divendres, 19 d’abril del 2019

Amb les cendres calentes de Notre-Dame. LA VULNERABILITAT DEL PATRIMONI TÈXTIL HISTÒRIC



Quan encara cremen les brases colgades  de Notre-Dame i no s'hem refet de les dures imatges del fatal incendi convé recordar, per que els mitjans informatius no se n'han fet ressò, que la Catedral de Paris guardava importants peces tèxtils, entre elles un conjunt de tapissos en seda i llana amb escenes de la vida de la Mare de Déu, datats en el segon quart del XVIII i exposats en el cor, i que a hores d'ara es desconeix el seu estat.

Vista del cor de Notre-Dame (Paris) abans de l'incendi del 15 d'abril de 2019


Un dels tapissos de la sèrie de la vida de la Verge (Segle XVIII). Catedral de Paris. Es desconeix el seu estat després de l'incendi del 15 d'abril de 2019.

I també caldria reflexionar, aprofitant el luctuós accident de Notre-Dame, sobre la conservació del nostre patrimoni històric i artístic, i en el nostre cas concret sobre el patrimoni tèxtil valencià. Quin és l'estat de conservació del nostres teixits històrics i artístics? quines són les mesures de seguretat i conservació front a possibles i fatals accidents? o, simplement, quines són les condicions ambientals dels edificis on es guarden? El patrimoni tèxtil valencià encara continua sent considerable -malgrat els espolis- i amb peces de vàlua important; des de les que es custodien en col·leccions publiques -fonamentalment museus- fins a les que es conserven en institucions privades -com l'Església Catòlica- sense oblidar les importants col·leccions particulars i també els tèxtils que formen part del llegat sentimental de les herències familiars.
Com tota la matèria orgànica els teixits estan destinats a la seua descomposició i degradació. D'entre tots els objectes que conformen les arts decoratives són els de més complicada i difícil conservació. Els tèxtils són tant o més vulnerables que els llibres o qualsevol suport documental sobre paper. I les institucions o persones que custodiem o posseïm vestimentes o teixits sols podem alentir o minimitzar la seua destrucció, però no mai evitar-la totalment. Per aquests factors cal ser molt exigent en les condicions en que es conserven i exhibissen els tèxtils.
Tal vegada per la memòria històrica de la sederia valenciana que encara perviu -i que forma part, com la ceràmica i els palmitos, del nostre ADN col·lectiu- o potser per la sobtada floració que ha despertat en els últims anys els vestits tradicionals i populars, els tèxtils històrics -especialment la indumentària, però també els teixits- interessen a amplis sectors de la societat valenciana. No podem parlar d'un únic públic homogeni, no. Cal parlar de "públics" en plural, amb diferents sensibilitats i amb diversa intencionalitat: des d'aquells que s'acosten als teixits pel folklore o les festes locals, fins al públic que demanda una presentació acadèmica i rigorosa, aquest últim sector, desgraciadament,  molt més minoritari.
El renovat interés pels teixits històrics que s'ha despertat en part de la societat valenciana ha tret a la llum peces que romanien guardades i preservades durant anys, dècades i, fins i tot, en alguns casos segles. És molt important que la societat valenciana haja pres consciència del ric patrimoni tèxtil que té. Cal gaudir-lo, conéixer-lo i valorar-lo, però cal també conservar-lo i preservar-lo per a les futures generacions.
Però eixe interés pels documents tèxtils antics ha promogut també una frenètica carrera d'exposicions  permanents o temporals, i ha creat un mercat d'indumentària i teixits per refer i usar peces antigues. Cal trobar un punt d'equilibri entre la mostra pública d'objectes tèxtils i la seua conservació. No són justificables, moltes vegades, exposicions d'indumentària -civil o religiosa, popular o de moda internacional- que es munten en condicions que deterioren les peces antigues, sempre sensibles a qualsevol manipulació. Hi ha museus o mostres amb condicions ambientals de llum, temperatura i humitat que degraden els tèxtils antics molt ràpidament, també uns suports incorrectes -com alguns maniquís- tensionen innecessariament les peces d'indumentària, el temps d'exposició s'allarga més enllà de les recomanacions acceptades internacionalment. I en aquest aspecte cal no oblidar l'impacte -de vegades negatiu-que el turisme massiu, un altre fenomen del nostre temps, té sobre tots els bens materials culturals. Amb motiu de l'incendi de Notre-Dame algun especialista en conservació del patrimoni arquitectònic ha recordat que un dels factors que més contribuïa al ràpid deteriorament de Notre-Dame era el turisme massiu i incontrolat.
Determinades restauracions tèxtils també caldria valorar-les: algunes es troben més a prop dels principis de la "bona voluntat" i l'amateurisme del Ecce Homo de Borja (Aragó) que dels plantejaments científics dels restauradors professionals. I, filant encara més prim, objectes tèxtils (moltes vegades d'institucions privades) en els quals s'han invertit molts recursos públics, s'exposen en lamentables condicions amb el vistiplau de les instàncies acadèmiques institucionals, malbaratant els diners dels contribuent. I, continuem filant molt prim, els polítics, responsables últims dels recursos públics, i els instituts de restauració, responsables tècnics del patrimoni històric, invertixen diners de tots (amb quina intencionalitat?) en peces tèxtils amb molt poc valor històric o documental, quan peces importants i singulars patixen una degradació imparable.

