L'Escarpidor Indumentària Valenciana: Del disseny "PAPIRS" de la nostra col·lecció.

Quan des de L'ESCARPIDOR iniciaren l'aventura d'editar teixits, ja fa vint anys, un objectiu teníem clar: reproduir el més fidelment possible algunes de les mostres antigues de la nostra col·lecció. Teixides amb els telers electrònics actuals, amb totes les limitacions i, també, amb tots els avantatges que la tecnologia ens oferix. Era el començament d'un projecte arriscat: desconeixíem el camí, tampoc hi havien precedents, ignoraven quin seria el resultat i dubtaven fins on podíem arribar.
Un dels dissenys més espectaculars, i a la vegada estrany -per que se'n eixia de tot el que havíem reproduir fins aquells moments- va ser el "papirs". El seu nom ja era, és, un poc exòtic, però es corresponia amb un dibuix datat al segle XVIII. Amb tot hi ha qui posa en dubte "l'autenticitat" del disseny.
El motius decoratius del "papirs" contrastaven amb els dissenys tinguts per "tradicionals". Però es tractava d'una mostra antiga que, tècnicament, no es diferenciava de les altres mostres coetànies que tenim a les nostre col·leccions.

Mostra original del lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).

Detall. Revers de la mostra original del lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).

El fragment original és un lampas mostrejat i espolinat. Els ordits de lligament i de fons són en seda crua. El teixit de fons és un gro de Tours, una variant del lligament simple en tafetà. Cada calada la conformen dos trames continues també crues, una de fons i l'altra també, ...però que de vegades, aquesta segona trama, abandona la seua funció de nugar i participa en el motiu de la decoració del gro. La mostra antiga es troba en un regular estat de conservació, i els efectes decoratius del lligament de fons no es poden apreciar a les reproduccions fotogràfiques.
Podem comptabilitzar diverses trames decoratives, espolinades, en seda laxa: en blaus (dos tons), rosa, verd, ocre, negre, ...I dos fils metàl·lics entorxats.
El dibuix té un eix de simetria, i es tracta, per tant, d'un disseny tècnicament conegut com a punt i retorn, i col·loquialment anomenat "en espill".
La datació del teixit és potser confosa. Podria haver-se fabricat a finals del segle XVIII. La lleugeresa i l'estilització dels motius, tots ells vegetals, i la presència de papirs i flors exòtiques d'atribució egípcia també ens duen a datar la mostra cap a finals del XVIII.
Cal recordar que Napoleó, al començament de la seua carrera militar, va participar a les campanyes bèl·liques a aquell país nord-africà. Coincidint amb la presència francesa al país del Nil, la "egiptologia", l'estudi de les antigues civilitzacions, amb les seues corresponents excavacions arqueològiques, va experimentar un gran creixement. Les més destacables col·leccions europees d'antiguitats s'ompliren de restes i objectes d'art dels imperis faraònics. També els xals de Caxemir, via Egipte, s'importaren a Europa, on assoliren, entre les dones de les classes benestants, un èxit espectacular, que perdurà fins a finals del segle XIX. Les classes populars del vell continent, avançats els primers anys del XIX, també es deixaren seduir pels dissenys orientals. L'antic Egipte a primers del XIX era moda. I dins d'eixe context, d'eixe furor per l'exotisme, es podria trobar l'origen del disseny d'aquest teixit.
Però, per altra banda, totes les característiques tècniques de la mostra original del "papirs", i també una part del seu programa decoratiu, ens obliga a endarrerir entre cinquanta i seixanta anys la seu datació. Que podríem situar-la, per tant, cap a 1740-1745.
A quin centre seder es va teixir el fragment original del "papirs"?. Sense cap document que confirme una ciutat concreta, es podia haver fabricat a qualsevol. Lió, Tours, Venècia, Gènova, Londres, .... tal vegada València?. No ho sabem. I, potser, no ho arribarem a saber mai. Però en tot cas es tracta d'un disseny poc comú, però que forma part, sense cap dubte, del patrimoni compartit pel conjunt de la sederia europea.
Però, encara més, es podia haver teixit a Venècia o Londres, posem per cas, i confeccionar-se amb eixe teixit un guarda-peus o un gipó a València, per una dama de la burgesia o per la muller -o la filla- d'un ric propietari rural. Podem fer tota mena d'hipòtesis. Pura especulació. O, tal vegada, aquest teixit no mai arribà a terres valencianes.