Sobre el disseny VALENCIA (de la Casa Garín de Montcada, ... i de la Casa F. Schumacher & Co. de USA)

Pepita Samper va ser, als temps de la joventut de les nostres iaies, un mite de la "guapeza valenciana". 1929 va ser l'any triomfal de Pepita: en gener va ser elegida Mis Espanya, en març la primera Fallera Major de la Ciutat i en maig nomenada Regina dels Jocs Florals.

A la foto icònica amb que ha entrat a un lloc d'honor de l'imaginari col·lectiu va vestida de llauradora. I el guarda-peus es va confeccionat amb un teixit espolinat de la casa Garín, el València, que també forma part, a hores d'ara, dels dibuixos de referència mítica per lluir un model a l'antiga. La foto de l'època era, per les limitacions tècniques del moment, en blanc i negre i semblava que la falda era d'un color fosc. Posteriors fotografies del vestit, desapareguda la seua propietària, ens descobreixen que es va teixit -per casualitat?- sobre un fons de seda groga.

Pepita Samper. Foto: La Correspondencia de Valencia (1929).
 Col·lecció L'Escarpidor.

Pepita Samper. Foto: La Correspondencia de Valencia (1929).
 Col·lecció L'Escarpidor.

Foto: La Correspondencia de Valencia (1929). Col·lecció L'Escarpidor.
 Detall del guarda-peus, amb el dibuix Valencia.

ELS ORIGENS DEL "VALENCIA"

El més destacable del disseny Valencia és la seua anòmala amplària: 65 centímetres, quan la resta de teixits espolinats en tenen al voltant de 54. I en aquesta important diferència es troba el seu origen: es tracta d'un disseny prou més modern i acostat a nosaltres que la resta de dibuixos més coneguts i reconeguts. La inclusió del Valencia en el selecte club dels espolinats preciosos, si parem l'atenció a la seua amplària, cronològicament, cal situar-lo amb l'aparició dels teixits -i dels telers-  coneguts com a "doble ample", això és, de 130 cmts aproximadament. I, potser, s'aprofitaria el mateix rastre, canviant-lo de teler, per teixir-lo en estret.

María Victoria Conesa, investigadora dels fons documentals de la fàbrica Garín, pensa "que se tejió por primera vez en damasco". I això degué ocórrer ben entrat el segle XX, cap als anys 1910-1915, "cuando los diseños para damascos se multiplican de una forma vertiginosa. Un gusto especial para la decoración de interiores los hace insustituibles".

Mostra del disseny Valencia. Col·lecció L'escarpidor.

Mostra del disseny Valencia (revers). Col·lecció L'escarpidor.

Mostra del disseny Valencia. Col·lecció L'escarpidor.

Però aquest dibuix se sol datar, dins de les arts aplicades, a l'època de Lluís XIV (entre l'últim quart del segle XVII i primers anys del XVIII). També el disseny "Palma" -un altre clàssic de la sederia valenciana i genovesa- seria coetani. Són dibuixos barrocs amb profusió de grans motius vegetals -pinyes, magranes, codonys, garlandes, carxofes, palmes,...- prou estilitzats i amb un eix de simetria perpendicular. Probablement al seu moment es dedicaren únicament a l'entelat d'estances i a l'entapissat de mobles.

Domàs clàssic bicolor. Gènova (?). Segle XVII-XVIII.

Domàs clàssic bicolor. Gènova (?). Segle XVII. Reteixit al segle XIX (?)

Domàs clàssic bicolor. Gènova (?). Segle XVII-XVIII.

Malgrat que el disseny Valencia tinga una mida prou més ampla  -65 ctms. front a 54- que els teixits rics clàssics, manté la mateixa densitat d'ordim: 120 fils per cmts, Unes 95 portades de 80 fils cada portada (7.560 fils), front a les 80 portades (6.400 fils) dels dissenys estandaritzats. En aquest aspecte també es  tracta d'un teixit ric. Però allò que té d'especial aquest dibuix és el seu lligament de fons. Encara que aparentment és un domàs espolinat, no es pot, tècnicament, qualificar-lo d'adomassat, ja que el seu lligament és complex. Com també ho són els dels altres dissenys espolinats. En densitat de trames per centímetre supera, i molt, a la resta d'espolinats. També els supera en quant a passades de decoració. 

