SARAGÜELLS POLIVALENTS

• En 1998 es va publicar, al Llibret de la castissa Comissió de la Falla Na Jordana, un escrit sobre els saragüells. Hem recuperat l'article. Es publica tal i conforme es va redactar fa deneu anys, excepte algunes matisacions i correccions de sintaxi i d'estil. Encara que escrit amb un to jocós, festiu  i llauger -d'acord amb el marc de la publicació- i amb les justes referències erudites, aspirava a ser històricament rigorós. 
• No deixa de ser curiós que una peça tipològicament simple i confeccionada amb un teixit modest, i tan incònica de la indumentària valenciana, puga tindre tantes lectures. Saragüells indecents, patriòtics, efímers, prohibits, protectors, provocadors i post-moderns. En voleu més?.

A València, amb l’arribada de les Falles, floreix la “bergerie”, per dir-ho a la manera de Llorenç Villalonga. Si la festa fallera, com qualsevol festa, es pot definir com un trencament d’allò que és habitual, la cerimònia d’aquest canvi s’ha d’oficiar amb un roba que propicie i justifique aquest trencament.

Els fallers per a la litúrgia dels seus actes han adoptat –patrimonialitzant, gairebé en exclusiva- els vestits tradicionals de l’Horta. O els que ells, els fallers, es pensen que eren. Encara a hores d’ara se sent parlar del “vestit de llauradora”. No és aquest el lloc per teoritzar el per què una festa urbana i contemporània fa seus els vestits rurals. Tan sols constatar la realitat. Una indumentària tradicional, per cert, mitificada i mistificada.

Clar, que  aquesta florida primaveral de la “bergerie” a la valenciana, per part dels fallers, no forma part dels orígens de la Festa. Blasco Ibáñez a la seua novel·la “Arroz  y tartana” no res ens diu de“bellas señoritas ataviadas con el vestido de labradora”.  Tampoc existien les Falleres Majors i les seues Corts. La Comissió Fallera d’aquella placeta de ficció del Barri de Velluters –Comité de Vecinos, tots ells hòmens, per cert- ni tan sols tenien que revestir-se amb la brusa, ja que, provablement, la durien tots els dies posada.

LA DISFRESSA

A les Falles de les darreries del segle XIX no s’hi esmenta cap vestit tradicional –o uniforme reglamentari-. En canvi hi havia una altra diversió –les Carnestoltes- on la disfressa és l’element lúdic i substantiu. I el més destarifat de tots el “disfraz de labrador” …/… un pretexto para toda clase de expansiones brutales, y acompañados por el retintín de los cascabeles de la ligas, trotaban los grupos de los zaragüelles planchados, chalecos de flores, mantas ondeadas y tiesos pañuelos de seda...”.

Aquesta  descripció literària té el seu reflex pictòric en un oli d’Ignasi Pinazo, “Carnaval en la Alameda de Valencia” (1889).

Si la burgesia valenciana de la Restauració trobava en el “disfraz de labrador” una de les més provocadores disfresses, no és d’estranyar que els llauradors abandonaren l’ús dels saragüells. Peça, aquesta, d’una gram funcionalitat, com ho demostra la seua pervivència al llarg, al menys, de dos-cents anys.

CALZONES INDECENTES

Però si a finals del XIX els saragüells eren, per als burgesos urbans, una excel·lent disfressa, a la segona meitat del XVIII eren, per les classes dirigents, motiu d’escàndol.

La ideologia dominant de l’època, el Despotismo Ilustrado (encara que alguns amb el despotisme ja en tenien prou, allò d’ilustrado els sobrava, més o menys com ara) intentà codificar, fins i tot, els vestits i els costums. I com sol passar sovint, ho feu pel camí de la prohibició i la repressió.

Si la Pragmàtica de Squillace, prohibint la utilització de les capes llargues i els barrets xambergs, va provocar un motí a la Cort –amb ressonàncies a la nostra Ciutat- també podíem haver tingut, pels saragüells, un avalot casolà al País Valencià. Poc abans que es publicara el decret del ministre Squillace, bandejant  els barrets “chambergos como indecentes, y nada conformes a la debida circunspección de las personas”, el Real Acuerdo de València (amb data 21 de juny de 1770) prohibia “el poco decente trage de los calzones anchos que usan las gentes del campo, con las ocasiones y licencias, que les da su rusticidad, .../... si no llevando debaxo de ellos, á lo menos otros calzoncillos enjarretados, y atados por bajo de los camales”. L’incompliment de l’acord es castigava amb “pena de quatro libras, ó cinco dias de cárcel”. No tingué cap efecte pràctic la prohibició, la “gente del país” continuà usant els saragüells. Les autoritats borbòniques degueren deixar córrer els seus propis edictes.

