UNA ESCULTURA "VESTIDERA": ELS ÚNICS "SARAGÜELLS DE DAMUNT" D'ÈPOCA

Segons diuen els estudiosos i historiadors no han arribat fins a nosaltres cap saragüells de "negrilla" coetanis en la seua utilització com a peça de vestir habitual. Tampoc als documents notarials de l'època hi ha massa referències als saragüells de damunt: a moltes comarques ni tan sols apareixen una sola vegada relacionats en els inventaris d'indumentària. Per contra, els saragüells de llenç -"los calzones anchos"- són omnipresents des del segle XVIII fins les acaballes del XIX.  L'ús d'aquests segons saragüells, utilitzats cap a finals del XVIII, degué ser una moda efímera, de molt curta durada i, probablement, ni tan sols arribara a extendre's majoritàriament. A l'època de la Guerra del Francés els saragüells de "negrilla" ja serien un anacronisme.
Però, aquesta mancança d'un exemplar físic dels saragüells de damunt, caldria matisar-la. En un escultura "vestidera", datada en l'últim terç del XVIII, d'autor valencià i de temàtica local -porta per títol "naranjero"- apareixen aquests tipus de saragüells.
Cap a finals del segle XVIII van estar prou de moda les escultures rodones o de ple volum vestides amb roba més o menys convencional. Un bon exemple d'aquest tipus d'imatges vestides són els coneguts com a "Betlems napolitans", i les escultures de temàtica religiosa conegudes com de "cap i pota". A les terres valencianes aquesta tradició d'escultures vestides encara es conserva a hores d'ara en algunes representacions de la Verge, com és el cas de la Mare de Déu d'Agost. Però ja són molt més minoritàries les escultures vestides de temàtica profana o civil, com es el cas del "naranjero".
El tipus valencià, encara que de caràcter netament costumista, és una escultura d'una gran qualitat i representativa del gran moment creatiu que van viure les Belles Arts en la València divuitesca. La imatge del "naranjero" captat amb el moment puntual del contrapposto, amb el rostre adolescent i imberbe, les galtes enceses, i la seua mirada d'interperl·lant innocència, és d'un academicisme classicista, com de manual. La calculada ambigüitat entre el llenguatge culte i la temàtica popular fa encara més atractiva, si cap, aquesta escultura.

La indumentària del "naranjero"està reproduïda amb materials de bona qualitat, i amb exquisidesa i detall en la confecció de les peces. El reflex de les modes aristocràtiques en aquest jove, més bé adolescent,  representatiu de les classes populars, és ben clara i evident: randes fines, profusió de flocs de seda i guarniments i cairells d'oripell. Però també amb un contrapunt de caràcter valencià: les tradicionals i humils espardenyes i, fins i tot, les calces arrupides i escorregudes al garró.
Els saragüells del "naranjero" contrasten vivament amb la resta de la seua indumentària: confeccionats amb un teixit auster, sembla que de sarja de llana, i sense que apareguen els saragüells de llenç per la vora de baix. Aquests saragüells serien els originals?, o s'afegirien en fer-se malbé els anteriors?.
Però, en tot cas és, amb els seus dubtes i ambigüitats, l'únic exemplar físic que tenim dels saragüells de damunt. La singularitat d'aquesta escultura no fa sinó confirmar la curta durada temporal que tingueren els "saragüells de negrilla". Fet que contrasta amb l'ús -i abús-  que es fa actualment en "vestir-se a l'antiga" d'una peça tan poc representativa de la indumentària popular i tradicional dels hòmens valencians; però eixa ja és una altra història.