A l'antiga Sala de Juntes de la Casa del Col·legi
de l'Art Major de la Seda de València s'exposa un magnífic teixit, pràcticament
inèdit i desconegut pel gran públic. Anteriorment es va mostrar, fa uns anys i
tan sols durant uns pocs mesos, a la mateixa Nau de la Casa (on s'exposa
actualment la maquinària tèxtil arqueològica).
Encara que ens ha arribat muntat com un cobertor, amb forma rectangular i amb un serrell perimetral -excepte a la zona que correspon a la capçalera del llit com, per altra part, és habitual en aquest tipus de peces- no era originàriament un cobertor. Es tracta d'un teixit que, per la seua qualitat i alt cost econòmic, s'ha reaprofitat. El muntatge actual deu de datar, a jutjar pel serrell modernista afegit, de principis del segle XX.
Encara que ens ha arribat muntat com un cobertor, amb forma rectangular i amb un serrell perimetral -excepte a la zona que correspon a la capçalera del llit com, per altra part, és habitual en aquest tipus de peces- no era originàriament un cobertor. Es tracta d'un teixit que, per la seua qualitat i alt cost econòmic, s'ha reaprofitat. El muntatge actual deu de datar, a jutjar pel serrell modernista afegit, de principis del segle XX.
Però el teixit és prou anterior, d'època i d'estil
rococó, i caldria datar-lo cap a 1760-1765. Ens trobem, doncs, davant d'una
peça que es correspon, cronològicament, amb els motius decoratius més
majoritaris, significatius i valorats de la Casa del Col·legi. La xamba ha fet
coincidir un teixit rococó amb un edifici rococó, compartint elements comuns de
les arts decoratives de l'època.
El teixit és lleugerament posterior, a tot estirar uns set o vuit anys, a la magna ampliació i reforma que es va fer a la seu gremial a mitjans del segle XVIII. La portada de l'edifici, obra d'Andrés Soler amb una escultura d'Ignacio Vergara, data de 1756 i és, potser, l'element més elegant, depurat i acadèmic de la Casa. El fresc del sostre de la nova Sala Capitular o de Juntes, amb Sant Jeroni voltat d'una exuberant, però mesurada, decoració al·legòrica, obra de José Vergara, i el paviment ceràmic de les Quatre Parts del Món i la Fama, obra de Vicent Navarro, es daten cap a 1756-57.
 |
| Teixit rococó (1760-1765) |
El teixit és lleugerament posterior, a tot estirar uns set o vuit anys, a la magna ampliació i reforma que es va fer a la seu gremial a mitjans del segle XVIII. La portada de l'edifici, obra d'Andrés Soler amb una escultura d'Ignacio Vergara, data de 1756 i és, potser, l'element més elegant, depurat i acadèmic de la Casa. El fresc del sostre de la nova Sala Capitular o de Juntes, amb Sant Jeroni voltat d'una exuberant, però mesurada, decoració al·legòrica, obra de José Vergara, i el paviment ceràmic de les Quatre Parts del Món i la Fama, obra de Vicent Navarro, es daten cap a 1756-57.
Els pocs anys que transcorren entre els motius
decoratius aplicats a la seu gremial i els aplicats al teixit són significatius
i importants: hi ha una evolució dels plantejaments estètics. Sense eixir de la
ciutat de València es podria traçar una possible línia evolutiva -prou
esquemàtica i, per tant, tan sols orientativa- del procés canviant del rococó.
La portada del Palau del Marqués de Dosaigües (cap a 1744), recaragolada i
exuberant, l'obra emblemàtica del rococó valencià. Els diferents elements decoratius de
la Casa del Col·legi (escultura, paviments, frescs... cap 1755-57) que
mesuren i dosifiquen les línies diferenciades de l'estil. Per últim, el
teixit del cobertor (cap a 1760-65) amb la recurrent sinuositat del rococó,
però anunciant, premonitòriament, el neoclassicisme.
 |
| Paviment de la Sala de l'Arxiu. Casa del Col·legi de la Seda. Taulells seriats de sis, amb disseny serpentinat, característic de les arts aplicades de l'estil rococó |
El muntatge actual del teixit rococó no ens deu
confondre sobre el seu origen. Per aquest motiu, i pel valor intrínsec de la
peça, als mesos de juny i juliol de 2012 el cobertor va ser estudiat per un
xicotet equip especialitzat: dos restauradors de tèxtils, un historiador i un fotògraf. L'escrit -i les fotos- que publiquem es basen en
aquell estudi que, per raons diverses i que a hores d'ara no fan al cas, es va
tindre que abandonar sense concloure. Així, doncs, cal prendre amb certa
prevenció aquest text: hi ha que llegir-lo amb caràcter orientatiu i provisional. Uns anàlisis posteriors
deurien clarificar la versió que oferim.