TOT PER LA PÀTRIA
D’entre els personatges mítics que al llarg de la història han defensat les essències pàtries valencianes, cal destacar a Vicent Domènech, “el Palleter” que ha entrat a formar part del parnàs de la mitologia local més rància. Aquell veí de Paiporta, al caramull d’una cadira de boga, i brandint faca, faixa i escapulari, declarà la guerra a Napoleó, a la placeta de les Panses (actualment de la Companyia, al darrere de la Llotja).

El nostre patriòtic heroi vestia saragüells que, des d’aleshores, resten com a estendard  de la defensa foclòrica i pintoresca de la personalitat valenciana. Encara que Joaquín Sorolla al llenç “el Crit de el Palleter”, el fa vestir més mudat: amb calçó. Potser que, amb saragüells, el pintor trobara a Vicent Domènech un poc efeminat, com a poc mascle, vaja.

SEX-SYMBOL

Si bé es mira, els nostres il·lustrats no anaven del tot errats quan acusaven, “a los labradores y demás vecinos”, d’indecents per la utilització dels saragüells. Veiem sinó l’obscenitat: “Quan he observat que el meu nap, desarrugant-se les pells, anava mostrat el cap,  pel camal del saragüells”.

Això escrivia, en 1845, Josep Bernat i Baldoví a “el Virgo de Visanteta”. 
Tenint el compte les característiques de la comèdia, hom pot pensar que es tracta d’una llicència, d’una hipèrbole literària. Provablement  Bernat i Baldoví no exagerava, fóra de qualsevol mida, la dotació del piu del protagonista. O exagerava molt poc.
Tipològicament, els saragüells tradicionals tenien el camal molt ample –cap a cent-vint ctms. de perímetre- però era molt curt -de llarg no passava de deu o quinze ctms. Qui vestia saragüells, si s’ho proposava, tenia ben fàcil la provocació i l’exhibicionisme.

FUNCIONS D’AMULET
On s'ajuntaven les costures del camal amb les del tiro, s'afegís una peça quadradenca del mateix teixit -generalment llenç casolà de cànem o lli-. Aquesta peça solia tindre entre dotze i quinze cmts  per costat. A la comarca de la Marina Baixa aquesta peça rep el nom de "fondello" o "fondillo". (1)
Al llibre "Coses de la meua terra",  Francesc Martínez Martínez ens reporta que un personatge del folclore local d'Altea, el "tio Pantorrilla" va ésser atacat per un "ramal de bruixes, un dissabte per la nit, estant regant al toc de dotze". I per allunyar a aquelles donotes va dirigir cap a elles "la creu que fa el fondello dels saragüells  .../... al punt desaparegueren prenent el vol cap a les Foies Blanques, aquelles males ventures". A partir d'aquell succés, quan al "tio pantorrilla" li tocava l'aigua de nit, "en mig del bancal posava en alt, i encreullats, els seus saragüells".

L'EFÍMERA "NEGRILLA"
Darrerament proliferen a les defilades i actes fallers els saragüells coneguts com de "negrilla". La utilització d'aquest segon saragüell degué ser una moda efímera. No es coneix cap exemplar antic, llevat -si es pot considerar com a tal- una escultura vestida de finals del XVIII creada per algun membre de la saga dels Esteve.
L'única referència documental escrita de la "negrilla" -de gravats hi ha alguns- la reporta Antoni Josep Cavanilles: "en los dias de fiestas añaden .../... un segundo calzón ancho de lana llamado negrilla". També podem trobar alguna referència -no massa concreta- en alguns, molt pocs, inventaris o protocols. I, per últim, una altra notícia, escadussera i exòtica, al País Basc "para celebrar en 1732 la toma de Orán tuvieron lugar en San Sebastián fiestas  .../.. comenzando por una viril danza de troqueado   .../... el adorno del calzón era media saya a la valenciana".
Poca substància històrica i documental, i per un breu període de temps, que justifique l'ús -més aviat abús- dels saragüells de damunt

