A partir de la introducció
efectiva de les màquines Jaquard en València –cap a 1840- i el fet que una gran
part de la producció de teixits es destinara a la confecció d’ornaments litúrgics
–l’Església, i més la valenciana, sol tindre una concepció estètica prou
conservadora- la sederia local entra
-per definir-ho plàsticament- en un estat de “fossilització”: una llarga etapa on els dissenys amb més
acceptació es repetixen invariablement, una i altre vegada, sembla com si per
ells no passaren els anys. Etapa, per cert, que encara no ha finalitzat. Sembla
com que el rellotge de la història s’ha parat per als dissenys seders
valencians.
Sense arribar, ni de bon tros, a
la omnipresència del “palma”, el domàs “coros” o “floronet” (entre altres noms)
és un disseny que des de la segona meitat del segle XIX ha estat teixit a
diverses fàbriques i obradors valencians. Aquest disseny el tenim documentat a Garín, Rafael
Català i al taller artesà de Vicente Enguidanos.
Als arxius de la fàbrica Garín de
Montcada (l’Horta Nord) es conserven, a més de diverses mostres, alguna
documentació gràfica i escrita. La data més antiga és de 1868. En un altre
arxiu de 1869, encara que incomplet, el disseny figura com a “damasco botón de
oro Floronet”. Ja del segle XX hi ha una raqueta amb una versió diferent i
modernitzada, que va rebre el nom de “modificado”. A la parròquia de Sant
Nicolau de la ciutat de València hi ha constància d’una capa pluvial amb aquest
disseny teixida per Mariano Garín.
Es sap, per via oral, que aquest
disseny també es va teixit en la fàbrica de Rafael Català, i que rebia el nom
de “Coros”. No hi ha constància pública,
per ara, de cap document escrit, mostra o raqueta que puguera pertànyer
a Català.
De l’obrador de Vicente
Enguidanos es conserven algunes mostres del disseny “coros”, “cors” o
“corazones” –noms que va utilitzar l’últim velluter-. En el Centre de Documentació i Museu Tèxtil de
Terrassa hi ha un mostra bicolor (ordit en verd fulla i tramat en cru) que va
teixir Enguidanos expressament per a aquest Centre en 1990. Actualment a la
Casa del Col·legi de l’Art Major de la Seda també hi ha exposada una mostra en roig del domàs “coros”
manufacturada per “l’últim velluter”. La producció del “coros” que va teixir Vicent Enguidanos es destinava, sinó
exclusivament si majoritàriament, a la indumentària religiosa.
Un cobrecalze i una casulla de
forma espanyola de domàs morat, amb el
disseny “coros”, va meréixer l’atenció
de la professora i historiadora dels teixits Florence Valantin. En la seua
opinió el dibuix pertany al “répertoire classique du XVIIIe siècle” .../...”Les
coeurs, assez marqués dans la composition” .../... apportent ici une note
d’originalité”. La peça que va catalogar Florence Valantin li va atribuir una
cronologia entre finals del segle XIX i principis del XX. Respecte al lloc de
producció “on ne peut” .../... “qu’émettre des hypothèses”. Al fil de les
aportacions de la professora francesa, cal dir que no hi ha dubte que el
disseny és plenament divuitesc. Però, és un dibuix original del XVIII?, o és
una recreació historicista del tercer quart del XIX?. No tenim, per ara, cap
indici documental de que el “coros” es creara al segle XVIII. Del domàs “palma”
sabem documentalment que s’ha teixit a València ininterrompudament des de l’últim terç del XVIII. I cal recordar que
molts dels dissenys de la sederia europea (inclosa la valenciana) de la segona
meitat del XIX són recreacions historicistes. Però, l’origen valencià del
cobrecalze estudiat per Florence Valantin és incontestable. Fixar una fàbrica
concreta per al tissatge és ja una qüestió més complexa.
En el Museo de Zaragoza, i dins de l’exposició temporal “Vida y
moda. Entorno y clase social Aragón siglos XVIII y XIX”, que es podrà visitar fins el 23 d'agost, hi ha un vestit de “mujer
ataviada para ceremonia, segunda mitat del S. XIX hasta principios del S. XX”. Segons la comissària, Marian Rebolledo, “la riqueza de los materiales marca
de nuevo la diferencia”. “La saya de seda adamascada, recreación moderna con
tela de damasco de seda de medianos dels siglo XIX”, està confeccionada amb un
domàs del disseny “coros”.
El nostre domàs a més de diversos noms també té
diverses versions del disseny. Fins i tot en alguna d’aquestes versions han
desaparegut els motius decoratius més originals: els cors, i han estat
substituïts per elements decoratius molt més vulgars. En la col·lecció de peces
antigues de L’ESCARPIDOR tenim diverses mostres –i amb dissenys i colorits diferents-
del “coros”, però tenim també una cotilla popular confeccionada amb un “cors”
morat. Cotilla que no potser anterior a la segona meitat del XIX i que fa ben
palès la utilització en la indumentària de les classes populars valencianes de
teixits creats originàriament per a la litúrgia catòlica.
(Agraïm les informacions
facilitades per Victoria Vicente i Vicente Enguidanos)