“COROS”, “CORS”, “FLORONET”: MOLTS NOMS PER A UN MATEIX DISSENY

A partir de la introducció efectiva de les màquines Jaquard en València –cap a 1840- i el fet que una gran part de la producció de teixits es destinara a la confecció d’ornaments litúrgics –l’Església, i més la valenciana, sol tindre una concepció estètica prou conservadora-  la sederia local entra -per definir-ho plàsticament- en un estat de “fossilització”:  una llarga etapa on els dissenys amb més acceptació es repetixen invariablement, una i altre vegada, sembla com si per ells no passaren els anys. Etapa, per cert, que encara no ha finalitzat. Sembla com que el rellotge de la història s’ha parat per als dissenys seders valencians.

Sense arribar, ni de bon tros, a la omnipresència del “palma”, el domàs “coros” o “floronet” (entre altres noms) és un disseny que des de la segona meitat del segle XIX ha estat teixit a diverses fàbriques i obradors valencians. Aquest  disseny el tenim documentat a Garín, Rafael Català i al taller artesà de Vicente Enguidanos.

Als arxius de la fàbrica Garín de Montcada (l’Horta Nord) es conserven, a més de diverses mostres, alguna documentació gràfica i escrita. La data més antiga és de 1868. En un altre arxiu de 1869, encara que incomplet, el disseny figura com a “damasco botón de oro Floronet”. Ja del segle XX hi ha una raqueta amb una versió diferent i modernitzada, que va rebre el nom de “modificado”. A la parròquia de Sant Nicolau de la ciutat de València hi ha constància d’una capa pluvial amb aquest disseny teixida per Mariano Garín.

Es sap, per via oral, que aquest disseny també es va teixit en la fàbrica de Rafael Català, i que rebia el nom de “Coros”. No hi ha constància pública,  per ara, de cap document escrit, mostra o raqueta que puguera pertànyer a Català.

De l’obrador de Vicente Enguidanos es conserven algunes mostres del disseny “coros”, “cors” o “corazones” –noms que va utilitzar l’últim velluter-. En el  Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa hi ha un mostra bicolor (ordit en verd fulla i tramat en cru) que va teixir Enguidanos expressament per a aquest Centre en 1990. Actualment a la Casa del Col·legi de l’Art Major de la Seda també hi ha exposada  una mostra en roig del domàs “coros” manufacturada per “l’últim velluter”. La producció del “coros” que va  teixir Vicent Enguidanos es destinava, sinó exclusivament si majoritàriament, a la indumentària religiosa.

Un cobrecalze i una casulla de forma espanyola de domàs  morat, amb el disseny “coros”, va meréixer l’atenció de la professora i historiadora dels teixits Florence Valantin. En la seua opinió el dibuix pertany al “répertoire classique du XVIIIe siècle” .../...”Les coeurs, assez marqués dans la composition” .../... apportent ici une note d’originalité”. La peça que va catalogar Florence Valantin li va atribuir una cronologia entre finals del segle XIX i principis del XX. Respecte al lloc de producció “on ne peut” .../... “qu’émettre des hypothèses”. Al fil de les aportacions de la professora francesa, cal dir que no hi ha dubte que el disseny és plenament divuitesc. Però, és un dibuix original del XVIII?, o és una recreació historicista del tercer quart del XIX?. No tenim, per ara, cap indici documental de que el “coros” es creara al segle XVIII. Del domàs “palma” sabem documentalment que s’ha teixit a València ininterrompudament des de  l’últim terç del XVIII. I cal recordar que molts dels dissenys de la sederia europea (inclosa la valenciana) de la segona meitat del XIX són recreacions historicistes. Però, l’origen valencià del cobrecalze estudiat per Florence Valantin és incontestable. Fixar una fàbrica concreta per al tissatge és ja una qüestió més complexa.