LA CLANDESTINITAT
Fa uns quants anys vaig fer al meu poble, Mislata, un petit treball de camp sobre alguns aspectes de la cultura popular -amb més entusiasme que mètode, tot hi ha que dir-ho-. Un del meus informants, Tomàs "el Sabre" -ja traspassat- en contava aspectes del conreu del cànem als camps de Mislata, des de l'arremullada a les basses, fins el menú dels dies de la "canemà". Em deia que son pare, a l'horta, per arrancar i agramar, vestia saragüells, eren idonis per la tasca, ja que el cànem era -em deia Tomàs- "molt calent". Quan li vaig preguntar per què no se'ls posava des de casa, em va respondre: "tot el poble se li haguera rigut". No he pogut contrastar -amb unes altres fonts- tota la informació que em va facilitar Tomàs "el Sabre" (2).

LA MODERNITAT
Fins i tot els més eixelebrats dissenyadors de moda han inspirat una part de les seues col·leccions en allò que hom ha definit com "roba ètnica". També els valencians tenim el nostre cas domèstic. Francis Montesinos cap a finals dels anys vuitanta, si fa no fa, va incloure en alguna de les seues desfilades, un saragüells post-moderns que, sinó recorde malament, va lluir en alguna ocasió el cantant Miguel Bosé. El disseny dels saragüells, descontextualitzat, i tractant-se del Bosé, es pot prestar a l'ambigüetat dels rols de gènere, .... però això ja són altres calces, que s'escapen dels límits d'aquest paper.
La proposta de Montesinos no tingué massa èxit. Més bé cap. I fou una llàstima. S'haguera pogut trencar la fossilització folclòrica i pintoresca que des de finals dels segle XIX pateix una de les més genuïnes i representatives peces de la indumentària popular dels valencians.

                                                                                    Josep M. Sabater

(1) A Polop de la Marina, al menys, el vocable encara es troba en ús per designar qualsevol reforç que es cus al lloc de l'entrecuix, i així allargar la durada útil del pantaló. 

(2) Després de publicat aquest escrit vaig trobar una instantània del treball de la "canemà". La foto es va prendre a La Plana, i està datada a principis del segle XX. La indumentària del llaurador, amb els saragüells, avalua les informacions que em va relatar el meu paisà mislater.

Es tancarà el MUSÉE DES TISSUS de Lió?

El 2 de febrer de l'any passat alertaven des d'aquest mateix blog de la possible desaparició del més complet museu de teixits del món: el Musée des Tissus de Lió, amb més de 150 anys d'existència. Els mesos passen, i el futur del Museu continua pendent d'una solució definitiva.
Es parla de trossejar les seues col·leccions entre diferents museus i institucions. La concepció centralista de l'estat francès i el menfotisme dels organismes públics regionals i locals de la ciutat de Lió no presagien res de bo. Tots aquells que d'una o altra manera participem de l'apassionant història dels teixits i la indumentària: estudiosos,  afeccionats, col·leccionistes, dissenyadors tèxtils, ... confiem que el Museu  lionès no tanque les seues portes. I, a més a més, es respecte la integritat de les seues bastes col·leccions de mostres i teixits de tots els racons del món.
El tancament del Museu podria afectar al futur estudi històric dels teixits fabricats, per les sederies valencianes, des de l'edat Mitjana fins els nostres dies. Són poques, molt poques, les mostres de teles anteriors a la segona meitat del segle XIX, a les quals es pot atribuir -inequívocament- una autoria valenciana. Podem deixar-nos dur per l'entusiasme i per l'estima als velluters valencians, però sense proves documentals i/o analítiques rigoroses no es pot atribuir un origen valencià a qualsevol teixit que ens enxise.
Les àmplies col·leccions de fragments de sedes, que custodia el Museu lionès, poden ser una font d'informació per establir uns patrons i unes referències que ens ajuden a datar i atribuir possibles manufactures valencianes. De segur que al Musée des Tissus de Lió es custodien molts teixits de la nostra sederia, aguaitant l'arribada d'uns hipotètics historiadors valencians. Si els arxius i les mostres es dispersen el treball d'investigació se'ns complica.
També els valencians que estimem el nostre gloriós passat velluter deuríem d'unir-nos a la campanya:
                NO AL TANCAMENT DEL MUSEU DELS TEIXITS DE LIÓ.



