diumenge, 15 de juliol del 2018

EL DISSENY "LIÓ DE FRANÇA": UN CLÀSSIC TEIXIT VALENCIÀ




Molt prop dels dibuixos “França” i “Carpio”, “El Lió de França” sembla ser un altre disseny valencià  tradicional del qual, per ara, encara no tenim documents que ens ho confirmen amb seguretat. Com sol passar a sovint és un disseny amb diferents versions.
Els motius decoratius de ”El Lió de França” arrepleguen els esquemes convencionals i tòpics que  s’atribuixen als teixits valencians: disseny en punt i retorn (espill), pomell central amb una gran flor central i dos inferiors més menudes, garlandes laterals sinuoses que repetixen els mateixos motius  del ram principal, etc. Es conserva d’aquest model de teixit una raqueta en una fàbrica sedera 
valenciana, ornaments litúrgics (una dalmàtica en la Parròquia de El Pilar de la Ciutat de València i altra en una col·lecció particular)), en la vila de Fraga (La Franja, Aragó) també es deu de conservar algun guardapeus sencer o un fragment de guardapeus. I  molt probablement hi hauran molts més peces que per ara ens són desconegudes.







A la nostra col·lecció es conserven dos peces. Una d’elles és una mostra, guarnida amb una randa metàl·lica daurada, de la que varem fer una reproducció o recreació del disseny per a la nostra col·lecció comercial de teixits tradicionals.
És prou difícil datar cronològicament la mostra de L’ESCARPIDOR per que aquest disseny es va teixir durant un llarg període de temps (probablement, entre l’últim quart del segle XVIII i finals dels XIX o, fins i tot, principis del XX). Del nostre fragment ni tan sols podem estar segur que es teixira en un teler de llaços o ja, més modernament, en un teler de màquina Jaquard.
Reproduïm la mostra antiga de “El Lió de França” i alguns dels teixits i vestits que es van confeccionar i dels que actualment tenim a venda a la nostra botiga.


















divendres, 6 de juliol del 2018

UNA ESCULTURA "VESTIDERA": ELS ÚNICS "SARAGÜELLS DE DAMUNT" D'ÈPOCA

Segons diuen els estudiosos i historiadors no han arribat fins a nosaltres cap saragüells de "negrilla" coetanis en la seua utilització com a peça de vestir habitual. Tampoc als documents notarials de l'època hi ha massa referències als saragüells de damunt: a moltes comarques ni tan sols apareixen una sola vegada relacionats en els inventaris d'indumentària. Per contra, els saragüells de llenç -"los calzones anchos"- són omnipresents des del segle XVIII fins les acaballes del XIX.  L'ús d'aquests segons saragüells, utilitzats cap a finals del XVIII, degué ser una moda efímera, de molt curta durada i, probablement, ni tan sols arribara a extendre's majoritàriament. A l'època de la Guerra del Francés els saragüells de "negrilla" ja serien un anacronisme.
Però, aquesta mancança d'un exemplar físic dels saragüells de damunt, caldria matisar-la. En un escultura "vestidera", datada en l'últim terç del XVIII, d'autor valencià i de temàtica local -porta per títol "naranjero"- apareixen aquests tipus de saragüells.
Cap a finals del segle XVIII van estar prou de moda les escultures rodones o de ple volum vestides amb roba més o menys convencional. Un bon exemple d'aquest tipus d'imatges vestides són els coneguts com a "Betlems napolitans", i les escultures de temàtica religiosa conegudes com de "cap i pota". A les terres valencianes aquesta tradició d'escultures vestides encara es conserva a hores d'ara en algunes representacions de la Verge, com és el cas de la Mare de Déu d'Agost. Però ja són molt més minoritàries les escultures vestides de temàtica profana o civil, com es el cas del "naranjero".
El tipus valencià, encara que de caràcter netament costumista, és una escultura d'una gran qualitat i representativa del gran moment creatiu que van viure les Belles Arts en la València divuitesca. La imatge del "naranjero" captat amb el moment puntual del contrapposto, amb el rostre adolescent i imberbe, les galtes enceses, i la seua mirada d'interperl·lant innocència, és d'un academicisme classicista, com de manual. La calculada ambigüitat entre el llenguatge culte i la temàtica popular fa encara més atractiva, si cap, aquesta escultura.





