- En 1998 es va publicar, al Llibret de la castissa Comissió de la Falla Na Jordana, un escrit sobre els saragüells. Hem recuperat l'article. Es publica tal i conforme es va redactar fa deneu anys, excepte algunes matisacions i correccions de sintaxi i d'estil. Encara que escrit amb un to jocós, festiu i llauger -d'acord amb el marc de la publicació- i amb les justes referències erudites, aspirava a ser històricament rigorós.
- No deixa de ser curiós que una peça tipològicament simple i confeccionada amb un teixit modest, i tan incònica de la indumentària valenciana, puga tindre tantes lectures. Saragüells indecents, patriòtics, efímers, prohibits, protectors, provocadors i post-moderns. En voleu més?.
A València, amb l’arribada de les Falles, floreix la “bergerie”, per dir-ho a la manera de Llorenç Villalonga. Si la festa fallera, com qualsevol festa, es pot definir com un trencament d’allò que és habitual, la cerimònia d’aquest canvi s’ha d’oficiar amb un roba que propicie i justifique aquest trencament.
Els fallers per a
la litúrgia dels seus actes han adoptat –patrimonialitzant, gairebé en
exclusiva- els vestits tradicionals de l’Horta. O els que ells, els fallers, es
pensen que eren. Encara a hores d’ara se
sent parlar del “vestit de llauradora”.
No és aquest el lloc per teoritzar el per què una festa urbana i contemporània
fa seus els vestits rurals. Tan sols constatar la realitat. Una indumentària
tradicional, per cert, mitificada i mistificada.
Clar, que aquesta florida primaveral de la “bergerie” a la valenciana, per part
dels fallers, no forma part dels orígens de la Festa. Blasco Ibáñez a la seua
novel·la “Arroz y tartana” no res ens diu de“bellas señoritas ataviadas con el vestido
de labradora”. Tampoc
existien les Falleres Majors i les seues Corts. La Comissió Fallera d’aquella
placeta de ficció del Barri de Velluters –Comité
de Vecinos, tots ells hòmens, per cert- ni tan sols tenien que revestir-se
amb la brusa, ja que, provablement,
la durien tots els dies posada.
LA DISFRESSA
A les Falles de les
darreries del segle XIX no s’hi esmenta cap vestit tradicional –o uniforme
reglamentari-. En canvi hi havia una altra diversió –les Carnestoltes- on la
disfressa és l’element lúdic i substantiu. I el més destarifat de tots el “disfraz de labrador” …/… un pretexto para
toda clase de expansiones brutales, y acompañados por el retintín de los
cascabeles de la ligas, trotaban los grupos de los zaragüelles planchados,
chalecos de flores, mantas ondeadas y tiesos pañuelos de seda...”.
Aquesta descripció literària té el seu reflex
pictòric en un oli d’Ignasi Pinazo, “Carnaval
en la Alameda de Valencia” (1889).
Si la burgesia valenciana
de la Restauració trobava en el “disfraz
de labrador” una de les més provocadores disfresses, no és d’estranyar que
els llauradors abandonaren l’ús dels saragüells. Peça, aquesta, d’una gram
funcionalitat, com ho demostra la seua pervivència al llarg, al menys, de
dos-cents anys.
CALZONES INDECENTES
Però si a finals
del XIX els saragüells eren, per als burgesos urbans, una excel·lent disfressa,
a la segona meitat del XVIII eren, per les classes dirigents, motiu d’escàndol.
La ideologia
dominant de l’època, el Despotismo
Ilustrado (encara que alguns amb el despotisme ja en tenien prou, allò d’ilustrado els sobrava, més o menys com
ara) intentà codificar, fins i tot, els vestits i els costums. I com sol passar
sovint, ho feu pel camí de la prohibició i la repressió.
Si la Pragmàtica de
Squillace, prohibint la utilització de
les capes llargues i els barrets xambergs, va provocar un motí a la Cort –amb
ressonàncies a la nostra Ciutat- també podíem haver tingut, pels saragüells, un avalot casolà al País Valencià. Poc abans que es publicara el decret del
ministre Squillace, bandejant els
barrets “chambergos como indecentes, y
nada conformes a la debida circunspección de las personas”, el Real Acuerdo de València (amb data 21 de
juny de 1770) prohibia “el poco decente
trage de los calzones anchos que usan las gentes del campo, con las ocasiones y
licencias, que les da su rusticidad, .../... si no llevando debaxo de ellos,
á lo menos otros calzoncillos enjarretados, y atados por bajo de los camales”.
L’incompliment de l’acord es castigava amb “pena
de quatro libras, ó cinco dias de cárcel”. No tingué cap efecte pràctic la
prohibició, la “gente del país”
continuà usant els saragüells. Les autoritats borbòniques degueren deixar
córrer els seus propis edictes.
TOT PER LA PÀTRIA
El nostre patriòtic
heroi vestia saragüells que, des d’aleshores, resten com a estendard de la defensa foclòrica i pintoresca de la
personalitat valenciana. Encara que Joaquín Sorolla al llenç “el Crit de el Palleter”, el fa vestir
més mudat: amb calçó. Potser que, amb saragüells, el pintor trobara a Vicent
Domènech un poc efeminat, com a poc mascle, vaja.