VALÈNCIA?. Segle XVI. Vellut mostrejat ciselé (anellat i tallat). Teixit de fons: setí amb làmina metàl·lica. Seda i fils entorxats d'or i d'argent. Musée des Tissus. Lió. Inv. 28480.
Fragments molt semblants es conserven a Terrassa (Centre de Documentació i Museu Tèxtil) Milà (Museu Poldi Pezzoli)
i Florència (Museu Bargelo)

LIÓ ?. C. 1760. Època rococó.  Lampas espolinat. Teixit de fons acanalat (otomà?). Seda, serreta de seda i fils metàl·lics: entorxats en or i argent, serreta or i argent, làmina or i argent. 

LIÓ. Manufactura de Camille Pernon. 1785. Gro de Tours espolinat. Seda, fils metàl·lics i xenilla. Dissenys més simplificats d'aquest dibuix es van teixir a València, amb màquina Jaquard manual, cap a finals de segle XIX i principis del XX.

LIÓ ?. Últim terç del segle XVIII?. Aquest tipus de teixit es conegut internacionalment com  a droguet. Per als  velluters valencians era un lampasete. Es tracta, tècnicament, d'un lampas (els velluters locals, per tant, no anaven errats) amb diferents lligaments i trames de seda policromes. A València es va teixir, fins ben entrat el segle XX, tant espolinat com amb passades contínues.

VALÈNCIA o LIÓ. 1797. Disseny de Jean-Démosthène Dugourc. Lampas de seda. Fons de setí. Musée des Tissus de Lió. Inv. 24.804/2. Probablement teixits per Camille Pernon. No es pot descartar que foren teixits a València per Claudi Bodoi.

VALÈNCIA 1797-1799. Manufactura de Claudi Bodoi, per comanda de Camille Pernon. Pertanyen a l'entelat de paret de la Sala Gran de la Casita del Labrador.  (Aranjuez)

Del disseny "PAPIRS" de la nostra col·lecció.

Quan des de L'ESCARPIDOR iniciaren l'aventura d'editar teixits, ja fa vint anys, un objectiu teníem clar: reproduir el més fidelment possible algunes de les mostres antigues de la nostra col·lecció. Teixides amb els telers electrònics actuals, amb totes les limitacions i, també, amb tots els avantatges que la tecnologia ens oferix. Era el començament d'un projecte arriscat: desconeixíem el camí, tampoc hi havien precedents, ignoraven quin seria el resultat i dubtaven fins on podíem arribar.
Un dels dissenys més espectaculars, i a la vegada estrany -per que se'n eixia de tot el que havíem reproduir fins aquells moments- va ser el "papirs". El seu nom ja era, és, un poc exòtic, però es corresponia amb un dibuix datat al segle XVIII. Amb tot hi ha qui posa en dubte "l'autenticitat" del disseny.
El motius decoratius del "papirs" contrastaven amb els dissenys tinguts per "tradicionals". Però es tractava d'una mostra antiga que, tècnicament, no es diferenciava de les altres mostres coetànies que tenim a les nostre col·leccions.

Mostra original del lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).

 Detall. Revers de la mostra original del lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).

