L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (5). Teixits de la llar a les nostres terres

Comparativament amb el teixits destinats a l'abillament personals els teixits de la llar utilitzats per les classes populars valencianes han estat marginats, injustament, com a objectes d'estudi. I encara ho són. Con que no se'ls podem posar damunt i no els podem lluir ...no se'ls valorem. S'han trossejat per fer-los servir com a pedons: draps de la pols, fundes inversemblants per a -posem per cas- màquines de cosir, o tapetets -també posem per cas- per als aparells de ràdio o per l'arcaica nevera de gel. Era una alternativa, un poc indigna però pràctica, per donar-los una segona vida útil. Cal recordar que a la societat tradicional la dinàmica consumista, per raons de penúria econòmica, era una opció impensable.

De vegades els cobertors de llit -peces on entra una quantitat respectable de teixit- han estat desfets i reutilitzats, ja des de temps llunyans, per fer disfresses, o, en el millor dels cassos, per vestir-se a la valenciana. Cosir-se un sagaleco desmuntant un cobertor d'estiu, generalment de cotó estampat i volant de mussolina, era -i ho continua sent- una possibilitat no gens onerosa, senzilla i ràpida. Fins i tot es poden trobar faldetes tradicionals a mostres i exposicions científiques. I també a la inversa, de faldellins de llana se n'han fet mantes, i de faldes s'han tret tapetets i algun cobrellit de bressol.
Des d'una perspectiva etnològica seria convenient recopilar les restes que encara es conserven de la roba domèstica. I la varietat funcional d'aquest tipus de peces és prou àmplia: cobertors, llençols, coixins, quadrants, girades, ...en allò que fa a l'aixovar del llit. Però també: cortinons, cobrearques, mandils de tot tipus, catifes, tovalloles, torcamans, ...i les mil i una variant de tot tipus de tapetets. La domesticitat també forma part del patrimoni tèxtil de la cultura popular i tradicional.
Per altre part  hi ha una relació molt estreta entre la indumentària personal i la roba de la llar. Trobem elements comuns: molts teixits s'usen indistintament -encara que, generalment, no siga el cas dels estampats-, compartixen idèntiques referències decoratives i, de vegades, se reaprofitaven uns i altres bescanviant-se el seu ús.
Ara per ara és complicat d'establir alguna tendència en els tipus d'estampats utilitzats: hi havia alguns teixits, amb un disseny determinat, que agradaren especialment a les dones valencianes?, i que la demanda es perllongara durant alguns anys?. No res es pot afirmar. En tot cas a les fotos que s'adjunten hi ha dos teixits amb els mateixos motius decoratius, però amb colorit diferent. Coincidència?, o es pot parlar d'una mínima tendència estètica?.

Vos presentem alguns dels teixits de cotó imprès, recollits a algunes de les nostres comarques, i que es guarden a la col·lecció L'ESCARPIDOR. La gran majoria pertanyen a cobertors, amb el seu corresponent volant de mussolina, en la majoria de peces; per que d'altres porten un volant del mateix teixit, o semblant. També hi ha fragments que ens han arribat descontextualitzats, i per tant es desconeix el seu ús originari. Hi ha cortinons, però potser són remontats d'una altra peça anterior. Dos dels teixits presentats tenen, al cobrellit, una funció decorativa: són aplicacions retallades, cosides a un drap de llana. Un dels teixits que vos oferim mai s'havia utilitzat: es conservava rotllat, amb el seu aprest de fàbrica, però es va tindre que rentar per que havia sofert un important atac d'insectes i es trobava molt brut i degradat (l'aprest es solia fer de midó de llegums, generalment d'arròs, i aquest acabat era un bon aliment pels animalets).

L'últim dels teixits que presentem és, potser, el més antic, però també hi hauria que confirmar-ho. I, pel que se sap, també de procedència valenciana. Es tracta d'un estampat amb molt de colorit i de molt alta qualitat, la millor per a la seua època. El raport en horitzontal ocupa la totalitat de l'ample del teixit: 88 cmts., i el raport en vertical ultrapassa tota mida: 167 cmts. Comparativament es pot datar a finals dels segle XVIII. El volant de mussolina que el  guarnix, en canvi, és d'un qualitat discreta. Es tracta d'un cobertor que, probablement, no s'ha rentat mai i encara conserva l'acabat "glassé", un tipus de lluentor que s'obté de fregar una pedra d'àgata sobre el teixit estampat.
A la ciutat de Münster (Westfàlia) i a la manufactura Hartmann es va imprimir, a finals del segle XVIII, un teixit idèntic o semblant al de procedència valenciana. Es tracta d'un teixit estampat amb planxes. I també pertany a un guarniment de llit, que a més del cobertor també compta amb un cobricel.
Les indianes, percals i cretones de la nostra col·lecció encara es troben pendents d'una mínima analítica tècnica, que pogués determinar la seua cronologia, tipus d'impressió, colors, acabats,..

