De vegades a les sepultures es conserven aixovars funeraris complets, però aquests solen ser, també, de gent important: reis, cardenals, sants. De les classes populars, de les gents anònimes, se'n conserven, també, indumentàries d'enterrament, comparativament molt poques i d'èpoques molt concretes, i amb unes condicions ambientals molt afavoridores que, desgraciadament, no es donen al nostre territori.
Per altra part, les joies han estat objecte de modificacions, per adaptar-les a les modes imperants. Els conjunts, d'haver-ne, han estat trossejats, repartits a les herències. S'han tornat a fondre quan es feien, en part o en la seua totalitat, malbé, o per evitar reconèixer les peces quan eren objecte de saqueig o furtades, i, en definitiva, quan calia despendre's d'una part del patrimoni per fer front a circumstàncies adverses.
I com que no hi ha "equips" complets, cal recrear-los a partir de peces de diferent procedència. Molt sovint es presenten, com a conjunts unitaris i tancats, elements solts que no ho són i que, sovint, no és tan sols imaginable, ni probable, la seua coherència. En tot cas ens trobem davant de conjunts arbitrariament presentats.
Aquest tipus de "maridage" o "casament" sol ocórrer al món dels col·leccionistes: "tales coleccionistas, en su nefasto alarde de poseer trajes completos, no dudan en adosarles piezas de aquí y de allá y, presentando luego como auténtico aquel capricho de su mente pueril". (La indumentaria tradicional en Aliste. Gustavo Cotera. 1999). Però que aquestes pràctiques pseudo històriques i mancades d'ètica se practiquen als museus o institucions acadèmiques i oficials, és, o al menys deuria de ser, intolerable. Constitueixen un engany per un públic amb desig d'informació, però sense cap capacitat de resposta, confiat i ingenu, que acudix a gaudir d'unes exposicions pretesament científiques i pagades amb diners públics.
Presentem tres falsificacions. No sabem si són producte de la ignorància -i el poc rigor-, d'un coneixement molt deficitari de la indumentària popular, o d'un mode fàcil i còmode de reomplir llacunes seqüencials.
1. Moda en sombras. Exposició al Museo Nacional del Pueblo Español (actualment Museo del Traje). 1991-92. El director del Museu, Manuel Berges, escrivia a la presentació del catàleg: "la actual inflación que está sufriendo el traje popular, con la aparición de modelos inventados, mal copiados" .../..."este extraordinario amor al pasado y a buscar la raizes (sic), tan importante, sea motivo para resucitar y recuperar ese pasado con rigor".
A la pàgina 136 de la publicació hi ha la fotografia del "Traje de La Huerta Valenciana". A poc que parem l'atenció, es pot comprovar que el brial aguaita per baix del guarda peus, la cotilla no es tancada, el mocador de coll s'ha col·locat, i mal, com un mantó. Però el paroxisme arriba amb la joieria: es barregen elements d'època, com les agulles i les arracades de raïm (?) amb el "joc" de pintes, comprat a un comerç valencià dies abans de començar l'exposició. Als caragols, en compte de ganxos, li han afligit un altre joc d'agulles. I la joia/creu, posada al davanter de la cotilla, com a pectoral, és ¡una venera, de filigrana i perles, salmantina! (o de terres veïnes: Extremadura, Portugal,...)
 |
| Traje de La Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg. 136) |
 |
| Traje de la Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg, 136). Detall de la fotografia anterior |
 |
| Traje de la Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg, 177). |
 |
| Traje de la Huerta Valenciana. Moda en sombras. Museo Nacional del Pueblo Español. (Pàg, 177). |
 |
| Venera. Or i perles. Peça molt semblant a la que porta el maniquí de "Traje de La Huerta de Valencia" i a les joies /creus de la exposició de la Generalitat |
 |
| Venera. Or (treballat en filigrana) i perles barroques. Col·lecció Caja España. Foto del llibre: "La belleza que protege" (pàg. 51). Peça molt semblant a la que duu el maniquí de "Traje de la Huerta de Valencia" i a les joies/creus mostrades a la exposició Vestimenta Tradicional Valenciana. |
A l'altre adreç que formava part de l'exposició, i catalogat com a "broche, pendiente de racimo y pinchos de pelo", es mostra una altra "venera mesetaria".
 |
| Broche "Joia" y pendientes de "racimos". Vestimenta Tradicional Valenciana. Generalitat Valenciana. 1999-2000 |
 |
| Broche "Joia" y pendientes de "racimos". Vestimenta Tradicional Valenciana. Generalitat Valenciana. 1999-2000. Detall de la fotografia anterior. |
 |
| Aderezo (broche, pendiente de "racimo" y pinchos de pelo). Vestimenta Tradicional Valenciana. Generalitat Valenciana. 1999-2000 |
 |
| Aderezo (broche, pendiente de "racimo" y pinchos de pelo). Vestimenta Tradicional Valenciana. Generalitat Valenciana. 1999-2000. Detall de la fotografia anterior. |
"Una vitrina dedicada exclusivamente a mostrar joyas tradicionales españolas" .../..."Entre ellas, un broche cordobés de plata dorada y vidrios verdes con su correspondiente cinta de seda, utilizado con el traje de valenciana a principios del siglo XX". A l'única joia/creu d'època i de factura indiscutiblement valenciana, se l'atorga una origen cordovès i, a més a més, se la denigra a peça de disfressa del segle XX. I deixem a banda el criteri, poc rigorós acadèmicament, de barrejar peces originals amb recreacions (sovint pretensioses). Donades les circumstàncies, i com que es tractava, al capdavall, d'una españolada, per potenciar el turisme de bous i sol, fan passar "churras por merinas, y si cuela, cuela"
Font: Actas I Congreso Europeo de Joyeria. 2013. Pàgs (129-142).
 |
| Detall de la foto anterior |
