Fins al 5 de març d'enguany es pot visitar, al Museo del Romanticismo de Madrid, l'exposició "La moda romántica". Es mostra una selecció de vestits i peces d'indumentària -quasi totes de dona- de l'època compresa entre 1810 i 1865. Encara que molts d'aquests vestits han estat reiteradament exposats -massa vegades al darrers anys- comprometent la seua conservació a mig i llarg termini, l'encant d'aquesta mostra rau en que els maniquins s'han integrat als ambients de les diverses sales del Museu. Es dona una contextualització completa entre les diferents arts aplicades del període, i ens podem fer una idea de com vestien les dames -i un poc, també, els cavallers- i quin era el seu ambient domèstic. Mobles, cortinatges, llànties, catifes, quadres, són l'escenografia contemporània dels vestits.
La moda romàntica, en les dones, es caracteritzà, principalment, per la silueta coneguda com a "rellotges d'arena". Tòrax voluminós, cintura anormalment estreta i constreta i àmplies faldilles, de vegades lleugerament amb cua. Aquest tipus de silueta es va aconseguir amb dos elements de la roba interior: la cotilla (1) i la "pollera" (2).Una altra característica d'aquest període és el "puritanisme": les mànegues són generalment llargues fins el puny i els escots tancats a caixa. Les úniques excepcions tolerades són els vestits de noces i els vestits de ball. L'ètica i l'estètica de la "dona decorativa".
--------------
(1) La cotilla d'aquest període no té res a vore amb la cotilla tradicional. La nova cotilla modelarà i constrenyirà el cos de la dona fins a límits inhumans. El perímetre de la cintura durant l'època romàntica tan sols era possible per l'ús de cotilles acuiraçades. Aquestes prendes arribaren a produir tot tipus de malalties i deformacions als òrgans interns: fetge, estómac, ronyons,.... Reduir la cintura femenina per davall del 50 centímetres tingué un alt cost en salut.
(2) Crinolina. Als brasers o "conques", utilitzats fins fa una anys per escalfar-se, una estructura metàl·lica amb forma semiesfèrica, com una gàbia, protegia de possibles cremades i accidents domèstics. Aquest element era conegut a les nostres terres com a "pollera". Tal vegada per la semblança amb la crinolina, a València aquest tipus de brial interior es conegué com a "pollera".
 |
| Vestit (c. 1865). El més destacable d'aquest conjunt, encara que a la fotografia no es puga apreciar, és el teixit. |
 |
| Vestit (c.1865). La utilització de la passamaneria i l'atzabeja afegia vistositat i ornamentació al conjunt. Una falsa aparença, ja que el teixit no és especialment luxós |
 |
| Dos vestits de ball al saló de ball del Palau que acull el Museu |
 |
| Vestits d'interior a la sala del menjador de diari. |
 |
| Jupetí (c. 1840). Una peça teixida "a la forma" o "a la disposició". La vora inferior del jupetí, si s'observa detingudament, no seguix la línia del perfilat de la resta de la peça. Tal vegada el seu propietari era massa alt o, posteriorment a la confecció del jupetí, es va adaptar a un altre usuari. |
 |
| Jupetí (c. 1840). Detall del complex i magnific treball de tissatge. Sense cap mena de dubte és el teixit més valuós de la mostra. |
 |
| Vestit (c.1855). Vellut mostrejat |
 |
| Faldilla de vestit (c.1860). Teixit amb dissenys de "tartans", inspirat als quadres dels teixits tradicionals escocesos. Probablement es tracta d'un vellut mostrejat (?) de seda. |
 |
| Vestit estampat sobre tafetà de seda. (1850-1855). La seda estampada, òbviament molt més econòmica que la seda mostrejada, va ser molt demandada durant aquest període. |
 |
| Jaca de frac (finals del segle XVIII). Aquesta peça d'indumentària masculina pertany a la moda Imperi, molt anterior, doncs, al perìode romàntic. Malgrat l'aparença luxosa del teixit, es tracat d'un llistat de seda alternant el setí pesat i el setí lleuger. Un teixit amb molt poca complicació tècnica i prou "condidor". |
 |
| Levita (c. 1830). Llana i vellut. Va pertànyer a l'escriptor Mariano José de Larra. Un "pijo" afrancesat i classista. |
 |
Vestit (c. 1830). Cotó estampat i engomat. El disseny d'aquest teixit recorda els emprats en la decoració de la llar.