L'ús anterior -al del seu muntatge actual com a cobertor- que va tindre aquest teixit rococó no es va poder confirmar plenament. Però tot feia pensar que, originàriament, s'havia utilitzat per cosir una "robe à la française". Les marques deixades al teixit pels plecs de la falda i, sobretot, pels plecs coneguts com a "Watteau" (1) que cobrien l'esquena i s'obrien com un ventall sobre la part posterior de la faldilla, ens duien a aquesta conclusió. També una costura tallada al biaix recorda el patronatge dels vestits a la francesa.Si es confirmés que el teixit s'utilitzà originàriament per confeccionar la bata que s'intueix, coincidirien cronològicament tant la datació del tissatge com la de la confecció: cap a 1760-65. Es tracta, evidentment, d'un vestit de la moda del moment i propi de l'aristocràcia o de l'alta burgesia. Encara que ens trobem davant d'una bata de luxe, mudadora i prou sumptuosa, tampoc es pot qualificar d'un vestit de gran etiqueta (sense que açò li lleve valor al teixit).
  A les nombroses trames espolinades de seda laxa (s.t.a) en diferents colors: blanc nacrat (passada continua), verd, negre, albergina (dos), granat..., cal afegir una trama de color crema en seda ondulada, amb efecte de serreta, i que actua com un ombrejat de la garlanda sinuosa. L'ordit suplementari -com les trames espolinades- no formen part del teixit de fons, són purament decoratives, efecte conegut com "perdut". Aquestes llistes de l'ordit secundari són així mateix policromades i, també, amb un efecte especial de tissatge conegut com "degradé": un mateix color que va pujant d'intensitat: de tons clars fins a arribar a tons foscos, en aquest cas es tracta del color albergina, que engamma amb les mateixes tonalitats de dos trames.  Les barres verticals de l'ordit suplementari, encara que destaquen per la força del seu cromatisme, si ens fixem resten en un visió secundària, com si es tractés d'un pla allunyat: la decoració rococó es superposa a les llistes. En la superfície plana del teixit s'intenta crear una efecte de tridimensionalitat i volum.Aquest efecte barrat per l'ordit, de verticalitat, contrastant amb la sinuositat serpentejant de l'efecte meandre, ornat amb garlandes amb motius vegetals i randes i cintes molt esquematitzades, anuncia l'esgotament de l'estil rococó alhora que presagia l'arriba del neoclassicisme.  A partir de 1760 els efectes barrats per ordit, poc a poc, dominaran i ompliran els dissenys tèxtils de l'últim quart del segle XVIII, abans de l'arribada de la moda Imperi. També els grans motius florals naturalistes, del barroc i del rococó, es reduiran a bouquets minimalistes.    Aquesta peça va ser donada al Col·legi de la Seda per María Antonia March Campos, la qual l'havia heretat per via familiar. Quan formava part de la llar s'utilitzava, en celebracions molt escollides, per cobrir i ornar el llit principal de la casa. Els seus anteriors propietaris eren ben conscients del valor històric, artístic i material del cobertor, i per aquest motiu el donaren: per que es respectara, custodiara i conservara com el que és, un important referent tècnic i artístic del tissatge. |
------------------
(1) Wateau, plecs. Jean-Antoine
Watteau (1673-1721). Pintor francès d'escenes galants i festes bucòliques. Uns
de les seues obres més conegudes és L'enseigne de Gersaint (1720), on retrata
l'interior d'un botiga d'antiguitats, un del personatges és una dama totalment
de tors, amb els plecs que sobre l'esquena formava el seu vestit i que s'obrien
en ventalls. Hi ha diversos olis de Watteau amb dames pintades d'esquena, per
extensió els plecs dels vestits es coneixen com a plecs Watteau.
(2) Via o camí. En el disseny d'un
teixit fa referència a les vegades que es repeteix en el sentit de l'ample. En
aquest cas, entre les vores vies, es repeteix dos vegades