La indumentària del "naranjero"està reproduïda amb materials de bona qualitat, i amb exquisidesa i detall en la confecció de les peces. El reflex de les modes aristocràtiques en aquest jove, més bé adolescent,  representatiu de les classes populars, és ben clara i evident: randes fines, profusió de flocs de seda i guarniments i cairells d'oripell. Però també amb un contrapunt de caràcter valencià: les tradicionals i humils espardenyes i, fins i tot, les calces arrupides i escorregudes al garró.
Els saragüells del "naranjero" contrasten vivament amb la resta de la seua indumentària: confeccionats amb un teixit auster, sembla que de sarja de llana, i sense que apareguen els saragüells de llenç per la vora de baix. Aquests saragüells serien els originals?, o s'afegirien en fer-se malbé els anteriors?.
Però, en tot cas és, amb els seus dubtes i ambigüitats, l'únic exemplar físic que tenim dels saragüells de damunt. La singularitat d'aquesta escultura no fa sinó confirmar la curta durada temporal que tingueren els "saragüells de negrilla". Fet que contrasta amb l'ús -i abús-  que es fa actualment en "vestir-se a l'antiga" d'una peça tan poc representativa de la indumentària popular i tradicional dels hòmens valencians; però eixa ja és una altra història.





divendres, 29 de juny del 2018

EL “CELEBRE” FALDELLÍ TRAVESSAT DE MONÒVER (Vinalopó Mitjà)


Per raons que ens són desconegudes, i que probablement no sabrem mai, una determinada peça d’indumentària, compartida per un espai geogràfic molt extens, es convertix en una peça representativa, diferenciada i singular, d’un poble concret o, a tot estirar, d’una comarca. Aquest és el cas del faldellí de llana amb franges horitzontals i plegat que, fa almenys prop de 90 anys, es va convertir en la peça més tradicional  de la indumentària monovera.
En la col·lecció de documents escrits de L’ESCARPIDOR guardem un retall d’una revista datat en 1930 (per tant, molts anys abans de l’acció uniformitzadora de la Secció Femenina) document que reproduïm i on es dóna notícia de “el celebre refajo monovero”. Però uns anys abans sembla que el vestit de “monovera” ja s’havia fixat i estandaritzat. Cap a 1919 Francisco Figueras Pacheco a la “Geografia general del Reino de Valencia” deia: “algunos pueblos conservan su clásico vestido local, aunque solo suelen usarlo en ocasiones determinadas, figurando entre aquéllos Monovar y Jijona”. Vol dir que ja fa un segle que el “refajo monovero” forma part de l’imaginari col·lectiu d'aquesta vila de la comarca del Vinalopó Mitjà.



