L'Escarpidor Indumentària Valenciana: L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (2). De les tècniques d'impressió. Els motles o planxes de fusta.

El llarg camí de la tecnologia per a l'estampació tèxtil discorre paral·lel a l'ampliació del seu ús social: cada millora en la tècnica d'impressió ampliava la base de consumidors. Els orígens de les indianes al món occidental, al segle XVII, va ser clarament elitista: només l'aristocràcia podia pagar aquelles teles exòtiques que es convertiren, com sol ocórrer a la moda, en un signe d'ostentació i vanitat. Però, poc a poc, amb la implantació de manufactures d'indianes a Europa, la millora del conreu del cotó i l'augment de la productivitat per la revolució industrial, els teixits estampats arribaren a totes les classes socials. Malgrat tot, hi havien, com ara, com sempre, indianes meravelloses d'un policromia exquisida -a preus astronòmics- i cotons monocroms (que dissimulaven la brutícia) de xicotets motius a preus molt populars.
La demanda creixent de cotons impresos accelerava la utilització de millores tecnològiques per fer competitiu el producte. Les indianes, junt amb els percals i d'altres cotons estampats, es convertiren en teixits de masses: la demanda de teles assequibles i els avenços tècnics es convertiren en una espiral imparable, que encara no ha finalitzat.
Es podria dir que hi havia un abans a la estampació: eren les teles pintades. Al mercat europeu han arribat de l'Orient, durant segles, teles pintades. Principalment de la Xina, Japó i de l'Índia. Eren teixits d'un alt cost econòmic ja que la seua fabricació era totalment manual, i l'empesa tant podia ser cotó com seda. Van tindre un ús minoritari, i no arribaren a gaudir de l'encant de les indianes.

Tafetà de seda crema. Pintada. Xina, 1760-1790.

La tècnica més antiga d'impressió, i la de més llarga durada en el temps, és la utilització de motles de fusta, tallats amb un motiu decoratiu que, carregats de tinta, i seguint les tècniques de la impremta, s'estampa sobre un teixit. Aquest mode es podria comparar amb la tècnica dels segells de tinta, emprats per autentificar un document (el més comú: una participació de loteria). Sobre un tampó s'aplica la matèria tintòria, la planxa es pressionada sobre el tampó i es carrega de tinta i, posada sobre el teixit, amb un colp de maça, es transfereix el colorant. La fusta utilitzada per crear el motles devia de ser molt dura. Generalment, d'arbres fruiters, com la perera.

Estampació manual amb motles o planxes.

Motles o planxes per l'impressió. Fusta. Col·lecció L'escarpidor.

Amb el temps als motles se'ls afegí unes puntes metàl·liques als cantons del disseny per centrar la impressió. També, per millorar les línies i fer-les més subtils s'incrustaren làmines de llautó.
Fins ben entrat el segle XIX en la impressió amb planxes, en els dissenys que requerien molts colors, i per tant d'alta qualitat, alguns d'ells s'aplicaven a mà.

Bata "d'anar per casa". Estil kimono. Tafetà de seda (Japó). Impresa i pintada.
Primera meitat del segle XVIII

Aquesta tècnica de motles va produir els teixits estampats mes elitistes. En els grans dissenys, com els xals de caixmir o caputxes de llana estampada, que assoliren mides enormes (fins a 1,65 x 3 metres) per un sol motiu decoratiu i amb una rica paleta cromàtica. Con que cada color requeria una planxa i com que aquestes deurien ser amanossetes, calien un gran nombre de planxes per un sol disseny.

Caputxa o xal de Caxemir. Sarja de llana impressa. 1868-1870.
180 x 175 cmts. 11 colors (2 per sobre-impressió).
8 jocs de motles. Total de motles: 72.
Colps d'estampació: 396. França.

L'estampació per motles de fusta, malgrat el seu arcaisme, va continuar utilitzant-se durant, pràcticament, tot el segle XIX. Amb aquesta tècnica es feren les peces més complexes i refinades.

Si els xals de caxemir o caputxes teixides són les obres mestres del tissatge al segle XIX, també els caxemirs impresos són les peces mestres de l'estampació. Les caputxes impreses tenien un cost molt més econòmic que els gran xals teixits, i podien arribar a un sector de consumidors molt més ample. En allò que respecta al disseny i a la qualitat no res tenien que envejar als xals teixits: eren imitacions quasi perfectes.

També els mocadors de pit amb una amplària superior als seixanta o setanta cmts. no es podien imprimir amb un altre sistema que el de planxes. Per fer aquestes peces es requeria, per part de l'obrer estampador, una gran perícia i precisió. Com que el resultat era semblant a un trencaclosques, a les zones on coincidien les planxes la continuïtat del disseny no sempre es dissimulava. Açò es feia més evident als cantons dels mocadors: a dos dels racons casava el dibuix i als altres dos no. Aquest tipus de mocadors es coneix com de "doble punt".