L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL (1). Els origens valencians

Abans del boom de la impressió tèxtil al segle XVIII, i sobretot al XIX, dels teixits originariament arribats de l'Índia, els europeus ja coneixíem les tècniques, encara que molt rudimentàries, de la estampació amb motlles de fusta. Però era un procediment molt poc utilitzat, una pràctica testimonial que s'aplicava quasi exclusivament a l'entelat de parets. Al catàleg de la col·lecció Viñas, editat per la Diputació de Barcelona en 1957, la peça inventariada amb el núm 2652, es descriu com a "pieza excepcional por su fecha (siglo XVI) y tamaño (90 x 200 cm), es un frontal italiano, estampado con las efigies de San Juan Bautista, Santiago y San Dionisio". La col·lecció  Ricard Viñas actualment forma part del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa.
Aquest tipus d'impressió no es podia utilitzar a la indumentària per que els colorants, els tints, no eren sòlids i, per tant, els teixits no es podien rentar per que els colors aplicats eren solubles a l'aigua. Encara que semble inversemblant els tints utilitzats a la resta de fibres -fonamentalment llana i seda- no eren aplicables a l'estampació del cotó. Cal tindre en compte que es tintava abans del tissatge i el color s'aplicava en madeixa, submergida en un perol amb el líquid molt calent. Posteriorment es va descobrir que el problema de la solubilitat no es trobava als tints, el provocava l'absència del mordent, compost de sals d'alumini o ferro i gomes espessants, que aplicat amb anterioritat als colorants, els fixava a l'empesa (1)

Tafetà de lli estampat. Amb blocs de fusta. Segles XV-XVI. Espanya?.
Còpia els dissenys dels velluts valencians o italians de l'època.
Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrasa.

Lli estampat a imitació de les sedes italianes. Segle XIV. Alemanya.
Victoria & Albert Museum

A més dels problemes de la solidesa del colors, el cotó era una fibra -comparada amb les altres fibres vegetals- econòmicament poc rendible. Era més sostenible el conreu i manufactura del lli i del cànem que del cotó. L'eclosió desmesurada de les indianes al món occidental -Europa i les seues colònies americanes, bàsicament- es degué a la confluència de dos factors: l'accés als secrets orientals dels tints estables i sòlids i a la producció, primerament manufacturera i posteriorment industrial, dels teixits de cotó amb preus competitius.

Chef de pièce. (Segle XVIII). A Marsella es van instal·lar al segle XVII
les primeres manufactures europees d'estampació.

La legislació francesa, des del segle XVIII, en allò que respecta a l'estampació sobre teixits diferenciava molt clarament dos tipus d'impressió: la que era soluble a l'aigua i a les substàncies sabonoses, coneguda com a "petit teint", i la dels teixits amb colors sòlids i fixes qualificats com a "bon teint". El fabricant deuria de fer constar a una franja, al  començament de la peça, junt a la raó social empresarial i el segell, el tipus de tint utilitzat.

Chef de pièce. Fàbrica de  Petitpierre, a la ciutat de Nantes (França). Qualitat Bon teint. (C) 1785.
Pertany al revestiment d'un llit.

Aquesta franja informativa, una mena d'antecedent de l'etiquetatge actual, coneguda com a chef de pièce, s'aplicava també per estampació, com no podia ser d'altra manera.  Una mateixa indústria manufacturera, al llarg dels anys, podia variar el disseny del chef de pièce, aquests canvis permeten als historiadors la datació del teixits, ja que un mateix disseny, si gaudia del gust dels consumidors, es podia reteixir, amb plena vigència com a moda i com a novetat comercial, durant molt anys. I la datació es pot fet per el disseny del chef de pièce utilitzat.

Chef de pièce. Fàbrica d'Oberkampf, a Jouy-en-Josas, rodalies de París.
Utilitzada entre 1789 i 1792 (a la foto es poden apreciar clarament les armes reials amb les flors de lis, la manufactura Oberkampf tenia privilegis reials).

Referint-nos als orígens de la impressió tèxtil a les terres valencianes, caldria relacionar-la més amb les arts gràfiques que no amb la estampació sobre teles. S'utilitzaven les mateixes plaques o motlles que a la xilografia. Era una mena d'edició especial o de luxe que les impremtes valencianes feien, a més de l'edició corrent sobre paper. Òbviament el tipus d'impressió, d'aplicar-se les ordenances franceses, el podríem qualificar de "petit teint".
L'empesa era, generalment, un teixit de seda amb lligament de tafetà, o més rarament setí. Eren uns teixits o llistes acolorides de qualitat entre discreta i baixa, tant en allò que respecta a la fibra com al compte o densitat dels fils, tant d'ordit com de trama.
Es podrien distingir tres tipus de treballs: els frontiscipis de tesi, les estampes d'imatges religioses de devoció popular, i les mides -alçada, cintura, cap, ...- de les representacions iconogràfiques de Mares de Déus, Crists i Sants.
El frontispicis de tesi era la única estampació relativament laica i eren elaborades amb molts recursos ornamentals (sanefes, garlandes, escuts...) i amb  diferents mitjans tipogràfics (planxes de coure, motlles de fusta..). De vegades, fins i tot, s'aplicaven brodats en fils metàl·lics, borles, ...Aquesta edició tèxtil, minoritària i luxosa, era oferta als dignataris acadèmics, eclesiàstics, i com a record a familiars i amics.  A Itàlia, sembla, també va ser habitual aquesta pràctica d'estampar sobre un teixit sumptuós el frontispici d'un treball de doctorat.