Cotó estampat a la planxa. Münster (Westfàlia). Finals del segle XVIII.

L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (4) Els dissenys

La història de l’estampació de teixits “c’est probablement 

là que se mêlent le plus étroitement les problèmes chimiques, 

techniques, matériels et professionnels, 

et les problèmes sociaux, idéologiques, 

emblématiques et symboliques” (Michel Pastoureau)

El Musée de l’Impression sur Étoffes de Mulhouse (Alsàcia) conserva cap a 70.000 teixits i tres milions de mostres -sobre un total de sis milions de documents- tot i ser el museu de referència mundial de l’estampació.

La manufactura Oberkampf  que es va instal·lar a Jouy-en-Josas, prop de París, va generar més de 30.000 dissenys entre 1760 i 1843. Però en 1804, durant el període de màxima expansió,  comptava amb 1332 treballadors, però només 3 d’ells eren dissenyadors. Encara que sovint va recórrer a contractacions externes per als dibuixos. En 1818 va produir 1,5 milions de metres, i no va ser un any especialment bo, quantitat que permet donar una idea de la magnitud de la producció.

Al Regne Unit el Journal of  Design  en 1844 deia: “Es registren a l’any més de 600 dissenys per estampar en calicó, i suposa tan sols una tercera part de tot el que es produix”.

Des d’un punt de vista del disseny endinsar-se a l’estudi de la impressió és, certament, difícil. I complicat de traure conclusions amb trellat. Des de l’arribada de les primeres indianes a Europa fins al remat del segle XIX, per posar un límits convencionals, els dissenys són tan  nombrosos, la qualitat dels teixits tan diferents, les xarxes manufactureres i comercials tan diversificades i extenses i els motius decoratius pertanyent  a cultures tan diverses, que tan sols es pot parlar d’un molt elevat grau de mestissatge, eclecticisme i barreja.

Mostres d'indianes. Arxiu històric de la Ciutat de Barcelona.
Sense data.

Indiana francesa. Segles XVIII-XIX.
Disseny Les bonnes herbes, amb un fons de color conegut com a ramoneur

Indiana francesa. Cap a 1790. Disseny conegut com
Les bonnes herbes. Molt utilitzat a la indumentària tradicional de Provença.

Mostres de mignonettes. França, 1821.
Eren dissenys amb motius molt menuts i preu assequible,
molt emprats per les classes populars

Indiana francesa. Cap a 1790. Disseny conegut com
Les bonnes herbes. Molt utilitzat a la indumentària tradicional de Provença.

Cotó estampat i pintat. Fons blanc, 5 colors.
Primera meitat del segle XVIII.
Impresa a l'Índia per al mercat europeu.
Els personatges tenen un aspecte naïf i mostren una barreja d'elements occidentals i índis.

Si les primeres cotonades, pel seu origen geogràfic, oferien motius ornamentals indis, ben aviat s’incorporaren les teles produïdes a Turquia  i Síria –a les ciutats d’Alep, Esmirna i Diyarbakir, principalment- que arreplegaven elements decoratius de l’Orient Mitjà, per aquest motiu foren conegudes com a perses. A la ciutat de Marsella, on s’establiren les primeres manufactures d’estampació europea, els dibuixos de procedència turca arrelaren en el gust de les classes populars provençals.

Gipó. Cap a 1785. França (?).
Escot quadrat, tanca amb gafets.
Esquena acabada en ventall.
Teixit: calicó de cotó blanc indi, pintat a mà.
Conserva l'aprest original.

Detall de la foto anterior

Els centres de producció oriental de cotons impresos, com també va passar a la seda -cas dels mocadors de Manil·la- o la porcellana, adaptaren els seus dissenys –que de vegades arriben a ser personalitzats- a les modes imperants a Europa. I, a la vegada, les manufactures d’estampació europea occidentalitzaren el programes decoratius orientals i incorporaren a la impressió tèxtil les seues pròpies creacions barrejades amb motius exòtics.