En un publicació editada pel Grup de Cors i Danses de Monòver, on s’examina la indumentària local recollida als protocols notarials datats entre 1701 i 1799, no es pot deduir una presència significativa d’aquest tipus de faldellí. Tampoc trobem cap referència al "refajo monovero”al recull “L’oncle Canyís. Estampes del vell Monòver”, escrits datats de principis del segle XX, on sí trobem altres peces de la indumentària femenina i masculina: saragüells, brials, carota, arracades, lligacama, ...
En l’escrit que reproduïm –recordem que datat en 1930- es fa referència “a la desaparición de los telares donde se confeccionaba”. Però no queda clar si aquests telers eren del propi Monòver o el tissatge es feia en telers forasters. També reporta l’escrit que els faldellins locals “las lindas mocitas”.../... “lo heredaron de sus tatarabuelas y Dios sabe a estas últimas que generación se los legó”, .... fantasia, exotisme i imaginació sempre formen part de l’imaginari.
Però com és el "faldellí monover”?  Es tracta d’un model  molt estès d’una variant prou utilitzada al seu temps. Allò que definix aquest tipus de peça és únicament el teixit i el seu acabat, ja que no se li aplica ni se li afegix cap altra decoració. L’ordim d’aquest teixit, com el de les mantes morellanes i el d'alguns altres tipus de faldellins, és de lli, cànem o cotó, i amb molt poca densitat de fils per centímetre. Es tracta, doncs, d'un teixit amb una bona aparença, ...però de qualitat discreta. Està tramat amb una ampli ventall de llanes policromades, generalment teixides en punt de tafetà per cobrir totalment l’ordit. La decoració policromada d’aquestes franges o barres pot combinar un efecte “degradé” o alternar colors contrastats. Després del tissatge del futur faldellí aquest era total o parcialment plegat (en aquest últim cas es deixava llisa la zona de la cintura) en sentit vertical i sotmès a un acabat per fixar i fer indelebles els plecs. Normalment aquest acabat per fixar els plecs es feia amb aigua bullint i col·locant pes -generalment pedres- sobre els teixit plegat. Tampoc es segur que aquests faldellins tingueren un origen industrial o semi industrial, o foren de confecció casolana o, tal vegada, coexistiren uns i altres alhora.


L'acabat amb plecs no és exclusiu d’aquests faldellins, també es va aplicar cap a finals dels segle XIX i principis del XX a molts altres tipus de faldilles o faldellins, confeccionats amb diverses fibres: llana, cànem, cotó i, fins i tot, seda. Va ser una "moda popular". En el joc visual que es produïa entre el plegat vertical i les franges horitzontals policromades al caminar la dona o la xica que duia el faldellí, es pot trobar la causa del seu èxit. Certament era una peça suggerent i atractiva.
A Monòver aquest faldellí és conegut com a “refajo travessat”. L’origen d’aquesta denominació tal vegada es podia trobar en el sentit que tenen les franges policromades en la decoració del teixit. Tradicionalment en les terres valencianes quan en un teixit, alhora de la seua manipulació per transformar-lo, ens referim al sentit de l’ordit, solem dir “al fil”, i quan fem referència al sentit de la trama, es sol dir “al través”. Con que a l’època també es confeccionaren faldellins amb les llistes “al fil”, el faldellí monover tradicional es deuria de conéixer com “travessat”. Però és tan sols una hipòtesi.




El faldellí “travessat” de Monòver, vist des d’una perspectiva prou més amplia i fugint de qualsevol localisme, també forma part dels vestits tradicionals i codificats de molts altres pobles valencians, com Bocairent i Moixent, entre altres.
Junt a la reproducció del retall de premsa de 1930, vos oferim algunes fotos amb faldellins de la nostra col·lecció. Entres elles cal destacar un faldellí “travessat” –de procedència desconeguda- que no mai es va usar i encara conserva les bastes originals fetes amb fil de cotó per mantindre la forma dels plecs.





dijous, 30 de novembre del 2017

"ELS TEMPS DE LA SEDA".

El passat 23 de novembre al Palau dels Marquesos de Dos Aigües-Museu de Ceràmica "González Martí" va obrir les seues portes una exposició sobre els teixits de seda datats entre el segle XVII i el segle XIX. La mostra estarà oberta fins al 19 de març de l'any vinent.
L'ESCARPIDOR ha prestat un total de vuit peces. Set són diferents teixits i l'altra el catàleg de l'exposició sobre teixits espanyols anteriors al Jaquard que es va celebrar a Madrid en 1917, i que enguany es celebra el centenari d'aquella mostra que encara continua sent un referent.
Oferim una selecció d 'imatges d'algunes de les peces que figuren a la mostra.
Capelló. Brocatell, seda i lli. Segle XVII. Col·lecció Ferrandis-Bermejo

Caiguda de basquinya. Vellut mostrejat. Seda. Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Conxa Oliver

Detall. Caiguda de basquinya. Vellut mostrejat. Seda. Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Conxa Oliver.

Mantell de Mare de Déu del Pilar (?). Seda. Època naturalista, cap a 1740. Col·lecció Miguel Angel Lahoz.

