural i de secà. Aquesta visió “selectiva”, on es mostren les joies més ostentoses i les peces de roba confeccionades amb els teixits més rics i ornats amb els elements decoratius mes sumptuosos -tot dins d’un àmbit local modest- ens fa oblidar que la indumentària popular de “diari”, la dels estaments més humils de la societat era ben senzilla i simple, i elaborada amb materials toscos i primaris. Per als que cerquen exclusivitats, singularitats i originalitats en la indumentària popular, la roba “de tots els dies” la classifiquen “d’avorrida” i vulgar.

Totes les peces exposades, segons els organitzadors, eren originàries de les Alcubles, amb la qual cosa la roba estava totalment contextualitzada. I aquesta contextualització és sempre d’agrair, per que de moltes de les peces d’indumentària tradicional que es conserven, pels canvis socials, culturals i econòmics, es fa difícil, per no dir impossible, conèixer amb certesa el seu origen i ús social.

En l’argumentari justificatiu de l’exposició els comissaris i coordinadors han fet una crida a la conservació de les robes antigues: “queremos hacer una llamada para cuidar este patrimonio cultural y evitar que se deteriore”. Incidint en la responsabilitat col·lectiva dels veïns propietaris i custodis de les peces ancestrals, “que las futuras generaciones de alcublanas y alcublanos puedan conocer su pasado y su cultura” .../... “es una labor que solo será  posible si participamos todos, porque cada prenda de nuestras arcas nos habla de un pedazo de nuestra historia como pueblo”. A les Alcubles, afortunadament, encara es conserven al si de les herències familiars una quantitat respectable i important de robes antigues, i aquests testimonis de la cultura material són bàsics per comprendre la història i les vivències dels nostres avantpassats. I cal valorar molt positivament la crida al respecte i a la conservació de la indumentària local que han fet els comissaris i coordinadors de l’exposició. Cal prendre consciència d’aquesta necessitat "conservacionista".

PECES DESTACADES

De les peces exposades a la mostra de les Alcubles hem fet una selecció d’aquelles que considerem especials, bé per la seua raresa o singularitat o bé per que aporten informació addicional a d’altres peces semblants i ja conegudes. La mostra que presentem es totalment subjectiva i, clar és, no pretenem fer cap juí de valor o de prelació. Però tampoc podem oblidar que més enllà de l’estudi rigorós i objectiu de la indumentària popular, com en tots els testimonis artístics -des d’una pintura a una església- hi ha sempre unes ullades personals que ens fan més captivadors determinats objectes per la nostra sensibilitat individual. I les robes antigues cal estudiar-les científicament, i també gaudir-les “espiritualment”.

 UNA PINTA (PEINE) SERIADA?

Dins de les joies exposades en la mostra cal destacar una pinta en planta blanca, o en el seu color natural. Segons explicà la coordinadora de l’exposició és, per ara, l’únic exemplar de peine conegut a la localitat.

A part de l’orla perimetral cisellada amb un motiu floral repetitiu, sols hi ha representat, i treballat amb no massa relleu, un xicotet cupido (al·legoria de l’amor) amb el carcaix i les sagetes (motius que apareixen sovint en les pintes valencianes) i que quasi es perd en el camp brunyit de la peça. La figura, una mena d’angelet mitològic, és com una instantània fixa: amb moviment, amb actitud de córrer, el mantell unflat pel vent i el cap girat cap a darrere. Aquesta pinta conservada a les Alcubles està molt lluny d’altres peces conegudes, de factura valenciana, amb concepcions decoratives que patixen de “l’horror vacui”.

Però, dins d’una col·lecció museogràfica es guarda una pinta molt semblant a aquesta, pràcticament idèntica no sols pel programa decoratiu, també pel treball de l’artesà. Les marques de l’argenter semblen les mateixes en una i en l'altra peça. Hi ha, no obstant, diferències entre ambdós, la pinta del museu està sobredaurada i té trenta-nou pues; el peine alcublà no té cap bany daurat (el va tindre en el passat?) i les pues sumen trenta-sis em total.

No és el primer cas de trobar dos pintes “seriades”. Deixem per als especialistes l’estudi de les característiques tècniques d’aquestes peces semblants.

