LA CREU: al coll, encara que ofegue. (I) Antecedents.

La joia, vocable més amplament reconegut, és, probablement, la més sumptuosa, ostentosa i aparent peça del conjunt de la joieria tradicional valenciana. Coneguda, també, per altres noms: creu, creu de pit, fermall, placa, i això sense esmentar els noms d'abast local. Sumptuosa i ostentosa per la seua grandiositat i visibilitat indefugible i cridanera. Però, també, aparent, per que rarament es treballada, al seu moment històric, amb or o gemmes precioses. Generalment es feta d'argent sobredaurat i vidres. Al contrari de les arracades, són molt excepcionals les joies conservades en or i maragdes.

Com tot allò que pertany a l'àmbit popular, a la joia/creu nostrada cal referenciar-la a partir d'elements històricament anteriors, i dins dels models de la joieria occidental. A l'indumentària tradicional sempre existeix un paral·lel, un passat immediat, proper -i no llunyà i perdut a l'origen dels temps-  que pertany a la moda internacional. No res es crea per generació espontània. La joia cal valorar-la molt més per la seua singularitat, que  no per la seua antiguitat. Els argenters valencians crearen uns models propis i autòctons de creu que s'han incorporat, com tantes altres peces, al patrimoni col·lectiu popular. Cal, però, destriar la tradició real i creativa, de les tradicions inventades, manipulades  i importades. 

L'origen de la joia -més coneguda al seu moment com a creu- es presta a confusió. Quan parlem, però, de joia i creu al segle XVII i gran part del XVIII, ens referim a una única tipologia?, o són dos o més peces diferents que podien compartir elements comuns?.

D'elaboració espanyola, i datat a finals del segle XVII, al Museo Poldi Pezzoli, de Milà, es guarda un "pendente", "composto da una croce e da un fiocco decorativo"  .../... "molto diffuso nella Spanga e in Francia a partire dalla meta del XVII seccolo" .../... "e impiegato diffusamente anche nell'abbigliamento maschile".

Pendente. Or, perles i esmalt. 94 x 62 mm. Museo Poldi Pezzoli. Milà.

A la col·lecció Lázaro Galdiano, de Madrid, es conserven, segons definició del catàleg "par de elementos para manto o jubón". Atribuïts a un taller espanyol , i cronològicament datats entre finals del segle XVII i el primer terç del XVIII. La utilització de la peça, segons la fitxa, es prou inconcreta: "Pudieron ser parte de un aderezo mayor, resto de un conjunto con más elementos, o bien broches de manto o adornos de jubón" .../..."un pasador cerrado indica la posibilidad de coserlo al vestido".

Par de elementos para manto o jubón. Or, maragdes, pedres vermelles i perles. 45 x 60 mm. Col·lecció Lázaro Galdiano.
Madrid.

Un altre tipus de joia per penjar al coll era, genèricament, la creu. Als fons del Museo de Artes Decorativas de Madrid hi ha, de finals dels segle XVIII, una "cruz de pescuezo".. /... "de dos cuerpos" .../... "el superior tiene forma de lazo".../.. "concebida para ser colgada del cuello con una cinta".

Cruz de pescuezo. Or i vidre pintat. 80 x 58 mm. Museo de Artes Decorativas. Madrid .

A diversos museus europeus es conserven peces molt semblants a les comentades. També a la pintura podem trobar reflexades aquest tipus de joia, amb l'avantatge d'assabentar-nos del lloc concret que ocupaven al cos femení. Aquestes joies reben, o han rebut, varietat de noms: corbata, fermall, peto, lazo, pectoral, lazo con cruz, venera. A més a més, es podrien afegir peces més o menys semblants com: rosa, joya, joya, joya de pecho, rosa, rosa coronada, ... En definitiva, una gran varietat tipològica de joies per penjar al coll, i del coll -amb cadenes, llistes i/o collars més o menys llargs -o adherits als vestits amb agulles imperdibles o directament cosits als teixits.

Probablement, a finals del segle XVIII, i a partir d'aquesta varietat  de peces, es conformaria una peça tan definida i inconfusible i amb un caràcter tan marcadament local, com és la joia o creu de la indumentària tradicional valenciana

Sévigné amb girandole. França (?). C. 1760. Safirs blaus i blancs. Victoria & Albert.  Museum. Londres.

Detall. Retrat de Cecilia Guardi. Lorenzo Tiepolo. C. 1757.  Ca'Rezzonico. Venècia.

Disseny de sévigné, atribuït a Santini. Victoria & Albert Museum. Londres.

Detall. Retrat de María Luisa de Borbó Parma. Francesco Liani. Museo Nazionale di San Martino. Nàpols.