Reboster. Vellut pintat. Seda. Antonio de Arias. València, 1740. Centre de Documentació i Museu Tèxtil (Terrassa)

Fragment de teixit. Seda. Època naturalista. Josep Navarro i Noguera. València, 1730-1740. Museo del Traje (Madrid)

Fragment d'un pany de basquinya. Vellut mostrejat (anellat i tallat). València (?). Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Charo Cebrián.

Dos fragments de dalmàtica (?). Vellut mostrejat, seda. Gènova (?). Cap a mitjans del segle XVIII. Col·lecció Charo Cebrián.

Fragment d'un pany de basquinya. Vellut mostrejat (anellat i tallat). València (?). Finals del segle XVIII, principis del XIX. Col·lecció Charo Cebrián

Fragment de teixit. Vellut mostrejat i policromat. Seda i fils metàl·lics. Cap a mitjans dels segle XVII. Col·lecció Charo Cebrián.


Detall d'un sanefa de basquinya. Vellut mostrejat. Seda. València, finals del segle XVIII-principis del XIX. Col·lecció Granell-Martí.

Fragment de teixit, detall. Seda i fils metàl·lics. Cap a 1740. Museo del Traje (Madrid)

Coberta de sobretaula. Setí espolinat. Seda i fils metàl·lics. Reial Fàbrica de Carlos Iranzo. València, cap a 1780. Patrimonio Nacional (Madrid)

Teixit "a la forma" per entelar parets. Setí espolinat. Seda i fils metàl·lics. Reial Fàbrica de Carlos Iranzo. València, cap a 1780. Patrimonio Nacional (Madrid)

Teixit. Seda i fils metàl·lics. Estil Rococó. Cap 1755-1760. Col·lecció Charo Cebrián.

Domás bicolor. Seda. Època "Bizarre". 1690-1720. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Detall de casulla. Domàs espolinat. Cap a 1700. Col·legi de Corpus Christi (València)


Domàs bicolor. Seda. Disseny "palma". València (?), finals del XIX segona meitat del XX. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Detall de cobertor. Tafetà i tafetà de filadís. Seda. Finals del XVIII, primera meitat del XIX. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Fragment de la decoració original de la sala xinessa del Palau dels Marquesos de Dos Aigües. Seda. Setí mostrejat. Disseny de Federico Noguera y Picó. València, cap a 1860.

Sanefa, detall. Vellut mostrejat. Seda. Itàlia (?), segles XVI-XVII. Museu de Ceràmica "González Martí" (València). 

Detall d'esquena de casulla. Seda i fils metàl·lics. Cap a 1745-1750.  Museu de Ceràmica "González Martí" (València).

dissabte, 12 d’agost del 2017

Segons Francesc Martínez: MOCADORS DE COLL I MANTONS DE TAPAR A LA COMARCA DE LA MARINA

Al programa de festes d’enguany de Polop de La Marina 
hem publicat una aportació sobre unes peces
de la indumentària tradicional de la comarca:
les mocadors de coll i el mantons. 
Hem basat la documentació gràfica en els fons documentals de la col·lecció L’ESCARPIDOR.  

Reproduïm tant el text com les fotos que l’acompanyen.