SEX-SYMBOL
Si bé es mira, els nostres il·lustrats no anaven del tot
errats quan acusaven, “a los labradores y
demás vecinos”, d’indecents per la utilització dels saragüells. Veiem sinó
l’obscenitat: “Quan he observat que el meu nap, desarrugant-se les pells, anava mostrat el cap, pel camal del saragüells”.
Això escrivia, en
1845, Josep Bernat i Baldoví a “el Virgo
de Visanteta”.
Tenint el compte les característiques de la comèdia, hom pot pensar que es tracta d’una llicència, d’una hipèrbole literària. Provablement Bernat i Baldoví no exagerava, fóra de qualsevol mida, la dotació del piu del protagonista. O exagerava molt poc.
Tipològicament, els saragüells tradicionals tenien el camal molt ample –cap a cent-vint ctms. de perímetre- però era molt curt -de llarg no passava de deu o quinze ctms. Qui vestia saragüells, si s’ho proposava, tenia ben fàcil la provocació i l’exhibicionisme.
Tenint el compte les característiques de la comèdia, hom pot pensar que es tracta d’una llicència, d’una hipèrbole literària. Provablement Bernat i Baldoví no exagerava, fóra de qualsevol mida, la dotació del piu del protagonista. O exagerava molt poc.
Tipològicament, els saragüells tradicionals tenien el camal molt ample –cap a cent-vint ctms. de perímetre- però era molt curt -de llarg no passava de deu o quinze ctms. Qui vestia saragüells, si s’ho proposava, tenia ben fàcil la provocació i l’exhibicionisme.
FUNCIONS D’AMULET
On s'ajuntaven les costures del camal amb les del tiro, s'afegís una peça quadradenca del mateix teixit -generalment llenç casolà de cànem o lli-. Aquesta peça solia tindre entre dotze i quinze cmts per costat. A la comarca de la Marina Baixa aquesta peça rep el nom de "fondello" o "fondillo". (1)
Al llibre "Coses de la meua terra", Francesc Martínez Martínez ens reporta que un personatge del folclore local d'Altea, el "tio Pantorrilla" va ésser atacat per un "ramal de bruixes, un dissabte per la nit, estant regant al toc de dotze". I per allunyar a aquelles donotes va dirigir cap a elles "la creu que fa el fondello dels saragüells .../... al punt desaparegueren prenent el vol cap a les Foies Blanques, aquelles males ventures". A partir d'aquell succés, quan al "tio pantorrilla" li tocava l'aigua de nit, "en mig del bancal posava en alt, i encreullats, els seus saragüells".
L'EFÍMERA "NEGRILLA"
Darrerament proliferen a les defilades i actes fallers els saragüells coneguts com de "negrilla". La utilització d'aquest segon saragüell degué ser una moda efímera. No es coneix cap exemplar antic, llevat -si es pot considerar com a tal- una escultura vestida de finals del XVIII creada per algun membre de la saga dels Esteve.
L'única referència documental escrita de la "negrilla" -de gravats hi ha alguns- la reporta Antoni Josep Cavanilles: "en los dias de fiestas añaden .../... un segundo calzón ancho de lana llamado negrilla". També podem trobar alguna referència -no massa concreta- en alguns, molt pocs, inventaris o protocols. I, per últim, una altra notícia, escadussera i exòtica, al País Basc "para celebrar en 1732 la toma de Orán tuvieron lugar en San Sebastián fiestas .../.. comenzando por una viril danza de troqueado .../... el adorno del calzón era media saya a la valenciana".
Poca substància històrica i documental, i per un breu període de temps, que justifique l'ús -més aviat abús- dels saragüells de damunt
On s'ajuntaven les costures del camal amb les del tiro, s'afegís una peça quadradenca del mateix teixit -generalment llenç casolà de cànem o lli-. Aquesta peça solia tindre entre dotze i quinze cmts per costat. A la comarca de la Marina Baixa aquesta peça rep el nom de "fondello" o "fondillo". (1)
Al llibre "Coses de la meua terra", Francesc Martínez Martínez ens reporta que un personatge del folclore local d'Altea, el "tio Pantorrilla" va ésser atacat per un "ramal de bruixes, un dissabte per la nit, estant regant al toc de dotze". I per allunyar a aquelles donotes va dirigir cap a elles "la creu que fa el fondello dels saragüells .../... al punt desaparegueren prenent el vol cap a les Foies Blanques, aquelles males ventures". A partir d'aquell succés, quan al "tio pantorrilla" li tocava l'aigua de nit, "en mig del bancal posava en alt, i encreullats, els seus saragüells".
L'EFÍMERA "NEGRILLA"
Darrerament proliferen a les defilades i actes fallers els saragüells coneguts com de "negrilla". La utilització d'aquest segon saragüell degué ser una moda efímera. No es coneix cap exemplar antic, llevat -si es pot considerar com a tal- una escultura vestida de finals del XVIII creada per algun membre de la saga dels Esteve.