En el Museo de Zaragoza, i dins de l’exposició temporal “Vida y moda. Entorno y clase social Aragón siglos XVIII y XIX”, que es podrà visitar fins el 23 d'agost,  hi ha un vestit de “mujer ataviada para ceremonia, segunda mitat del S. XIX hasta principios del S. XX”.  Segons la comissària, Marian Rebolledo, “la riqueza de los materiales marca de nuevo la diferencia”. “La saya de seda adamascada, recreación moderna con tela de damasco de seda de medianos dels siglo XIX”, està confeccionada amb un domàs del disseny “coros”. 

El  nostre domàs a més de diversos noms també té diverses versions del disseny. Fins i tot en alguna d’aquestes versions han desaparegut els motius decoratius més originals: els cors, i han estat substituïts per elements decoratius molt més vulgars. En la col·lecció de peces antigues de L’ESCARPIDOR tenim diverses mostres –i amb dissenys i colorits diferents- del “coros”, però tenim també una cotilla popular confeccionada amb un “cors” morat. Cotilla que no potser anterior a la segona meitat del XIX i que fa ben palès la utilització en la indumentària de les classes populars valencianes de teixits creats originàriament per a la litúrgia catòlica.

(Agraïm les informacions facilitades per Victoria Vicente i Vicente Enguidanos)

EL DISSENY "LIÓ DE FRANÇA": UN CLÀSSIC TEIXIT VALENCIÀ

Molt prop dels dibuixos “França” i “Carpio”, “El Lió de França” sembla ser un altre disseny valencià  tradicional del qual, per ara, encara no tenim documents que ens ho confirmen amb seguretat. Com sol passar a sovint és un disseny amb diferents versions.

Els motius decoratius de ”El Lió de França” arrepleguen els esquemes convencionals i tòpics que  s’atribuixen als teixits valencians: disseny en punt i retorn (espill), pomell central amb una gran flor central i dos inferiors més menudes, garlandes laterals sinuoses que repetixen els mateixos motius  del ram principal, etc. Es conserva d’aquest model de teixit una raqueta en una fàbrica sedera 

valenciana, ornaments litúrgics (una dalmàtica en la Parròquia de El Pilar de la Ciutat de València i altra en una col·lecció particular)), en la vila de Fraga (La Franja, Aragó) també es deu de conservar algun guardapeus sencer o un fragment de guardapeus. I  molt probablement hi hauran molts més peces que per ara ens són desconegudes.

A la nostra col·lecció es conserven dos peces. Una d’elles és una mostra, guarnida amb una randa metàl·lica daurada, de la que varem fer una reproducció o recreació del disseny per a la nostra col·lecció comercial de teixits tradicionals.

És prou difícil datar cronològicament la mostra de L’ESCARPIDOR per que aquest disseny es va teixir durant un llarg període de temps (probablement, entre l’últim quart del segle XVIII i finals dels XIX o, fins i tot, principis del XX). Del nostre fragment ni tan sols podem estar segur que es teixira en un teler de llaços o ja, més modernament, en un teler de màquina Jaquard.

Reproduïm la mostra antiga de “El Lió de França” i alguns dels teixits i vestits que es van confeccionar i dels que actualment tenim a venda a la nostra botiga.