En 1912, Francesc Martínez, al seu llibre “Coses de la meua terra, la Marina” (1) ens reporta l’aixovar d’una  fadrina per aquells anys. Però, l’autor també ens advertix, “per suposat, que tot açò varia segons la posició del pares dels contraents”. Com sempre, hi havia una gradació de pobres i rics. 
Al inventari d’aquest aixovar genèric, i dins de l’apartat de la indumentària personal, hi ha un presència important de mantons i mocadors. Sembla que eren les peces més valorades. O, potser, al ser el complement de la vestimenta més variat, en allò que respecta a les fibres, els teixits i, sobretot, als dissenys, Francesc Martínez els descriu molt detalladament. O, l’autor, es va deixar seduir pel tipisme i el “color local”. Que tot és possible. Però, en tot cas, els mocadors de coll i els mocadors de tapar han estat, generalment,  les peces més ostentoses –dins de les possibilitats, molt humils i limitades-  de les classes populars.
Desconec si encara es conserven al patrimoni familiar de les llars de la comarca elements de la indumentària tradicional. I si es conserven amb la quantitat suficient com per comparar i relacionar el catàleg del llibre de Francesc Martínez  amb els mocadors i mantons conservats. Tinc els meus dubtes. Els pobles de Les Marines, a partir dels anys seixanta del passat segle, conegueren un canvi radical en les seues condicions socials i econòmiques i en els seus modes tradicionals de vida. Del patrimoni dels avantpassats, de la seua cultura material, sembla, queden ben pocs restes. Tot va canviar molt ràpidament i es destruïren o desaparegueren molts elements de la vida quotidiana. Va ser una part del preu del progrés.
A hores d’ara, llevat dels especialistes en indumentària popular, és prou difícil visualitzar i fer-se una idea de com eren els mocadors que ens descriu Francesc Martínez. Per facilitar la comprensió he relacionat  l’inventari de l’escrit amb peces conservades a la col·lecció de L’ESCARPIDOR.
Dos consideracions importants que hem de tindre en compte, per no caure en conclusions errònies. Tants els mantons com els mocadors eren peces estandaritzades de fabricació industrial, i el mateix tipus es podia trobar a tot arreu. Encara que també hi havia determinades zones o pobles que tenien preferència per un determinat tipus, en funció de la seua textura o decoració. Els mocadors  no sofrien cap tipus de transformació (amb el temps, quan es deterioraven, també s’apedaçaven i adaptaven), en contraposició als teixits; aquests, després d’adquirits als comerços o als venedors, es confeccionaven amb ells les diverses peces de roba. Per altra banda, dels mocadors i mantons de la col·lecció L’ESCARPIDOR  es desconeix la seu procedència, encara que majoritàriament van ser utilitzats a les terres valencianes. La relació que s’ha establert  entre l’escrit i els exemplars conservats cal prendre-la com una aproximació.

Descripció de Francesc Martínez: “Per a l’aixovar d’una nóvia” .../... “li fan”  .../.. “alguns mantons, que són de diverses classes: o “d’espuma” o crespó, generalment de color groc, o de merino negre, o “d’alfombra” o tissú, o “de laberinto”, que tenien els dibuixos com els de tissú però són de merino molt prim i s’usen a l’estiu, o de llana dolça, o negres amb la sanefa afegida que és de tissú, o de color que de ordinari és el blau, o de sanefa de flor estampada, o de llana a ratlles clares, o de percal de Marsella tot florejat de colors; i també hi ha mocadors de seda, de raso o de pita per al cap i per al coll abondó, sense que en falte el que anomenen “d’ou i tomaca”. Fins ací el text complet de Francesc Martínez. Com que la relació és tan exhaustiva, he reduït el inventari als models de mantons i mocadors més significatius.

“O “d’espuma” o crespó, generalment de color groc”. (Foto 1).  Els mantons de color groc gaudiren d’una ampla acceptació i ens han arribat peces molt diverses: amb decoració teixida o estampada,  o sense cap tipus de disseny,  i teixits amb fibres de llana o de cotó. Una variant d’aquesta tonalitat van ser els mocadors coneguts com de color “oli”. Els mocadors d’espuma o de crespó eren de seda i tenien un aspecte rugós. El fil de seda, durant el procés de filatura era sotmès, al ser torçut, a una desmesurada quantitat de voltes. Una vegada teixit el mocador, el fil tendix a retraure’s, 
encollir-se, el que donava al mantó un acabat de mollor, com “d’espuma”.