L'única referència documental escrita de la "negrilla" -de gravats hi ha alguns- la reporta Antoni Josep Cavanilles: "en los dias de fiestas añaden .../... un segundo calzón ancho de lana llamado negrilla". També podem trobar alguna referència -no massa concreta- en alguns, molt pocs, inventaris o protocols. I, per últim, una altra notícia, escadussera i exòtica, al País Basc "para celebrar en 1732 la toma de Orán tuvieron lugar en San Sebastián fiestas .../.. comenzando por una viril danza de troqueado .../... el adorno del calzón era media saya a la valenciana".
Poca substància històrica i documental, i per un breu període de temps, que justifique l'ús -més aviat abús- dels saragüells de damunt
LA CLANDESTINITAT
Fa uns quants anys vaig fer al meu poble, Mislata, un petit treball de camp sobre alguns aspectes de la cultura popular -amb més entusiasme que mètode, tot hi ha que dir-ho-. Un del meus informants, Tomàs "el Sabre" -ja traspassat- en contava aspectes del conreu del cànem als camps de Mislata, des de l'arremullada a les basses, fins el menú dels dies de la "canemà". Em deia que son pare, a l'horta, per arrancar i agramar, vestia saragüells, eren idonis per la tasca, ja que el cànem era -em deia Tomàs- "molt calent". Quan li vaig preguntar per què no se'ls posava des de casa, em va respondre: "tot el poble se li haguera rigut". No he pogut contrastar -amb unes altres fonts- tota la informació que em va facilitar Tomàs "el Sabre" (2).
LA MODERNITAT
Fins i tot els més eixelebrats dissenyadors de moda han inspirat una part de les seues col·leccions en allò que hom ha definit com "roba ètnica". També els valencians tenim el nostre cas domèstic. Francis Montesinos cap a finals dels anys vuitanta, si fa no fa, va incloure en alguna de les seues desfilades, un saragüells post-moderns que, sinó recorde malament, va lluir en alguna ocasió el cantant Miguel Bosé. El disseny dels saragüells, descontextualitzat, i tractant-se del Bosé, es pot prestar a l'ambigüetat dels rols de gènere, .... però això ja són altres calces, que s'escapen dels límits d'aquest paper.
La proposta de Montesinos no tingué massa èxit. Més bé cap. I fou una llàstima. S'haguera pogut trencar la fossilització folclòrica i pintoresca que des de finals dels segle XIX pateix una de les més genuïnes i representatives peces de la indumentària popular dels valencians.
Josep M. Sabater
(1) A Polop de la Marina, al menys, el vocable encara es troba en ús per designar qualsevol reforç que es cus al lloc de l'entrecuix, i així allargar la durada útil del pantaló.
(2) Després de publicat aquest escrit vaig trobar una instantània del treball de la "canemà". La foto es va prendre a La Plana, i està datada a principis del segle XX. La indumentària del llaurador, amb els saragüells, avalua les informacions que em va relatar el meu paisà mislater.
Fa uns quants anys vaig fer al meu poble, Mislata, un petit treball de camp sobre alguns aspectes de la cultura popular -amb més entusiasme que mètode, tot hi ha que dir-ho-. Un del meus informants, Tomàs "el Sabre" -ja traspassat- en contava aspectes del conreu del cànem als camps de Mislata, des de l'arremullada a les basses, fins el menú dels dies de la "canemà". Em deia que son pare, a l'horta, per arrancar i agramar, vestia saragüells, eren idonis per la tasca, ja que el cànem era -em deia Tomàs- "molt calent". Quan li vaig preguntar per què no se'ls posava des de casa, em va respondre: "tot el poble se li haguera rigut". No he pogut contrastar -amb unes altres fonts- tota la informació que em va facilitar Tomàs "el Sabre" (2).
LA MODERNITAT
Fins i tot els més eixelebrats dissenyadors de moda han inspirat una part de les seues col·leccions en allò que hom ha definit com "roba ètnica". També els valencians tenim el nostre cas domèstic. Francis Montesinos cap a finals dels anys vuitanta, si fa no fa, va incloure en alguna de les seues desfilades, un saragüells post-moderns que, sinó recorde malament, va lluir en alguna ocasió el cantant Miguel Bosé. El disseny dels saragüells, descontextualitzat, i tractant-se del Bosé, es pot prestar a l'ambigüetat dels rols de gènere, .... però això ja són altres calces, que s'escapen dels límits d'aquest paper.
La proposta de Montesinos no tingué massa èxit. Més bé cap. I fou una llàstima. S'haguera pogut trencar la fossilització folclòrica i pintoresca que des de finals dels segle XIX pateix una de les més genuïnes i representatives peces de la indumentària popular dels valencians.
Josep M. Sabater
(1) A Polop de la Marina, al menys, el vocable encara es troba en ús per designar qualsevol reforç que es cus al lloc de l'entrecuix, i així allargar la durada útil del pantaló.
(2) Després de publicat aquest escrit vaig trobar una instantània del treball de la "canemà". La foto es va prendre a La Plana, i està datada a principis del segle XX. La indumentària del llaurador, amb els saragüells, avalua les informacions que em va relatar el meu paisà mislater.
