Potser seria pel seu tacte sensual, potser per la dolçor i el confort de sentir-se embolcallada per la seua suavitat, tal vegada per vore's emmarcada pels seus dissenys exòtics i acolorits o, simplement, per saber-se propietària d'un peça sumptuosa i elegant que provocava, entre les amigues i conegudes, rampells d'enveja i atacs de zels.
Els xals de caixmir, tants els originals teixits a l'Himàlaia com els teixits a Europa, es convertiren durant els tres primers quarts del segle XIX en objectes de desig i ostentació, primerament entre les dones de les elits occidentals i, progressivament, entre les burgeses de classe mitja. Els preus dels xals més rics, que aquest era curiosament el seu nom, arribaren a xifres astronòmiques: un dama dubtava entre demanar-li al marit un carruatge o un xal, encara que es tracta d'un personatge de ficció d'una novel·la francesa, la realitat se li assemblava prou: un xal teixit a l'Índia -un any complet de feina per tres persones- costava cent vegades més que una caputxa popular.
Però cap 1870 els caixmirs deixaren de ser moda. La nova silueta de les bates i vestits femenins bandejaren l'ús dels xals. Però les bones burgeses, encara que seduïdes per el luxe i el dispendi, també eren educades en la practicitat i en l'estalvi que suposava el saber aparentar, i assoliren una segona utilitat per als seus xals arraconats.
Es creava una nova moda, i fins el començament de la Gran Guerra (1914) tant les costureres domèstiques i casolanes que treballaven als domicilis particulars, com els tallers especialitzats, es dedicaren a transformar els xals -en els quals les seues propietàries havien invertit quantitats fabuloses- en vestits i, sobretot, en peces d'abric i roba d'anar per casa. També, paral·lelament, quan els xals eren rebutjats per les dames burgeses, les dones de les classes populars començaren a experimentar una forta atracció per ells. I per aquest motiu encara es va mantindre a tota Europa, durant uns anys, la fabricació i comercialització de xals de qualitat molt discreta o baixa -ara ja coneguts amb noms molt més plàstics i locals: caputxes, mocadors de vuit puntes,.. En 1876, quan ja feia anys que els caixmirs eren demodés, als periòdics locals de València, una cèntrica botiga encara anunciava com a novetats "capuchas y casimir (sic) de Escocia" (se tractava de la "Tienda de Nuestra Señora de los Desamparados de José Coléra. Calle de los Derechos, núm 13").
Tipus d'abric confeccionat a partir d'un caixmir fabricat a París entre 1865-1870. Es tractava, probablement, d'un caputxa rectangular de grans dimensions, aproximàdament de 1,80 metres per 3,60. Un xal d'un gran qualitat dissenyat a París per Antony Berrus, teixits amb fils molt prims, amb ordit de seda i tramat amb llana autòctona de Caixmir d'onze colors, quatre d'ells migrats (combinant dos tons diferents). Es desconeix la data de transformació.
Tea-gown. Vestit que a mitjans del XIX era utilitzat per les dames burgeses a l'interior de la seua llar. Formalment tenia variades influències: des dels kimonos japonesos fins a les mànigues d'estil renaixement. Paulatinament el tea-gown va anar conquerint el carrer, primer com a bata informal de matí, després com a vestimenta de passeig a les vesprades i, finalment, com a vestit de nit, ja a principis dels segle XX. Aquest tea-gown es va cosir en 1890 sobre un caixmir datat entre 1850-1855. L'ample serrell, de llavor passamanera, que guarnix les bocamànigues, el coll i l'obertura del davanters es conegut popularment entre nosaltres com a "moco de pavo".
Detall d'una sortie de bal, anomenat a casa nostra com a eixida de teatre.
Treballat a partir d'un xal d'estil imperi dels anys 1820-1825.
 |
Dolman (detall).Un tipus de peça d'origen turc, llarg, amb obertura per davant i mànigues estretes. Entre 1870 i 1880, amb l'arribada de les faldes apolissonades, va substituir l'ús dels xals, que resultaven excessivament pesats. I aquests es van reaprofitar per convertir-los en dolmans.
El complicat treball de passamanaria que s'observa a la foto, provàblement fet a posta per a aquesta peça ja que harmonitza amb el colorit del teixit i les corbes del dissenys, recorda les recarregades guarnicions victorianes aplicades a la decoració de la llar: cortines, coixins, sofàs,...
El xal originari prové de Caixmir i va ser teixit, per al mercat europeu, amb la tècnica d'espolinat.
Aquest dolman va pertànyer a la Duquessa de Gloucester.
Els motius decoratius d'aquest acolorit vestit d'anar per casa no estan teixits, sinó estampats a la forma. Per tant no es va fer a partir de cap xal. L'empesa és una sarja de llana en color violeta, una novetat a l'època, impresa a l'Europa continental (provablement a l'Alsàcia) cap a 1865. Aquests tipus de teixits es comercialitzaven en una capsa, on s'acompanyaven d'una litografia en color d'un maniquí vestit amb el model confeccionat i dels patrons per cosir la peça.
Roba d'interior. Teixit estampat a la planxa de fusta sobre una llana de fons "puce".
Alsàcia cap a 1860-65
Visita. Cap a 1870-1875. Teixit de sarja de llana en color gerd, amb aplicacions de motius caixmir provinents d'un xal espolinat de l'Índia. Etiqueta: Aux montanges russes (que tenia la seua seu social al número 9 de la mítica rue du Fg-Saint-Honoré de París).
Capa anglesa d'home en drap fi de llana, cap a 1850. Va guarnida amb motius caixmir confeccionats a Caixmir (l'Índia). Es tracta d'un brodat que imita -i abaratix- el motiu de la "pinyeta".
També els hòmens de la burgesia es van sentir atrets pels dissenys caixmirs. Els jupetins van ser els destí últim d'alguns bocins, massa menuts per ser aprofitats per les dones.
UN CAIXMIR POPULAR RECICLAT
La sumptuositat i el luxe de las classes dirigents sempre han enlluernat el poble. El mimetisme que exercix la moda internacional és, sense cap mena de dubte, un dels elements que configuren la indumentària tradicional. No es tracta, però, d'una imitació automàtica, d'una causa efecte immediata. Per mecanismes que no són fàcils d'esbrinar, alguns aspectes de la moda d'un moment històric determinat influixen en les vestits populars, altres aspectes, però, no tenen cap reflex.
Els motius caixmir, que dominen els teixits creats pels dissenyadors durant bona part del segle XIX, es recrearan per vestir a gran part de les classes populars europees.
Si a partir de l'últim quart del segle XIX els xals es reconverteixen, primerament en vestimentes funcionals "d'anar per casa" i, posteriorment, en indumentàries d'exterior, també trobem el reflex d'aquesta mena de reciclatge a les classes subalternes.
A la col·lecció L'ESCARPIDOR es guarda un curiós cos, de procedència valenciana -però sense cap altra informació complementària- confeccionat a partir d'un fragment de caputxa. El teixit original era un xal de llana estampat que, per circumstàncies que ens són desconegudes, acaba reelaborat en un cos. La confecció és feta amb màquina de cosir i caldria datar-lo molt a finals del segle XIX o principis del XX.