UNA ESCULTURA "VESTIDERA": ELS ÚNICS "SARAGÜELLS DE DAMUNT" D'ÈPOCA

Segons diuen els estudiosos i historiadors no han arribat fins a nosaltres cap saragüells de "negrilla" coetanis en la seua utilització com a peça de vestir habitual. Tampoc als documents notarials de l'època hi ha massa referències als saragüells de damunt: a moltes comarques ni tan sols apareixen una sola vegada relacionats en els inventaris d'indumentària. Per contra, els saragüells de llenç -"los calzones anchos"- són omnipresents des del segle XVIII fins les acaballes del XIX.  L'ús d'aquests segons saragüells, utilitzats cap a finals del XVIII, degué ser una moda efímera, de molt curta durada i, probablement, ni tan sols arribara a extendre's majoritàriament. A l'època de la Guerra del Francés els saragüells de "negrilla" ja serien un anacronisme.
Però, aquesta mancança d'un exemplar físic dels saragüells de damunt, caldria matisar-la. En un escultura "vestidera", datada en l'últim terç del XVIII, d'autor valencià i de temàtica local -porta per títol "naranjero"- apareixen aquests tipus de saragüells.
Cap a finals del segle XVIII van estar prou de moda les escultures rodones o de ple volum vestides amb roba més o menys convencional. Un bon exemple d'aquest tipus d'imatges vestides són els coneguts com a "Betlems napolitans", i les escultures de temàtica religiosa conegudes com de "cap i pota". A les terres valencianes aquesta tradició d'escultures vestides encara es conserva a hores d'ara en algunes representacions de la Verge, com és el cas de la Mare de Déu d'Agost. Però ja són molt més minoritàries les escultures vestides de temàtica profana o civil, com es el cas del "naranjero".
El tipus valencià, encara que de caràcter netament costumista, és una escultura d'una gran qualitat i representativa del gran moment creatiu que van viure les Belles Arts en la València divuitesca. La imatge del "naranjero" captat amb el moment puntual del contrapposto, amb el rostre adolescent i imberbe, les galtes enceses, i la seua mirada d'interperl·lant innocència, és d'un academicisme classicista, com de manual. La calculada ambigüitat entre el llenguatge culte i la temàtica popular fa encara més atractiva, si cap, aquesta escultura.

La indumentària del "naranjero"està reproduïda amb materials de bona qualitat, i amb exquisidesa i detall en la confecció de les peces. El reflex de les modes aristocràtiques en aquest jove, més bé adolescent,  representatiu de les classes populars, és ben clara i evident: randes fines, profusió de flocs de seda i guarniments i cairells d'oripell. Però també amb un contrapunt de caràcter valencià: les tradicionals i humils espardenyes i, fins i tot, les calces arrupides i escorregudes al garró.
Els saragüells del "naranjero" contrasten vivament amb la resta de la seua indumentària: confeccionats amb un teixit auster, sembla que de sarja de llana, i sense que apareguen els saragüells de llenç per la vora de baix. Aquests saragüells serien els originals?, o s'afegirien en fer-se malbé els anteriors?.
Però, en tot cas és, amb els seus dubtes i ambigüitats, l'únic exemplar físic que tenim dels saragüells de damunt. La singularitat d'aquesta escultura no fa sinó confirmar la curta durada temporal que tingueren els "saragüells de negrilla". Fet que contrasta amb l'ús -i abús-  que es fa actualment en "vestir-se a l'antiga" d'una peça tan poc representativa de la indumentària popular i tradicional dels hòmens valencians; però eixa ja és una altra història.

EL “CELEBRE” FALDELLÍ TRAVESSAT DE MONÒVER (Vinalopó Mitjà)

Per raons que ens són desconegudes, i que probablement no sabrem mai, una determinada peça d’indumentària, compartida per un espai geogràfic molt extens, es convertix en una peça representativa, diferenciada i singular, d’un poble concret o, a tot estirar, d’una comarca. Aquest és el cas del faldellí de llana amb franges horitzontals i plegat que, fa almenys prop de 90 anys, es va convertir en la peça més tradicional  de la indumentària monovera.

En la col·lecció de documents escrits de L’ESCARPIDOR guardem un retall d’una revista datat en 1930 (per tant, molts anys abans de l’acció uniformitzadora de la Secció Femenina) document que reproduïm i on es dóna notícia de “el celebre refajo monovero”. Però uns anys abans sembla que el vestit de “monovera” ja s’havia fixat i estandaritzat. Cap a 1919 Francisco Figueras Pacheco a la “Geografia general del Reino de Valencia” deia: “algunos pueblos conservan su clásico vestido local, aunque solo suelen usarlo en ocasiones determinadas, figurando entre aquéllos Monovar y Jijona”. Vol dir que ja fa un segle que el “refajo monovero” forma part de l’imaginari col·lectiu d'aquesta vila de la comarca del Vinalopó Mitjà.

