L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (4) Els dissenys

La història de l’estampació de teixits “c’est probablement 

là que se mêlent le plus étroitement les problèmes chimiques, 

techniques, matériels et professionnels, 

et les problèmes sociaux, idéologiques, 

emblématiques et symboliques” (Michel Pastoureau)

El Musée de l’Impression sur Étoffes de Mulhouse (Alsàcia) conserva cap a 70.000 teixits i tres milions de mostres -sobre un total de sis milions de documents- tot i ser el museu de referència mundial de l’estampació.

La manufactura Oberkampf  que es va instal·lar a Jouy-en-Josas, prop de París, va generar més de 30.000 dissenys entre 1760 i 1843. Però en 1804, durant el període de màxima expansió,  comptava amb 1332 treballadors, però només 3 d’ells eren dissenyadors. Encara que sovint va recórrer a contractacions externes per als dibuixos. En 1818 va produir 1,5 milions de metres, i no va ser un any especialment bo, quantitat que permet donar una idea de la magnitud de la producció.

Al Regne Unit el Journal of  Design  en 1844 deia: “Es registren a l’any més de 600 dissenys per estampar en calicó, i suposa tan sols una tercera part de tot el que es produix”.

Des d’un punt de vista del disseny endinsar-se a l’estudi de la impressió és, certament, difícil. I complicat de traure conclusions amb trellat. Des de l’arribada de les primeres indianes a Europa fins al remat del segle XIX, per posar un límits convencionals, els dissenys són tan  nombrosos, la qualitat dels teixits tan diferents, les xarxes manufactureres i comercials tan diversificades i extenses i els motius decoratius pertanyent  a cultures tan diverses, que tan sols es pot parlar d’un molt elevat grau de mestissatge, eclecticisme i barreja.

Mostres d'indianes. Arxiu històric de la Ciutat de Barcelona.
Sense data.

Indiana francesa. Segles XVIII-XIX.
Disseny Les bonnes herbes, amb un fons de color conegut com a ramoneur

Indiana francesa. Cap a 1790. Disseny conegut com
Les bonnes herbes. Molt utilitzat a la indumentària tradicional de Provença.

Mostres de mignonettes. França, 1821.
Eren dissenys amb motius molt menuts i preu assequible,
molt emprats per les classes populars

Indiana francesa. Cap a 1790. Disseny conegut com
Les bonnes herbes. Molt utilitzat a la indumentària tradicional de Provença.

Cotó estampat i pintat. Fons blanc, 5 colors.
Primera meitat del segle XVIII.
Impresa a l'Índia per al mercat europeu.
Els personatges tenen un aspecte naïf i mostren una barreja d'elements occidentals i índis.

Si les primeres cotonades, pel seu origen geogràfic, oferien motius ornamentals indis, ben aviat s’incorporaren les teles produïdes a Turquia  i Síria –a les ciutats d’Alep, Esmirna i Diyarbakir, principalment- que arreplegaven elements decoratius de l’Orient Mitjà, per aquest motiu foren conegudes com a perses. A la ciutat de Marsella, on s’establiren les primeres manufactures d’estampació europea, els dibuixos de procedència turca arrelaren en el gust de les classes populars provençals.

Gipó. Cap a 1785. França (?).
Escot quadrat, tanca amb gafets.
Esquena acabada en ventall.
Teixit: calicó de cotó blanc indi, pintat a mà.
Conserva l'aprest original.

Detall de la foto anterior

Els centres de producció oriental de cotons impresos, com també va passar a la seda -cas dels mocadors de Manil·la- o la porcellana, adaptaren els seus dissenys –que de vegades arriben a ser personalitzats- a les modes imperants a Europa. I, a la vegada, les manufactures d’estampació europea occidentalitzaren el programes decoratius orientals i incorporaren a la impressió tèxtil les seues pròpies creacions barrejades amb motius exòtics.

També els motius ornamentals originaris de Xina i Japó foren presents a molts teixits estampats. La chinoiseries, pel seu component exòtic, periòdicament, reviscolaven entre les arts aplicades occidentals.

D’eixa barreja de referències culturals molt diverses –índia, persa, otomana, europea, xinesa, .....- l'estampació tèxtil a Europa, des dels seus inicis, estarà marcada per l’eclecticisme i la aculturació. No es va tractar de cap procés impositiu i amb uns objectius deliberats, però per al conjunt de les classes populars europees, l'agressiva irrupció de les indianes, va significar la pèrdua de moltes referències culturals autòctones,  junt a un procés que va uniformar la indumentària tradicional. La seducció que oferien els teixits impresos –i els mocadors  estampats- a un sector de la població que  vestia  amb teles  monocromàtiques i mai havia tingut accés a les coloristes, democratitzà molts aspectes de la indumentària. Però es pagà el preu de la marginació i l’oblit de molts altres aspectes culturals propis. Probablement fou el primer pas cap a l'extinció dels vestits populars. Començava un llarg i dilatat procés uniformador d'assimilació.