El fragment original és un lampas mostrejat i espolinat. Els ordits de lligament i de fons són en seda crua. El teixit de fons és un gro de Tours, una variant del lligament simple en tafetà. Cada calada la conformen dos trames continues també crues, una de fons i l'altra també, ...però que de vegades, aquesta segona trama, abandona la seua funció de nugar i participa en el motiu de la decoració del gro. La mostra antiga es troba en un regular estat de conservació, i els efectes decoratius del lligament de fons no es poden apreciar a les reproduccions fotogràfiques.
Podem comptabilitzar diverses trames decoratives, espolinades, en seda laxa: en blaus (dos tons), rosa, verd, ocre, negre, ...I dos fils metàl·lics entorxats.
El dibuix té un eix de simetria, i es tracta, per tant, d'un disseny tècnicament conegut com a punt i retorn, i col·loquialment anomenat "en espill".
La datació del teixit és potser confosa. Podria haver-se fabricat a finals del segle XVIII. La lleugeresa i l'estilització dels motius, tots ells vegetals, i la presència de papirs i flors exòtiques d'atribució egípcia també ens duen a datar la mostra cap a finals del XVIII.
Cal recordar que Napoleó, al començament de la seua carrera militar, va participar a les campanyes bèl·liques a aquell país nord-africà. Coincidint amb la presència francesa al país del Nil, la "egiptologia", l'estudi de les antigues civilitzacions, amb les seues corresponents excavacions arqueològiques, va experimentar un gran creixement. Les més destacables col·leccions europees d'antiguitats s'ompliren de restes i objectes d'art dels imperis faraònics. També els xals de Caxemir, via Egipte, s'importaren a Europa, on assoliren, entre les dones de les classes benestants, un èxit espectacular, que perdurà fins a finals del segle XIX.  Les classes populars del vell continent, avançats els primers anys del XIX, també es deixaren seduir pels dissenys orientals. L'antic Egipte a primers del XIX era moda. I dins d'eixe context, d'eixe furor per l'exotisme, es podria trobar l'origen del disseny d'aquest teixit.
Però, per altra banda, totes les característiques tècniques de la mostra original del "papirs", i també una part del seu programa decoratiu, ens obliga a endarrerir entre cinquanta i seixanta anys la seu datació. Que podríem situar-la, per tant, cap a 1740-1745.
A quin centre seder es va teixir el fragment original del "papirs"?. Sense cap document que confirme una ciutat concreta, es podia haver fabricat a qualsevol. Lió, Tours, Venècia, Gènova, Londres, .... tal vegada València?. No ho sabem. I, potser, no ho arribarem a saber mai. Però en tot cas es tracta d'un disseny poc comú, però que forma part, sense cap dubte, del patrimoni compartit pel conjunt de la sederia europea.
Però, encara més, es podia haver teixit a Venècia o Londres, posem per cas, i confeccionar-se amb eixe teixit un guarda-peus o un gipó a València, per una dama de la burgesia o per la muller -o la filla- d'un ric propietari rural. Podem fer tota mena d'hipòtesis. Pura especulació. O, tal vegada, aquest teixit no mai arribà a terres valencianes.

Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà roig. Col·lecció L'escarpidor.

Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà blau cel. Col·lecció L'escarpidor.

Esquena de gipó. Disseny  "Papirs". Fons tafetà blau clar. Col·lecció L'escarpidor.

Detall. Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà blau cel. Col·lecció L'escarpidor.

Detall. Mostra original de lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).

Detall. Mostra original de lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).

Detall del fons del teixit. Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà blau clar. Col·lecció L'escarpidor.

Detall. Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà roig. Col·lecció L'escarpidor.

LA MODA ROMÀNTICA I LA INDUMENTÀRIA POPULAR

Fins al 5 de març d'enguany es pot visitar, al Museo del Romanticismo de Madrid, l'exposició "La moda romántica". Es mostra una selecció de vestits i peces d'indumentària -quasi totes de dona- de l'època compresa entre 1810 i 1865. Encara que molts d'aquests vestits han estat reiteradament exposats -massa vegades al darrers anys- comprometent la seua conservació a mig i llarg termini, l'encant d'aquesta mostra rau en que els maniquins s'han integrat als ambients de les diverses sales del Museu. Es dona una contextualització completa entre les diferents  arts aplicades del període, i ens podem fer una idea de com vestien les dames -i un poc, també, els cavallers- i quin era el seu ambient domèstic. Mobles, cortinatges, llànties, catifes, quadres, són l'escenografia contemporània dels vestits.

La moda romàntica, en les dones, es caracteritzà, principalment, per la silueta coneguda com a "rellotges d'arena". Tòrax voluminós, cintura anormalment estreta i constreta i àmplies faldilles, de vegades lleugerament amb cua. Aquest tipus de silueta es va aconseguir amb dos elements de la roba interior: la cotilla (1) i la "pollera" (2).Una altra característica d'aquest període és el "puritanisme": les mànegues són generalment llargues fins el puny i els escots tancats a caixa. Les úniques excepcions tolerades són els vestits de noces i els vestits de ball. L'ètica i l'estètica de la "dona decorativa". 