També els motius ornamentals originaris de Xina i Japó foren presents a molts teixits estampats. La chinoiseries, pel seu component exòtic, periòdicament, reviscolaven entre les arts aplicades occidentals.

D’eixa barreja de referències culturals molt diverses –índia, persa, otomana, europea, xinesa, .....- l'estampació tèxtil a Europa, des dels seus inicis, estarà marcada per l’eclecticisme i la aculturació. No es va tractar de cap procés impositiu i amb uns objectius deliberats, però per al conjunt de les classes populars europees, l'agressiva irrupció de les indianes, va significar la pèrdua de moltes referències culturals autòctones,  junt a un procés que va uniformar la indumentària tradicional. La seducció que oferien els teixits impresos –i els mocadors  estampats- a un sector de la població que  vestia  amb teles  monocromàtiques i mai havia tingut accés a les coloristes, democratitzà molts aspectes de la indumentària. Però es pagà el preu de la marginació i l’oblit de molts altres aspectes culturals propis. Probablement fou el primer pas cap a l'extinció dels vestits populars. Començava un llarg i dilatat procés uniformador d'assimilació.

Vestit de moda internacional confeccionat amb teixit estampat. Gran Bretanya. Circa 1780

Les Coquecigrues. Cap a 1790-1800.
Manufactura Oferkampf.
Cotó  de 7 colors estampat amb motles de fusta.
Disseny amb una barreja eclèctica de motius
exòtics i fantasiosos.
Amb un resultat vistós però poc reeixir.

Redingot francés. Cap a 1810.
Cotó estampat amb planxes de fusta. 4 colors. 

 Les Chinoise à la brouette. Cap a 1789. Paper imprès amb motle de fusta.

Vestits tradicionals de Frísia. (Països Baixos). Cap a 1750 (esquerra). Cap a 1785 (dreta).
Aquests tipus de dissenys, a les nostres terres, s'associa als teixits per la llar.

Vestit de moda occidental, confeccionat amb cotó estampat. Cap a 1760-1770

Disseny sembrat de flors exòtiques i papallona. França. Cap a 1787.
Estampat amb 10 colors, 3 d'ells amb diferents tonalitats de roig.

Gipó de cos curt d'època Imperi. Cap a 1805-1808.
Cotó estampat. 8 colors.
Disseny Les bonnes herbes.
Aquestes indianes tingueren una gran acollida a la Provença

L’obertura de les indianes a l’ampli mercat de les classes populars exigia una renovació constant del motius ornamentals: ja es va instal·lar socialment una mentalitat consumista insaciable. Un exemple molt simptomàtic de com s’havia ampliat la base social  dels estampats ho troben als EE.UU.,  on hi havia manufactures especialitzades en teles d’esclau, òbviament de molt ínfima qualitat.  Els progressos tècnics i les astronòmiques xifres de producció de cotonades “roïnes i barates”,  va ser la causa, en opinió de sectors molt elitistes de la Gran Bretanya, de la degradació i el mal gust generalitzat en allò que respecta al disseny dels estampats: “i amb  el desig per aconseguir nous dibuixos es cometen tota classe de barbaritats. L’ornamentació creada per els fabricants no té ni cap ni peus, amb una combinació de  formes incongruent”. Cap a 1830 tant a França com al Regne Unit es van crear escoles de disseny industrial tèxtil, especialitzades en la impressió, a imitació de les que se crearen al segle XVIII, als centres seders europeus, com Lió o la mateixa ciutat de València.

Alguns dissenys exòtics i aliens a les arts aplicades d’un àmbit cultural concret s’acaben incorporant, en poques dècades, com una referència pròpia a unes altres territoris. Potser un bon exemple d’aquest procés d’aculturació i assimilació el tenim amb el motiu conegut com a boteh, i que a les nostres terres, per tradició oral, es coneix com a pinya o pinyeta (El novio m'ha regalat / un mocador de pinyeta / i jo li regalaré / unes calces de traveta).
Quan a finals del segle XVIII comencen a arribar a Europa els xals de Caixmir (poble del nord de l’Índia, a la serralada de l’Himàlaia) el seu principal motiu decoratiu, encara que probablement d’origen persa, es conegut com a boteh. Al Regne Unit es popularitzarà el terme estampat Paisley, a França es coneixerà com a caixmir, i al món rural valencià s’anomenarà de pinyeta, i una variant molt concreta rebrà el nom  -ben plàstic, per cert- de tomata i ou. Encara que una gran part de les peces d'aquest disseny mai s'estamparen a les terres valencianes, la pinyeta, després d’un  procés de canvi  i adaptació estètica, acabarà formant part del patrimoni de la nostra indumentària popular. I això mateix també ocorre a molts altres pobles europeus: s’interioritza i s'adopta com a autòcton un motiu exòtic.