En un publicació editada pel Grup de Cors i Danses de Monòver, on s’examina la indumentària local recollida als protocols notarials datats entre 1701 i 1799, no es pot deduir una presència significativa d’aquest tipus de faldellí. Tampoc trobem cap referència al "refajo monovero”al recull “L’oncle Canyís. Estampes del vell Monòver”, escrits datats de principis del segle XX, on sí trobem altres peces de la indumentària femenina i masculina: saragüells, brials, carota, arracades, lligacama, ...

En l’escrit que reproduïm –recordem que datat en 1930- es fa referència “a la desaparición de los telares donde se confeccionaba”. Però no queda clar si aquests telers eren del propi Monòver o el tissatge es feia en telers forasters. També reporta l’escrit que els faldellins locals “las lindas mocitas”.../... “lo heredaron de sus tatarabuelas y Dios sabe a estas últimas que generación se los legó”, .... fantasia, exotisme i imaginació sempre formen part de l’imaginari.

Però com és el "faldellí monover”?  Es tracta d’un model  molt estès d’una variant prou utilitzada al seu temps. Allò que definix aquest tipus de peça és únicament el teixit i el seu acabat, ja que no se li aplica ni se li afegix cap altra decoració. L’ordim d’aquest teixit, com el de les mantes morellanes i el d'alguns altres tipus de faldellins, és de lli, cànem o cotó, i amb molt poca densitat de fils per centímetre. Es tracta, doncs, d'un teixit amb una bona aparença, ...però de qualitat discreta. Està tramat amb una ampli ventall de llanes policromades, generalment teixides en punt de tafetà per cobrir totalment l’ordit. La decoració policromada d’aquestes franges o barres pot combinar un efecte “degradé” o alternar colors contrastats. Després del tissatge del futur faldellí aquest era total o parcialment plegat (en aquest últim cas es deixava llisa la zona de la cintura) en sentit vertical i sotmès a un acabat per fixar i fer indelebles els plecs. Normalment aquest acabat per fixar els plecs es feia amb aigua bullint i col·locant pes -generalment pedres- sobre els teixit plegat. Tampoc es segur que aquests faldellins tingueren un origen industrial o semi industrial, o foren de confecció casolana o, tal vegada, coexistiren uns i altres alhora.

L'acabat amb plecs no és exclusiu d’aquests faldellins, també es va aplicar cap a finals dels segle XIX i principis del XX a molts altres tipus de faldilles o faldellins, confeccionats amb diverses fibres: llana, cànem, cotó i, fins i tot, seda. Va ser una "moda popular". En el joc visual que es produïa entre el plegat vertical i les franges horitzontals policromades al caminar la dona o la xica que duia el faldellí, es pot trobar la causa del seu èxit. Certament era una peça suggerent i atractiva.

A Monòver aquest faldellí és conegut com a “refajo travessat”. L’origen d’aquesta denominació tal vegada es podia trobar en el sentit que tenen les franges policromades en la decoració del teixit. Tradicionalment en les terres valencianes quan en un teixit, alhora de la seua manipulació per transformar-lo, ens referim al sentit de l’ordit, solem dir “al fil”, i quan fem referència al sentit de la trama, es sol dir “al través”. Con que a l’època també es confeccionaren faldellins amb les llistes “al fil”, el faldellí monover tradicional es deuria de conéixer com “travessat”. Però és tan sols una hipòtesi.

El faldellí “travessat” de Monòver, vist des d’una perspectiva prou més amplia i fugint de qualsevol localisme, també forma part dels vestits tradicionals i codificats de molts altres pobles valencians, com Bocairent i Moixent, entre altres.

