dijous, 16 de juny del 2016

De l'etiqueta dels BARRETS (i 2)

"Hi ha que dur un barret al cap .../... per llevar-se'l
en les ocasions que s'estime oportú" 
(Thomas Mann. La muntanya màgica).

Malgrat que a hores d'ara el barret masculí és una peça en desús, o molt poc li'n falta, se continuen utilitzant al llenguatge col·loquial expressions que no solament el recorden sinó que, a més a més, emfatitzen la seua etiqueta i la seua significació social. Vegem-ne.
Chapeau, un gal·licisme importat sense traducció possible, el fem servir per expressar reconeixement o admiració per un treball ben acabat, una conducta exemplar, un comportament solidari. El vocable chapeau no evoca únicament l'objecte, el barret, ens evoca, ens recorda sobretot el seu significat social.
Em lleve el barret, així com també l'expressió, em descobrisc, tenen el mateix significat de reconeixement, respecte o admiració cap a una persona que, pensem, s'ho mereix.
Saber portar el barret i fer-lo servir com a instrument de coqueteria masculina era un signe d'elegància: "¿Quién daba mejor un sombrerazo, rígido, moviendo al mismo tiempo la cabeza y levantando un pie? Rafaelito, y nadie más que Rafaelito; y, para atestiguarlo, estaban también las amigas de la mamá, que se hacían lenguas en su presencia  de lo elegante que era el chico". (Vicente Blasco Ibáñez. Arroz y tartana. 1894). Però allò era als temps de la Restauració i al si de la burgesia rendista valenciana. Cal tindre molta imaginació per visualitzar, mentalment, "un sombrerazo moviendo la cabeza y levantando un pie". Quantes hores de pràctica ens farien falta?
Com que l'ús del capell masculí tramet un component de respecte, el seu propietari -o usuari- deu observar així mateix algunes normes quan no es du posat. La barbellera (1), la veta o llista que porten el barrets, només es deu fer servir per subjectar-lo, per sota de la mandíbula, quan es du al cap. No es deu fer servir per mantindre el barret a la mà. Fer girar el capell, rodar-lo com un joguet o una trompa, es considera un mal presagi.
Tirar-se o despenjar-se el barret cap al bescoll, subjectant-lo amb la barbellera, es pot considerar una greu impostura, a més d'un símptoma de vulgaritat.
Tampoc els barrets es deuen deixar damunt d'una taula i, encara menys, damunt d'un llit. Al món dels bous professionals deixar una capell a sobre d'un llit, durant el ritual de la vestimenta dels matadors, pot influir, malèficament, en la sort de la correguda.
A les classes populars l'ús del barret masculí es reservava als moments de mudar-se. No tindria massa sentit treballar amb el barret posat, ni tan sols utilitzar-lo amb la roba de diari, deuria de resultar incòmode. Per un principi "d'economia de mitjans", el barret es faria servir, tan sols, a les ocasions especials.
Per els fadrins el temps de festejar és un temps de coqueteria, on cal exposar i demostrar tant les qualitats personals com el patrimoni acumulat, bé propi o bé familiar. I la indumentària és, sempre, un signe d'ostentació i capacitat econòmica. La literatura popular valenciana, de transmissió oral, recull la utilització del barret -junt a la capa- com un signe de formalitat.

                                           Per a saber festejar
                                           ningú com els de la Vall (2)
                                           que es posen capa i sombrero
                                           i es muden de dalt a baix.

També la rivalitat, més aparent que fonamentada, entre poble veïns -en aquest cas de la comarca de la Plana Alta- es deixa sentir en la utilització dels diferents tipus de barrets, però, probablement, sense cap base sòlida.
     
                                           En Castelló porten gorra,   
                                           en Almassora barret,
                                           en Vila-real mocador,
                                           i en Borriana sombreret.

En tot cas el barret i la capa presagien, anuncien o confirmen ritualitat i cerimònia.


Gravat. Soterrar d'un llaurador de Benimodo. Segle XIX


(1) Encara que potser siga més correcte el vocable barballera, amb "a", la variant barbellera, amb "e", ja es documentada a la València de finals del segle XVI.
(2)  Fa referència a la Valldigna o Vall de Tavernes.