Vestit de moda internacional confeccionat amb teixit estampat. Gran Bretanya. Circa 1780

Les Coquecigrues. Cap a 1790-1800.
Manufactura Oferkampf.
Cotó  de 7 colors estampat amb motles de fusta.
Disseny amb una barreja eclèctica de motius
exòtics i fantasiosos.
Amb un resultat vistós però poc reeixir.

Redingot francés. Cap a 1810.
Cotó estampat amb planxes de fusta. 4 colors. 

 Les Chinoise à la brouette. Cap a 1789. Paper imprès amb motle de fusta.

Vestits tradicionals de Frísia. (Països Baixos). Cap a 1750 (esquerra). Cap a 1785 (dreta).
Aquests tipus de dissenys, a les nostres terres, s'associa als teixits per la llar.

Vestit de moda occidental, confeccionat amb cotó estampat. Cap a 1760-1770

Disseny sembrat de flors exòtiques i papallona. França. Cap a 1787.
Estampat amb 10 colors, 3 d'ells amb diferents tonalitats de roig.

Gipó de cos curt d'època Imperi. Cap a 1805-1808.
Cotó estampat. 8 colors.
Disseny Les bonnes herbes.
Aquestes indianes tingueren una gran acollida a la Provença

L’obertura de les indianes a l’ampli mercat de les classes populars exigia una renovació constant del motius ornamentals: ja es va instal·lar socialment una mentalitat consumista insaciable. Un exemple molt simptomàtic de com s’havia ampliat la base social  dels estampats ho troben als EE.UU.,  on hi havia manufactures especialitzades en teles d’esclau, òbviament de molt ínfima qualitat.  Els progressos tècnics i les astronòmiques xifres de producció de cotonades “roïnes i barates”,  va ser la causa, en opinió de sectors molt elitistes de la Gran Bretanya, de la degradació i el mal gust generalitzat en allò que respecta al disseny dels estampats: “i amb  el desig per aconseguir nous dibuixos es cometen tota classe de barbaritats. L’ornamentació creada per els fabricants no té ni cap ni peus, amb una combinació de  formes incongruent”. Cap a 1830 tant a França com al Regne Unit es van crear escoles de disseny industrial tèxtil, especialitzades en la impressió, a imitació de les que se crearen al segle XVIII, als centres seders europeus, com Lió o la mateixa ciutat de València.

Alguns dissenys exòtics i aliens a les arts aplicades d’un àmbit cultural concret s’acaben incorporant, en poques dècades, com una referència pròpia a unes altres territoris. Potser un bon exemple d’aquest procés d’aculturació i assimilació el tenim amb el motiu conegut com a boteh, i que a les nostres terres, per tradició oral, es coneix com a pinya o pinyeta (El novio m'ha regalat / un mocador de pinyeta / i jo li regalaré / unes calces de traveta).
Quan a finals del segle XVIII comencen a arribar a Europa els xals de Caixmir (poble del nord de l’Índia, a la serralada de l’Himàlaia) el seu principal motiu decoratiu, encara que probablement d’origen persa, es conegut com a boteh. Al Regne Unit es popularitzarà el terme estampat Paisley, a França es coneixerà com a caixmir, i al món rural valencià s’anomenarà de pinyeta, i una variant molt concreta rebrà el nom  -ben plàstic, per cert- de tomata i ou. Encara que una gran part de les peces d'aquest disseny mai s'estamparen a les terres valencianes, la pinyeta, després d’un  procés de canvi  i adaptació estètica, acabarà formant part del patrimoni de la nostra indumentària popular. I això mateix també ocorre a molts altres pobles europeus: s’interioritza i s'adopta com a autòcton un motiu exòtic.

Mostres de disseny caixmir. Pertanyen a un llibre de receptes d'impressió
 (registres de color). Alsàcia, entre 1835 i 1852.
Dissenys semblants es troben a algunes peces de procedència
valenciana de la col·lecció L'escarpidor.

Camp d'un mocador estampat. Motiu decoratiu conegut com a pinya o pinyeta.
Col·lecció L'escarpidor.

Camp d'un mocador estampat amb les mateixes planxes que l'anterior,
però on s'ha aplicat un colorit diferent.
Col·lecció L'escarpidor.

Camp central d'un mocador de llana estampat.
Col·lecció L'escarpidor.

Mocador estampat, camp central.
 Motiu de pinyeta. Col·lecció L'escarpidor.