UN JUPETÍ AMB UN TEIXIT DE DONA?

En la indumentària tradicional hi havia prou més teixits, dels que es pot pensar, que eren “unisex”, que tant s’utilitzaven per confeccionar roba femenina com masculina, per cosir un jupetí com una cotilla, o un guarda peus o una brusa, o un gipó o un calçó. Però determinats teixits s’empraven, quasi exclusivament, per fer una peça concreta de gènere.

A les Alcubles s’exposava un jupetí confeccionat amb un teixit no gens habitual per a home, les mateixes coordinadores informaren que eixe era el motiu de la seua presència en l'exposició. Un teixit de quadres, però probablement reciclat d’una falda o un vestit de dona. Podria ser, tal vegada, d'un mocador? Tècnicament el teixit del jupetí és un tafetà amb ordits i trames suplementàries, però molt allunyat del teixits coetanis destinats als jupetins d’home. Tant s’ha aprofitat el teixit que fins i tot “lluïx” un “bonico pedaç”, per ocultar un “lleig forat”.

Adjuntem, per comparar, un guarda peus d’època isabelina  -que remuntarem al nostre taller fa una anys- i una mostra en pla del teixit. Com a informació addicional, i com a curiositat, als arxius del Palau Reial de Madrid es guarda una mostra d’un teixit de procedència valenciana, datat cap a 1855-1860,  semblant al de les Alcubles... i tècnicament més senzill... i més barat de preu.

DAVANTAL DE FILADÍS

Com es ben sabut, el filadís -seda filada de qualitat molt inferior a la seda debanada- era el teixit més ostentós al que podien aspirar les classes més humils. El filadís estava sempre lligat en punt de tafetà, el més simple de tots els lligaments. Es conserven encara prou guardapeus i cobertors de filadís (la gran majoria d’ells remuntats també a partir de faldetes) majoritàriament de color blau, seguit del verd i, més rarament, en roig o negre. Es conserven, així mateix, algunes altres peces confeccionades en filadís, com cotilles i calçons. Semblava lògic que també deuria d’usar-se aquesta seda subalterna com a davantal. I a les Alcubles hem trobat el primer testimoni conegut, al menys públic, d'un davantal de filadís. El davantal és del color majoritari: el blau. I es guarnix amb una senzilla randa.

FAIXA MOSTREJADA

La gran majoria de faixes en seda (hi havien també de més corrents, en llana o cotó) que ens han arribat, encara que amb xicotetes variants, solen ser prou semblants. Les úniques decoracions teixides (es feien també amb decoració aplicada, com brodats o amb aplicacions de comptes de vidres i granadura) que apareixen en les faixes, eren llistes policromades en el sentit de la trama. Aquest tipus de faixa es continuarà fabricant en les fàbriques sederes valencianes fins ben entrat el segle XX, com es feia des de finals del segle XVIII. Però a les Alcubles s’ha exposat una faixa amb decoració mostrejada a teler, de llistes i garlandes florals, però en el sentit de l’ordim, com tècnicament és més lògic des de les possibilitats del tissatge.

La faixa alcublana, a falta també d’un estudi tècnic més exhaustiu, sembla de cotó, originàriament seria negre -actualment sembla un poc decolorada, amb matisos de  “ala de mosca”- i datada a la segona meitat del segle XIX. També és, potser, l’únic exemplar conegut d’aquesta tipologia de faixa.

SABATES DE LUXE

A la mostra també exposaren uns quants parells de sabates, datades en la segona meitat del segle XIX. Sabates, en molt bon estat de conservació, i d’una exquisida i delicada manufactura. Algunes d’elles treballades en teixits espolinats d’alta qualitat. Sembla contradictori, al menys aparentment, que en una localitat amb una economia tant de subsistència, i, a més a més, és de suposar que en determinades èpoques els carrers serien impracticables, poguera  utilitzar-se un calcer tant ostentós. Pot ser que el bon estat de conservació de les peces -pràcticament sense ús- siga la pròpia resposta a la incògnita.

I ALTRES PECES

També s’exposaren a les Alcubles un parell de davantal molt significatius, i que al contrari de les peces que hem destacat, ens apropen a una concepte més “universal” de la indumentària. Però ja ho comentarem en un altre post.