|
La moda internacional d'alguna o d'altra manera sempre ha deixat sentir la seua influència en la indumentària popular. Les classes dirigents han estat un espill on es miren les classes subalternes. Una referència a imitar, Però, clar és, tampoc hi ha una transbasament mecànic i immediat. Determinades modes, determinats aspectes, s'han reflectit en les vestimentes populars sense cap mena de dubte, d'altres ho han fet molt parcialment, i d'altres no han arribat a contaminar, ni ges ni miqueta, l'estètica dels models populars.
També la moda romàntica va deixar el seu rastre a la indumentària tradicional valenciana. Potser el pentinat "dels tres monyos" ha estat la influència més evident i cridanera. Però ho va fer per un curt període de temps. Va ser, en definitiva, una moda popular efímera.
Una altra qüestió és el fet que aquest tipus de pentinat haja assolit la condició de model fossilitzat i falsament intemporal. I s'ha codificat -sense massa arguments històrics, tot siga dit- com el "pentinat tradicional valencià" per excel·lència. Hi ha tradicions amb molt poc de fonament -com aquesta- que amaguen, anul·len, deformen i mistifiquen les riques i variades referències culturals i estètiques de les classes populars valencianes.
Els gipons populars es van adaptar a la moda imperant. La preferència del romanticisme per uns pits de la dona molt més arrodonits i opulents, però amb escots
a la caixa, dugué com a resultat la desaparició de l'encanyat. També desaparegueren els merlets. El gipó passà de tancar-se amb encordat a tancar-se amb gafets. De vegades un cordó passat per dins d'una tabella arreplegava i ajustava l'escot.
Aquest tipus de gipó o cosset, però, no va bandejar la cotilla. D'aquesta època són molts del exemplars de justillos que ens han arribat, per que bona part dels teixits emprats a la seua confecció no poden ser anteriors al període romàntic.
Els gipons populars d'aquest estil, acabada l'època isabelina -als darrers anys del romanticisme- també passaren de moda.
 |
| Gipó popular valencià. (c.1850-60). Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Detall d'un puny de cosset. Es tracta d'una llista de seda en vellut mostrejat. Mitjan del segle XIX |
 |
| Esquena d'un gipó. Teixit de cotó |
 |
| Gipó de seda llistada amb acabat moaré. Teixit molt característic de l'època. Les mànegues van ornades amb atzabeja i rematades amb una xicoteta randa. Mitjan del segle XIX. Procedència valenciana. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Esquena del gipó anterior. La presència de costures innecessàries conduix a pensar que es tracta d'un teixit reutilitzat. Mitjan del segle XIX. Procedència valenciana. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Gipó en setí negre de seda. Mànegues acabades en "destral". Col·lecció L'escarpidor. |
Dins de la indumentària masculina els jupetins amb el coll rodó són l'herència més evident i perdurable de la moda romàntica. A partir d'aquells moments els jupetins tradicionals de girades triangulars, lentament, i durant una llarga fase de transició, donaran pas al nou model de jupetí. Hi ha, però, una característica que diferencia els jupetins burgesos dels populars: aquests darrers tenen l'escot molt més pujat i, per tant, les solapes són prou més menudes.
 |
| Jupetí. Vellut de seda, llistat en sentit de la trama. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Jupetí. Setí de seda negre. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Jupetí. Vellut de seda mostrejat i, tal vegada, espolinat. Aquest tipus de teixit va ser molt utilitzat a les dècades centrals del segle XIX. A la col·lecció L'escarpidor es conserva un jupetí de girades triangulars confeccionat amb el mateix disseny de teixit. Col·lecció L'escarpidor. |