Frontispici de tesi. Estampació sobre tafetà de seda verda. Importants taques i decoloracions,

                                però el texte és totalment llegible. València, 1792. 
                                                       Col·lecció L'escarpidor.

Detall. Frontispici de tesi. Estampació sobre tafetà de seda verda. Importants taques i decoloracions,

   però el text és totalment llegible.  València, 1797.

Col·lecció L'escarpidor.

Al segle XVIII, amb els nous corrents de pensament racionalista, la millora de les condicions econòmiques i l'ampliació de la base social dels consumidors, començaren els inicis d'un incipient turisme interior. El mític viatge del botànic Antoni Josep Cavanilles, recollit als dos volums de Las observaciones sobre la historia natural del Reino de valencia (1795-1797), n'és l'exemple paradigmàtic. Les classes populars aferrades a les seues creences tradicionals peregrinaven als llocs sagrats i retien culte a les imatges protectores. Com a record d'aquells viatges, i també per gaudir d'especial protecció o encomanar xicotetes demandes domèstiques, s'adquirien estampes de les imatges. La seda afegia al contingut religiós de l'estampació un valor suplementari, era un teixit reservat, en gran part, a la indumentària litúrgica i a les vestidures de les imatges sagrades.
També es feien impressions com a record de festes, clavaries, aniversaris.

Gravat de Thomas Planes (esculp.). Impressió sobre tafetà de seda groga. Mare de Déu de la Seu. València 1774-81 (?)
Col·lecció L'escarpidor.
La Seu  de València va ser consagrada a Santa Maria per voluntat de Jaume I, sobre el solar de l'antiga Mesquita Major. La festivitat  de la Mare de Déu de la Seu -de la Dormició o gità- es celebra el 15 d'agost. Amb el trasllat, pel matí, de la imatge des de la seua capella a l'església del Miracle i Hospital de Sacerdots Pobres, fins a la Seu. Es celebra Missa Pontifical i a la vesprada el seguici processional retorna la imatge de la Mare de Déu a la seua capella.

La impressió de mides era l'única que es feia exclusivament sobre teixits, encara que també aplicant tècniques de tipografia. La mida feia referència, generalment, a l'alçaria de la imatge. Però també podia ser la mida de la cintura o del cap. En algun cas especial podia fer referència a la mida d'algun objecte de culte, com una columna. Fins fa pocs anys endur-se com a record de la visita a un santuari una llista amb la mida de la imatge titular, era molt habitual. Llocs de peregrinatge a les terres valencianes eren la Cova Santa, Sant Miquel i Sant Vicent de Llíria, la Mare de Déu d'Agres, la Beata Inés de Benigànim o la Santa Faç d'Alacant. Actualment a les nostre terres les mides han desaparegut com a objectes de devoció popular. A altres llocs encara es manté molt arrelada el record de la mida, com al temple de la Mare de Déu del Pilar, a Saragossa, on la comercialització de la seua mida es automatitzada.

                                     

Llista de gro de seda crua, amb taques d'òxid. Estampada amb la inscripció: MEDIDA DEL SANTISIMO CHRISTO DE LA AGONIA.
Col·lecció L'escarpidor.
L'origen del Santíssim Crist de l'Agonia es troba unit al de la Mare de Déu dels Desemparats. Ambdós escultures són cronològicament coetànies i tècnicament semblants (fetes de cartró-pedra) i s'encomanaren conjuntament per protegir i donar esperança als malalts de l'Hospital General de València. Dona idea de la importància que va tindre la seua devoció, als segles passats, el fet de que el capítol de la Seu  i diverses parròquies el tragueren en processó de rogatives i pregàries per implorar la fi d'alguna calamitat pública. La imatge del Crist de l'Agonia a hores d'ara es troba a l'actual capella de l'Hospital General, encara que la seua advocació és pràcticament desconeguda pels valencians.

Altar del Santíssim Crist de l'Agonia a la capella de la Comunió de l'església (enderrocada) de l'antic Hospital. 

 (1) Empesa. Generalment, teixit de cotó amb lligament tafetà. És la tela sobre la qual s'aplica l'estampació.