--------------

(1) La cotilla d'aquest període no té res a vore amb la cotilla tradicional. La nova cotilla modelarà i constrenyirà  el cos de la dona fins a límits inhumans. El perímetre de la cintura durant l'època romàntica tan sols era possible per l'ús de cotilles acuiraçades. Aquestes prendes arribaren a produir tot tipus de malalties i deformacions als òrgans interns: fetge, estómac, ronyons,....  Reduir la cintura femenina per davall del 50 centímetres tingué un alt cost en salut.

(2) Crinolina. Als brasers o "conques", utilitzats fins fa una anys per escalfar-se, una estructura metàl·lica amb forma semiesfèrica, com una gàbia, protegia de possibles cremades i accidents domèstics. Aquest element era conegut a les nostres terres com a "pollera". Tal vegada per la semblança amb la crinolina, a València aquest tipus de brial interior es conegué com a "pollera".

Vestit (c. 1865). El més destacable d'aquest conjunt, encara que a la fotografia no es puga apreciar, és el teixit. 

Vestit (c.1865). La utilització de la passamaneria i l'atzabeja afegia vistositat i ornamentació al conjunt. Una falsa aparença, ja que el teixit no és especialment luxós

Dos vestits de ball al saló de ball del Palau que acull el Museu

Vestits d'interior a la sala del menjador de diari.

Jupetí (c. 1840). Una peça teixida "a la forma" o "a la disposició". La vora inferior del jupetí, si s'observa detingudament,  no seguix la línia del perfilat de la resta de la peça. Tal vegada el seu propietari era massa alt o, posteriorment a la confecció del jupetí, es va adaptar a un altre usuari.

Jupetí (c. 1840). Detall del complex i magnific treball de tissatge. Sense cap mena de dubte és el teixit més valuós de la mostra.

Vestit (c.1855). Vellut mostrejat

Faldilla de  vestit (c.1860). Teixit amb dissenys de "tartans", inspirat als quadres dels teixits tradicionals escocesos. Probablement es tracta d'un vellut  mostrejat (?) de seda.

Vestit estampat sobre tafetà de seda. (1850-1855). La seda estampada, òbviament molt més econòmica que la seda mostrejada, va ser molt demandada durant aquest període.

Jaca de frac (finals del segle XVIII). Aquesta peça d'indumentària  masculina pertany a la moda Imperi, molt anterior, doncs, al perìode romàntic. Malgrat l'aparença luxosa del teixit, es tracat d'un  llistat de seda alternant el setí pesat i el setí lleuger. Un teixit amb molt poca complicació tècnica i prou "condidor". 

Levita (c. 1830). Llana i vellut. Va pertànyer a l'escriptor Mariano José de Larra. Un "pijo" afrancesat i classista.

Vestit (c. 1830). Cotó estampat i engomat. El disseny d'aquest teixit recorda els emprats en la decoració de la llar.

La moda internacional d'alguna o d'altra manera sempre ha deixat sentir la seua influència en la indumentària popular. Les classes dirigents han estat un espill on es miren les classes subalternes. Una referència a imitar, Però, clar és, tampoc hi ha una transbasament mecànic i immediat. Determinades modes, determinats aspectes, s'han reflectit  en les vestimentes populars sense cap mena de dubte, d'altres ho han fet molt parcialment, i d'altres no han arribat a contaminar, ni ges ni miqueta, l'estètica dels models populars.
També la moda romàntica va deixar el seu rastre a la indumentària tradicional valenciana. Potser el pentinat "dels tres monyos" ha estat la influència més evident i cridanera. Però ho va fer per un curt període de temps. Va ser, en definitiva, una moda popular efímera.
Una altra qüestió és el fet que aquest tipus de pentinat haja assolit la condició de model fossilitzat i falsament intemporal. I s'ha codificat -sense massa arguments històrics, tot siga dit- com el "pentinat tradicional valencià" per excel·lència. Hi ha tradicions amb molt poc de fonament -com aquesta- que amaguen, anul·len, deformen i mistifiquen les riques i variades referències culturals i estètiques de les classes populars valencianes.
Els gipons populars es van adaptar a la moda imperant. La preferència del romanticisme per uns pits de la dona molt més arrodonits i opulents, però amb escots a la caixa, dugué com a resultat la desaparició de l'encanyat. També desaparegueren els merlets. El gipó passà de tancar-se amb encordat a tancar-se  amb gafets. De vegades un cordó passat per dins d'una tabella arreplegava i ajustava l'escot.
Aquest tipus de gipó o cosset, però, no va bandejar la cotilla. D'aquesta època són molts del exemplars de justillos que ens han arribat, per que bona part dels teixits emprats a la seua confecció no poden ser anteriors al període romàntic.
Els gipons populars d'aquest estil, acabada l'època isabelina -als darrers anys del romanticisme- també passaren de moda.