Motiu parcial del teixit d'un davanter de casulla, el mateix motiu en l'esquena de la mateixa peça. La decoloració de l'esquena d'aquesta casulla del segon quart del segle XVIII es deu a una inapropiada i llarga exposició  durant els anys 60 del passat segle. 






Mostres de brocatell. La pèrdua dels colors originals, el plec pràcticament indeleble i el trencament de les fibres, amb la pèrdua de part de  les trames, són producte d'un enllumenat  i una exposició incorrecta i prolongada.



 Dret i revés d'una sanefa de seda per l'entelat de parets de finals del segle XVIII o principis del XIX (València). La mostra es va adherir a un suport de cartró. La cola va tacar el teixit i va afeblir les fibres. Col·lecció L'ESCARPIDOR.





Dret i revés d'un teixit espolinat, disseny "Carpio" (València, primera mitat del segle XX). A causa d'una mala exposició és molt apreciable la pèrdua del colorit, especialment en el color verd.




Detall del teixit del seient d'una cadira. Lampàs de seda, segona mitat del segle XIX. La zona del teixit que es trobava protegida de la llum no ha sofert decoloració. Però ens referim a un ús històric i funcional del teixit. Col·lecció L'ESCARPIDOR.


I cal també valorar l'ús actual que és fa de peces o teixits antics. Es ben cert que la gran majoria de tèxtils tenen una funcionalitat pràctica: des de les vestimentes d'ús personal fins a la roba de la llar o de la decoració. Per aquest ús funcional, i també per l'alt cost que tenien en el moment de la seua adquisició algunes peces d'indumentària, molts vestits històrics ens han arribat modificats i/o adaptats als successius usuaris, o ens han arribat en un deficient estat de conservació per l'ús perllongat. Però, ¿per una vanitat personal desmesurada té la nostra generació el dret de fer malbé el patrimoni tèxtil de moltes generacions? Cal, també, buscar un punt d'equilibri. I cal, també, pensar-se molt qualsevol intervenció o modificació d'una peça antiga,  o de recrear peces d'indumentària a partir de teixits antics, per que no solament contribuïm a la seua degradació, a més creem un testimoni fals i manipulat.



Teixit principal d'una mantellina de tovallola. Tafetà de seda brodat. Un inadecuat emmagatzematge, al doblegar-se durant llarg temps la peça pels mateixos plecs, ha provocat el trencament del teixit. La foto del trencament total correspon a la part central de la mantellina, que patix més desgast per la fricció. En l'altra foto s'observa que el plec marcat ha produït una línia de xicotetes llacunes. Col·lecció L'ESCARPIDOR.



Faixa corsetera confeccionada a partir d'una cotilla popular. La peça probablement fou refeta a finals del segle XIX o principis del XX. Seda, lampàs espolinat (València), disseny "Lió de França" (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR.


Si tenim el deure de mantindre els nostres espais naturals, protegir la nostra fauna i flora i resguardar els paisatges emblemàtics i llegar-los en òptimes condicions als futurs valencians. Si tenim l'obligació de mantindre i cuidar el nostre patrimoni artístic -des de les pintures als palaus- també tenim el deure de mantindre en òptimes condicions els vestits i teixits que ens deixaren els nostres avantpassats. No podem privar a les futures generacions d'allò que nosaltres hem gaudit. No podem, no devem trencar la cadena de transmissió històrica.






1 comentari:

  1. Soc d'Agullent la Vall d'Albaida i tinc motes cosses de la meua üela, grans records de cosir i brodar tot a mà, molt correcte guardar lo dels nostres avantpassats

    ResponElimina