Mostres de disseny caixmir. Pertanyen a un llibre de receptes d'impressió
 (registres de color). Alsàcia, entre 1835 i 1852.
Dissenys semblants es troben a algunes peces de procedència
valenciana de la col·lecció L'escarpidor.

Camp d'un mocador estampat. Motiu decoratiu conegut com a pinya o pinyeta.
Col·lecció L'escarpidor.

Camp d'un mocador estampat amb les mateixes planxes que l'anterior,
però on s'ha aplicat un colorit diferent.
Col·lecció L'escarpidor.

Camp central d'un mocador de llana estampat.
Col·lecció L'escarpidor.

Mocador estampat, camp central.
 Motiu de pinyeta. Col·lecció L'escarpidor.

L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (3). De la impressió amb planxa de coure i cilindre

El taló d’Aquiles de la manufactura europea de l’estampació van ser els colors. Fins ben entrat en segle XIX no pugueren superar, en quant a solidesa, diversitat i intensitat, als tints orientals. En canvi les tècniques d’impressió començaren ben aviat a evolucionar i millorar, tant pel que fa al rendiment com a la qualitat de la producció. Aquests canvis van facilitar un lent però continu augment dels consumidors.

En 1752 prop de Dublí, a Irlanda, es va començar a utilitzar el clixé de coure. La innovació, també deutora de les tècniques de la impremta convencional, va suposar un major detall en el dibuix: les línies eren prou més subtils i es podia jugar amb un delicat contrast de llums i ombres, de  degradés i mig tons. A més a més la producció era molt més rendible.

Els clixés de coure s’utilitzaren pràcticament per estampar  empeses a un únic color, amb dissenys molt grans i destinats, per tant, a la decoració de la llar: cobertors i guarniment de llits, entelats de parets o de mobiliari  i tapisseria.  Als dissenys d’indumentària, que requerien uns motius molt menuts, no es va utilitzar. En 1832, a Rouen, França, es va inventar una innovadora màquina d’impressió, la Perrotina, que deu el seu nom a Louis Perrot. Però malgrat els avanços que va suposar el clixé de coure ben aviat es feren evident les seues limitacions. I encara que es va estendre el seu ús ràpidament, en 1862 ja va quedar obsoleta. Els canvis tecnològics avançaven a una velocitat de vertigen.

Detall d'una escena de El Quixot. Nantes, cap a 1785.
 Cotó imprés amb planxa de coure.

Les Quatre Éléments. Manufactura Obenkampf. Jouy-en Josas. Cap a 1783-1789
Cotó imprés amb planxa de coure.

Médaillons avec vues de Roma et allégories. Detall. Nantes, cap a1815.
Cotó imprés amb cilindre de coure.

Psyché et l'Amour. Cotó imprés amb planxa de coure. Manufactura Petitpierre & Cia.
Nantes, cap a 1792. Forma part del guarniment d'un llit.

Les estampacions més destacables que es van fer amb planxa de coure són les conegudes com a Toile de Jouy. Foren una insuperable i delicada creació de la manufactura d’Obenkampf, instal·lada molt a prop de Versalles, a la vila de Jouy-en Josas. Impreses entre finals del segle XVIII i les primeres dècades del XIX, són, potser, malgrat ser monocromàtiques, les més mítiques creacions de l’estampació tèxtil europea. El seu èxit va ser immediat, molts d’aquest dissenys, retocats o tornats a elaborar, s’imprimiren durant molt de temps. Un dels dibuixos més coneguts Les Quatre Éléments, es va oferir al públic, al menys, entre 1783 i 1825. Més de quaranta anys de vigència, en una època en que les novetats es succeïen, com actualment, per temporada. 