“D’alfombra”. (Foto 2). Es tracta de la peça coneguda internacionalment com a “xal de caxemir”. Arribaren a Europa a principis del segle XIX utilitzats, inicialment, per les dones de l’alta burgesia. Poc a poc s’estengué el seu ús a totes les classes socials. Cap a 1870 els nous dissenys dels vestits femenins bandejaren de la moda els xals. Però a les classes populars continuà  el seu ús fins ben entrat el segle XX. I es continuaren fabricant a França i Anglaterra, però amb qualitats més baixes i de preu molt més econòmic. Aquest  tipus de mantó també va ser conegut a moltes comarques valencianes com a “caputxa” o “mocador de vuit puntes”. Es solien teixir amb l’ordit de seda i les trames de llana.




“Tissú”. (Foto 3). Aquesta denominació resulta un tant insòlita. També s’ha  utilitzat, al menys, a alguns pobles de la Plana Alta (Cabanes, La Pobla Tornesa,  Les Coves de Vinromà). A la sederia valenciana el “tissú” és un teixit prou ric, on una o més trames decoratives són metàl·liques, i s’utilitza, generalment,  als ornaments litúrgics. El mantó de tissú és la versió popular i de qualitat discreta del xals de caxemir.




“Laberinto”. (Fotos 4 i 5). Mantó o mocador estampat sobre un teixit, molt fi, generalment de sarja de llana, conegut com a “merí”. Tenia dos avantatges: era ideal per l’estiu, ja que pesava molt poc, i el seu cost era sensiblement inferior als de caxemir teixits. Aquesta peça té uns dissenys semblants als mantons d’alfombra o de tissú.




“o de sanefa de flor estampada”. (Fotos 6 i 7). Els mocadors de sanefa estampada van estar molt utilitzats a la indumentària popular. La seua tipologia és molt variada, i a la seua decoració predominen les garlandes amb motius florals i vegetals. Ens han arribat peces amb diversos tipus de sanefa, estampades tant sobre teixits de cotó com sobre teixits de llana. Es de suposar que els mocadors de cotó serien utilitzats amb oratges prou benignes, sobretot a l’estiu. I els mocadors de llana, per contra, es farien servir al hivern. 





“o de llana a ratlles clares”. (Foto 8). Un tipus de teixits acolorits, prou assequibles econòmicament a la classes populars, van ser els llistats. La utilització de les ratlles o llistes als teixits va tindre durant segles unes connotacions molt negatives, sols cal recordar que els uniformes dels presidiaris i dels xiquets d’hospici eren llistats. Aquest estigma es va, poc a poc, superar. Aquest tipus de mocadors que inventaria Francesc Martínez, es teixien sobre un fons molt fosc, per fer destacar les llistes acolorides.




“o de percal de Marsella”. (Fotos 9, 10 i 11) Els coneguts com a mocadors de Marsella, o francesos, varen gaudir d’una gran acceptació entre les dones de les classes populars. I el mateix Francesc Martínez ens reporta el motiu: el seus colors cridaners. Fins a la introducció a Europa de les indianes, la indumentària dels estaments més baixos de la societat era molt austera de colorit, o, a tot estirar, de colors monocroms. La policromia en els teixits sols es podia obtindre -fins a l’arribada dels cotons estampats- per un costós i lent treball de teler, teixits que sols estaven a l’abast  de les classes socials amb més recursos.






“d’ou i tomata”. (Foto 12). Aquest tipus de mocadors eren també estampats. El seu disseny era el mateix, o pràcticament molt semblant, al que es feia servir al mantons d’alfombra i de tissú. Eren els dibuixos coneguts a la moda occidental com a motiu “caxemir”, que a alguna comarca valenciana se li solia anomenar de “pinyeta”. Els mocadors de “tomata i ou” eren mocadors de pit, els seus semblants, les caputxes d’alfombra o de tissú, eren peces molt més grans i pesats  i amb la funció de protegir del fred. La denominació de “tomata i ou” recorda el colorit que tenia la barreja, fa anys molt present a la cuina popular, que es feia a la paella d’aquests dos ingredients bàsics.



----------------------                                             

(1) . Del llibre de Francesc Martínez  he utilitzat tant la versió revisada i refosa per Sanchis Guarner en 1970 com, complementàriament, l’edició facsímil del “Ayuntamiento de la Villa de Altea” (sic) de 1987.