Gipó popular valencià. (c.1850-60). Col·lecció L'escarpidor.

Detall d'un puny de cosset. Es tracta d'una llista de seda en vellut mostrejat. Mitjan del segle XIX

Esquena d'un gipó. Teixit de cotó

Gipó de seda llistada amb acabat moaré. Teixit molt característic de l'època.  Les mànegues van ornades amb atzabeja i rematades amb una xicoteta randa. Mitjan del segle XIX. Procedència valenciana. Col·lecció L'escarpidor.

Esquena del gipó anterior. La presència de costures innecessàries conduix a pensar que es tracta d'un teixit reutilitzat. Mitjan del segle XIX. Procedència valenciana. Col·lecció L'escarpidor. 

Gipó en setí negre de seda. Mànegues acabades en "destral". Col·lecció L'escarpidor.

Dins de la indumentària masculina els jupetins amb el coll rodó són l'herència més evident i perdurable de la moda romàntica. A partir d'aquells moments els jupetins tradicionals de girades triangulars, lentament, i durant una llarga fase de transició, donaran pas al nou model de jupetí. Hi ha, però, una característica que diferencia els jupetins burgesos dels populars: aquests darrers tenen l'escot molt més pujat i, per tant, les solapes són prou més menudes.

Jupetí. Vellut de seda,  llistat en sentit de la trama. Col·lecció L'escarpidor.

Jupetí. Setí de seda negre. Col·lecció L'escarpidor.

Jupetí. Vellut de seda mostrejat i, tal vegada, espolinat. Aquest tipus de teixit va ser molt utilitzat a les dècades centrals del segle XIX. A la col·lecció L'escarpidor es conserva un jupetí de girades triangulars confeccionat amb el mateix disseny de teixit. Col·lecció L'escarpidor.

UNA JOIA AL MUSEU D'ARTS DECORATIVES DE PARÍS

La joia -fermall, placa, creu, llaç...- de la foto forma part de les col·leccions del Museu de les Arts Decoratives de París. Museu que podem trobar molt a prop del Louvre, a la rue de Rívoli. Actualment, segons informen les pàgines  online de la pròpia institució, aquesta peça està exposada. Segons la fitxa tècnica elaborada pel propi museu és de procedència espanyola i cal datar-la al segle XVIII. 

L'argent és el metall  emprat a la seua fabricació, i a les pedres trobem diamants, maragdes i robins. No és massa ostentosa i també la seu mida és discreta: 6 cmts. d'alçària i 5 d'amplària. Pel que es pot observar a la foto l'element de subjecció -suposant que siga l'original- és una agulla imperdible, amb la qual cosa no es tractaria d'una peça per envoltar al coll, seria una joia per posar al pit. Per tant, no massa emparentada, respecte al seu ús, amb la joia/creu de la joieria tradicional valenciana.

En una primera ullada no res ens remet a les nostres joies de coll. Però amb una observació més pacient sí podem trobar semblances, amb alguns aspectes formals, entre el llaç del museu parisenc i les joies valencianes. Potser siguen, tan sols, coincidències. Hem triat, però, alguns aspectes de peces procedents de la col·lecció L'ESCARPIDOR que ens semblen mantenen similituds amb la peça del Museu de les Arts Decoratives de París.

Joia de pit. Museu de les Arts Decoratives de París

Detall. Joia de pit. Museu de les Arts Decoratives de París

Detall. Joia/Creu, taller valencià. Segle XVIII-XIX. Col·lecció L'escarpidor.

Detall. Joia de pit. Museu de les Arts Decoratives de París

Detall. Joia/Creu, taller valencià. Segle XVIII-XIX. Col·lecció L'escarpidor.

Detall. Joia de pit. Museu de les Arts Decoratives de París.

Detall. Joia/creu, taller valencià (?). Principis del segle XVIII (?). Col·lecció L'escarpidor.