Junt a la reproducció del retall de premsa de 1930, vos oferim algunes fotos amb faldellins de la nostra col·lecció. Entres elles cal destacar un faldellí “travessat” –de procedència desconeguda- que no mai es va usar i encara conserva les bastes originals fetes amb fil de cotó per mantindre la forma dels plecs.

"ELS TEMPS DE LA SEDA".

El passat 23 de novembre al Palau dels Marquesos de Dos Aigües-Museu de Ceràmica "González Martí" va obrir les seues portes una exposició sobre els teixits de seda datats entre el segle XVII i el segle XIX. La mostra estarà oberta fins al 19 de març de l'any vinent.
L'ESCARPIDOR ha prestat un total de vuit peces. Set són diferents teixits i l'altra el catàleg de l'exposició sobre teixits espanyols anteriors al Jaquard que es va celebrar a Madrid en 1917, i que enguany es celebra el centenari d'aquella mostra que encara continua sent un referent.
Oferim una selecció d 'imatges d'algunes de les peces que figuren a la mostra.

Capelló. Brocatell, seda i lli. Segle XVII. Col·lecció Ferrandis-Bermejo

Caiguda de basquinya. Vellut mostrejat. Seda. Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Conxa Oliver

Detall. Caiguda de basquinya. Vellut mostrejat. Seda. Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Conxa Oliver.

Mantell de Mare de Déu del Pilar (?). Seda. Època naturalista, cap a 1740. Col·lecció Miguel Angel Lahoz.

Reboster. Vellut pintat. Seda. Antonio de Arias. València, 1740. Centre de Documentació i Museu Tèxtil (Terrassa)

Fragment de teixit. Seda. Època naturalista. Josep Navarro i Noguera. València, 1730-1740. Museo del Traje (Madrid)

Fragment d'un pany de basquinya. Vellut mostrejat (anellat i tallat). València (?). Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Charo Cebrián.

Dos fragments de dalmàtica (?). Vellut mostrejat, seda. Gènova (?). Cap a mitjans del segle XVIII. Col·lecció Charo Cebrián.

Fragment d'un pany de basquinya. Vellut mostrejat (anellat i tallat). València (?). Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Charo Cebrián

Fragment de teixit. Vellut mostrejat i policromat. Seda i fils metàl·lics. Cap a mitjans dels segle XVII. Col·lecció Charo Cebrián.

Detall d'un sanefa de basquinya. Vellut mostrejat. Seda. València, finals del segle XVIII-principis del XIX. Col·lecció Granell-Martí.

Fragment de teixit, detall. Seda i fils metàl·lics. Cap a 1740. Museo del Traje (Madrid)

Coberta de sobretaula. Setí espolinat. Seda i fils metàl·lics. Reial Fàbrica de Carlos Iranzo. València, cap a 1780. Patrimonio Nacional (Madrid)

Teixit "a la forma" per entelar parets. Setí espolinat. Seda i fils metàl·lics. Reial Fàbrica de Carlos Iranzo. València, cap a 1780. Patrimonio Nacional (Madrid)

Teixit. Seda i fils metàl·lics. Estil Rococó. Cap 1755-1760. Col·lecció Charo Cebrián.

Domás bicolor. Seda. Època "Bizarre". 1690-1720. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Detall de casulla. Domàs espolinat. Cap a 1700. Col·legi de Corpus Christi (València)

Domàs bicolor. Seda. Disseny "palma". València (?), finals del XIX segona meitat del XX. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Detall de cobertor. Tafetà i tafetà de filadís. Seda. Finals del XVIII, primera meitat del XIX. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Fragment de la decoració original de la sala xinessa del Palau dels Marquesos de Dos Aigües. Seda. Setí mostrejat. Disseny de Federico Noguera y Picó. València, cap a 1860.

Sanefa, detall. Vellut mostrejat. Seda. Itàlia (?), segles XVI-XVII. Museu de Ceràmica "González Martí" (València). 

Detall d'esquena de casulla. Seda i fils metàl·lics. Cap a 1745-1750.  Museu de Ceràmica "González Martí" (València).