Les Toiles de Jouy ens conten episodis de la Història, reprodueixen monuments o ciutats, commemoren esdeveniments o recreen gràficament narracions literàries. Dos varen ser els colors predominants: la gamma dels violetes que s’obtenia a partir de les sals de ferro, i la gamma del vermell al rosa que era el resultat d’aplicar sals d’alumini. Amb la particularitat que aquests color s’obtenien per el mordent, no per la tintura.
Aquestes Toiles posteriorment es va imprimir, també, en cilindres de coure. Per extensió, en la decoració tèxtil actual,  s'aplica el nom de Toile de Jouy a un teixit estampat amb un discurs narratiu o iconogràfic, a un o diversos colors, 

Encara que els teixits per la llar s’escapen del món de la indumentària i de l’abillament personal, cal tindre'ls presents i conèixer-los, encara que només siga per poder diferenciar els uns dels altres. Hi ha, clarament diferenciats, teixits  estampats destinats a la decoració i teixits estampats destinats a l’ús personal. I no es deuen confondre. A més a més, una visió més àmplia de la vida quotidiana–entre elles les preferències estètiques de les classes populars a l’àmbit de la llar- ajuden a contextualitzar els vestits i comprendre els seus portadors.

L'Art d'Aimer, també coneguda com L'Agréable Leçon. Detall.
Nantes, cap a 1785-1790

En 1783 l’escocès Thomas Bell patentà la màquina d’estampar per cilindres de coure. Però calia una forca motriu al marge del treball humà. Al principi va ser l’energia hidràulica i més tard la màquina de vapor. Als començaments l’acceptació de la impressió per cilindres va ser lenta: era un artefacte econòmicament costós i humanament perillós. Però cap a 1800 les quantitats de cotons impresos eren molt considerable.

Cilindre de fusta per l'estampació tèxtil. Segle XIX.
Museu de l'Estampació de Premià de Mar

Cilindre de coure per estampar.
Museu de l'Estampació de Premià de Mar

Màquina d'estampar mostres. Segle XIX

Les Travaux de la manufacture. Fàbrica d'Oberkampf. Jouy-en Josas.
Cap a 1783-1784. Cotó estampat amb plaxa de coure.
És la més coneguda Toile de la famosa manufactura.
Els diversos gravats recullen tot el procés de la impressió.

Un bon obrer especialitzat, per jornada de treball, podia imprimir amb el mètode convencional a mà en quatre colors, cap a 30 metres de teixit.  En un dia amb una màquina de cilindres es podien estampar 5.000 metres, el que significava la producció de 42 obrers treballant amb motles. En 1827 un industrial anglès va afirmar: “En quatre minuts es poden estampar amb màquina de cilindres el dibuix d’un teixit de cotó, però dos persones tardarien sis hores en fer el mateix treball”.

A València, a la Casa del Col·legi de l’Art Major de La Seda i donació de la Família Orduña, i al Museu de l’Estampació de Premià de Mar, es conserven cilindres de fusta per a la impressió. Es poden datar, en ambdós casos, al segle XIX. Aquests tipus de cilindres de fusta no s’esmenten als tractats de la història europea de la estampació. Van ser una peculiaritat específica i localitzada tan sols a les nostres terres?. O tingueren una vigència molt curta i residual a tot arreu i per això no s’esmenten als llibres?.

Ja seria ben entrat el segle XX quan començarien a introduir-se noves tècniques per a l’estampació tèxtil. En 1930 apareix la impressió dita a la lionesa (encara que l’origen es troba al Japó)  basada en la serigrafia. En 1950 aquest procés s’automatitza. En 1962 comença la impressió serigràfica o lionesa per rotativa, on l’alimentació del colorant es fa des de l’interior del cilindre. En 1980 comencen a fer-se els dissenys per ordinador. A finals del segle XX s’aplica la tècnica del fotogravat. I a principis del segle XXI s’inicia l’estampació digital

I, per ara, en això estem. Provisionalment?. Però totes aquestes tècniques s’escapen de l’abast, arqueològic, de les nostres pàgines.

Cotó estampat. Segle XX. Col·lecció L'escarpidor.

Toile de Jouy. Cotó estampat. Segle XIX (?)
Col·lecció L'escarpidor

Cotó estampat. Segle XIX. Encara que es tracte d'un teixit de baix cost, potser tinguera un ús litúrgic per la simbologia: espigues de forment, xanglots i pàmpols de raïm, l'Anyell de Déu, la Creu, el Missal, ...
Col·lecció L'escarpidor.

Toile de Jouy. Cotó estampat policromat. Segle XX.
Col·lecció L'escarpidor