dilluns, 27 d’agost de 2018

UN "VULGAR" TEIXIT DEL SEGLE XVIII

Els teixits més sumptuosos, els elaborats amb les sedes més fines, els metalls més nobles, els dissenys més acadèmics, els lligaments més complexes i amb les densitats més altes, han estat sempre un producte elitista. Sols una selecta minoria de l'alta aristocràcia i les famílies reials en podien tindre accés. L'esclusivitat i la singularitat,  junt a l'originalitat i l'exotisme, han conformat des del segle XVIII i fins els nostres dies el restringit món de la moda més exquisida, i  han estat un patrimoni  de les classes dominants. Abans, com ara, ningú -fóra dama o cavaller, distingit i notable- estava disposat a compartir models semblants de teixits o vestits; haguera estat un "vulgaritat" imperdonable.  Per aquest motiu són  pocs, però molt variats, els teixits rics que ens han arribat d'aquelles èpoques. És molt difícil, per tant, trobar un teixit històric d'aquestes característiques, repetit.
L'exclusivitat dels dissenys en els teixits tenia un cost social i econòmic altíssim. Com que la quantitat de vares -encara que n'eren prou les que calien per confeccionar un vestit de l'època- que es feien d'un dibuix concret eren ben poques, en relació a la complexitat del tissatge, al cost ja molt elevat dels teixits, calia afegir-li el valor econòmic  del temps -de vegades setmanes- que tenien que estar el telers quiets per canviar la muntura, passar de nou els milers de fils dels ordits pels ullets dels ramalets i per el conjunt de l'aviadura. Un luxe, el qual molts pocs podien permetre's.
A la València divuitesca quan des de Madrid s'exigia celeritat en el lliurament dels teixits que tenien que decorar els salons del nou Palau d'Orient, els velluters valencians respongueren que les comandes eren tant insòlites que calia, fins i tot, construir telers nous, a més de canviar constantment de muntura. I aquestes exigències tenien, per conseqüència, allargar el temps empleat en la seua manufactura..
A l'estructura social de l'època  les classes elevades -però amb una economia discreta- no podien accedir a l'exclusivitat, i tingueren que compartir els mateixos dissenys dels teixits, i arriscar-se a que en qualsevol acte social -a l'església, als jardins públics, als salons, ...- apareguera l'amiga, la veïna o la coneguda.... amb el mateix teixit o un de molt semblant. A més a més, durant les últimes dècades  del segle XVIII la base social consumista -amb la irrupció de la burgesia- s'amplia, i aquestes noves capes socials també volen participar -o aparentar- del luxe i l'ostentació.





No és estrany, per tant, que un tipus concret d'un disseny de teixit es difonguera al llarg i ample del continent europeu. Amb un colorit prou variat i amb xicotetets diferències en el dibuix. A València també es troba aquest disseny prou representat, i se li ha consagrat com a "tradicional" i autòcton, sense cap evidència. Es tracta d'un teixit d'una certa qualitat  i complexitat tècnica, però amb una certa moderació en el luxe: no es coneix, ara per ara, cap versió d'aquest disseny teixit amb fils metàl·lics, encara que sí s'han utilitzat fils un poc especials com la "serreta".
Tècnicament el nostre "vulgar" teixit és un "cannelé simpleté" (que recorda visualment a l'otomà), amb un disseny en ala  -punt i seguit- i d'estil "rococó" -amb la clàssica disposició en meandres, garlandes i pomells-  i amb trames espolinades i policromades de seda. Cronològicament es podria datar cap a 1770-1780. Si la manufactura del teixit coinxidix amb el de les peces confeccionades, ja era en aquells moments un poc "passat de moda". El disseny deuria de ser anterior a 1760.














En diverses col·leccions privades i en els més importants museus del tèxtil i la indumentària, es conserven prou i variades peces confeccionades amb aquest disseny. Podem trobar-ne al Museu del Disseny (col·lecció Rocamora) de Barcelona, al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa i en el Museo del Traje de Madrid. Però també a París, en el Musée Galliera (museu de la moda de la Ville de Paris) es guarden dos "caracos" (gipons) molt semblants, confeccionats amb aquest disseny.
Cal tindre també en compte que algunes de les peces conservades on aquest teixit pren part són d'època prou posterior. En la catalogació i cronologia de les peces històriques d'indumentària no es pot oblidar la reutilització, reciclatge i transformació de moltes d'elles.

TAMBÉ EN LA COL·LECCIÓ DE L'ESCARPIDOR
Aquest disseny també el tenim representat en algunes peces de la nostra col·lecció històrica. D'entre elles cal destacar una cotilla confeccionada amb aquest dibuix, però amb dos teixits de colorit diferent. Probablement es tracta d'una cotilla que no és popular, i que podem catalogar com a pertanyent a la moda internacional i, per tant, és d'ús interior.





MODEL DE GIPÓ I CLASSE SOCIAL
Una part important de les peces que ens ha arribat confeccionades amb aquest disseny de teixit són gipons. Els que es guarden a València, París, Barcelona, Terrasa o Madrid són prou semblants en el seu patronatge, i és prou complicat atribuir un sentit especial a les xicotetes diferències que hi ha entre tots ells.
I a quina classe social pertanyia la seua propietària?. Per a Pascale Gorguet, conservadora del Musée Galliera:  "Ces vêtements ont la singularité de pouvoir  représenter différents usages" .../... "peuvent ainsi avoir constitué l'ensemble relativement habillé d'une personne de fortune modeste, la negligé d'une dame riche ou la base d'un costume régional".
En definitiva, ens trobem davant d'un teixit que no sols té una presència a molts llocs d'Europa, també va estar escollit per diverses classes socials.


Cap comentari:

Publica un comentari