Per aquest motius, segons María Victoria Conesa, "la complejidad de su elaboración solo permite tejer unos 3 cm. a la hora, lo que supone unos 22 cm. al día"  .../..."con otros espolines más sencillos" .../... "se pueden llegar a tejer aproximadamente 60 cm. al día". Les jornades de treball que calen per teixir un tall per un vestit justifiquen l'alt preu de la peça. La xifra astronòmica també ha contribuït a magnificar la llegenda del Valencia.

UN L'ALTRE "VALENCIA" ALS ESTATS UNITS

En 1889 Frederic Schumacher va fundar l'empresa F. Schumecher & Co. la finalitat de la qual era l'edició de teixits per a l'alta decoració, tant a l'àmbit domèstic -vivendes privades- com a l'àmbit públic -hotels, teatres, ...- fins va decorar en algun moment estances de la Casa Blanca. Al seus arxius es poden trobar reproduccions i recreacions, de molta qualitat, de dissenys històrics de totes les èpoques i estils. 

Aquesta empresa, però, no teixia, no disposava d'unes instal·lacions fabrils. Era editora: encomanava els seus productes a les fàbriques que considerava més adients. A tall d'exemple, en 1991 una empresa sedera valenciana va teixir per Schumacher un lampas en seda i cotó sobre un disseny del propi arxiu de l'empresa editora.

Teixit encomanat per F. Schumacher a una fàbrica sedera valenciana en 1991

Però el que resulta realment sorprenent es adonar-se'n que la Casa Schumacher va reteixir en 1890, l'any següent a la seua fundació, el disseny Valencia, que es qualificat de barroc opulent i luxós. El dibuix que utilitza la Cia. Schumacher no és idèntic al de Garín. Té alguna diferència, el raport de la versió local fa, aproximadament, el mateix que l'ample, 65 cmts. Per contra el raport de la versió americana amida 17,25 " (polzades), uns 44 cmts aproximadament. Sembla con si un s'hagués estirat o encollit respecte a l'altre. Amb una ullada comparativa un poc atenta, entre les dos versions,  es veu clarament aquesta diferència, que també es fa evident amb uns altres detalls del programa decoratiu de la composició.

Teixit de la F. Schumacher 6 Co. (1890). Seda i fils metàl·lics

L'editora tèxtil americana també ha fet d'aquest teixit un emblema, com ho fa la Casa Garín. Una mena de carta de presentació per significar la seua especialitat en la decoració opulenta i en reproduccions ostentoses, dirigides a uns consumidors amb un gran poder adquisitiu.

Recreació en bicolor del Valencia de la Cia Schumacher, utilitzada en una publicació de l'empresa.

QUI FOU ABANS L'OU O LA GALLINA?

L'existència d'aquest disseny en dos empreses tan allunyades ens obliga a preguntar-nos sobre l'origen del dibuix i quins són els seus camins de difusió. No hi ha dubte que pertany a l'època coneguda, a les arts decoratives, com a Lluís XIV. Però el dibuix es reedita dos segles després de la seua creació. En el cas de Schumacher en 1890 i en el cas de Garín cap a 1910. Aquests vint anys que separen ambdues versions no són significatius: corresponen a un mateix moment en la decoració d'interiors. Un revival pels teixits historicistes.

La cronologia, i la lògica, ens duu a pensar que l'empresa valenciana va copiar el disseny de l'americana. Podria ser-ho. Però també es podria donar el cas contrari. Garín i Schumacher beuen de la mateixa font: un teixit històric d'una època allunyada en el temps. El teixits, i això cal tindre-ho sempre present, van i venen. Passen de moda, però amb els anys es tornen de nou a convertir en l'última novetat.

Si bé és cert que el Valencia, per estrictes raons cronològiques, no ha format part de la indumentària popular valenciana (al contrari que els altres espolinats, com el Carpio, el Zarza, el França,...) poder posseir-ne un continua sent un somni  -difícil de complir- per a moltes dones i xicones valencianes que ho desitgen,