"Però hem viscut per salvar-vos els
mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa"
Salvador Espriu
La llengua és una referència cultural insubstituible,
forma part del patrimoni col·lectiu i, també diuen, en el cas valencià, que és
una senya d'identitat. Però les llengües són, sobretot, ferramentes de
comunicació en boca dels seus usuaris.
Les paraules expressen conceptes, relaten el medi en
el que viuen els seus parlants i defineixen les situacions i els objectes de la
vida diària i quotidiana. Els inuits (dir-ne esquimals ara és
políticament incorrecte) distingeixen una gran varietat de gels i
de neus. Nosaltres, poble mediterrani de clima més aviat
benigne -darrerament un poc tòrrid- ja fem prou amb diferenciar la neu del gel,
fenòmens que a la nostra latitud són pràcticament excepcionals. ¡Ja ni recordem
quin va ser l'any de la darrera nevada!
.
Per contra, els valencians, per referir-nos a la
textura, color o estat de l'arròs cuinat -siga quina siga la varietat
gastronòmica escollida- tenim un extens vocabulari. Ens cal ser precisos fins a
la casuística. La gramínia insulsa i insípida, l'arròs nostre de cada dia,
absorbint els sabors dels ingredients afegits a les cassoles, paelles i
paelletes, una vegada transformat en plat, escudellat i parat en taula, podem
trobar-lo: socarrat, esclatat, rossejat, per referir només alguns vocables de
molt complicada traducció. La llista seria prou llarga.
Els usuaris de les llengües creen les paraules que els
calen. En funció de les necessitats els vocables poden ser més o menys genèrics
o precisos. Els termes definitoris i específics amplien el lèxic i
configuren, en part, allò que hom diu "el geni de la llengua".
Tant els saragüells como les camises -de dona i home- tenen un concepte de patronatge molt semblant. Hi ha un peça idèntica que és de la mateixa mida i compleix la mateixa funció. Però aquesta peça, segons que es pose a les camises o als saragüells, té, en valencià, un nom concret, i no genèric, com passa en castellà.
A la camisa tradicional, tant la de la dona com la de
l'home, a sota de la unió de la mànega amb l'arbre, hi ha una peça, poc
perceptible, un quadrat del mateix teixit, la funció del qual és facilitar, amb
comoditat, el moviment del braç sense que la camisa tire, dificulte
el joc de les extremitats superiors.
Aquesta peça, xicoteta i amagada entre plecs, com un poc clandestina,
ja té una llarga història. Dins del conjunt de les vestidures pontificals de
l'Arquebisbe castellà Rodrigo Ximénez de Rada trobem que la camisa
curta ja portava, al lloc de l'aixella, una peça molt semblant.
Ximénez de Rada va ser un alt dignatari de l'Església a la primera
meitat del segle XIII, i el seu aixovar funerari no es pot qualificar de
popular, ben al contrari, és molt elitista i confeccionat amb els teixits més
sumptuosos del món cristià i musulmà. Aquest conjunt original d'ornaments
litúrgics, el més complet d'Europa de l'època, es conserva al Monestir de Santa
Maria de Huerta.
El tall, el patronatge de les nostres camises
tradicionals -tant les de dona com les d'home- era semblant a l'utilitzat a tot
l'àmbit occidental. A Nord-Amèrica, a finals del XVIII, les camises dels colons
poc es diferenciaven de les nostres. Ens ho confirmen uns dibuixos del llibre "Everyday
Dress of Rural America". Merideth
Wright. Mew York, 1992. La peça afegida a la màniga pren, o prenia, el nom d'underarm
gusset.
 |
| Camisa curta, després de la restauració. Segle XIII. Vestidures de l'Arquebisbe Rodrigo Ximénez de Rada. |
 |
| Camisa d'home. Dibuix. Amèrica del Nord, c 1783-1800. |
 |
| Dibuix d'una camisa de dona. Amèrica del Nord, c 1783-1800- |
A algunes comarques valencianes -o tal
vegada a moltes- la peça rep -o rebia- el nom d'aixelleró. El diccionari la
defineix com "peça de la camisa cosida al lloc de l'aixella". També
a l'illa de Menorca se li designa amb aquest mot. "Sota l'aixella, just
a la cisa que unia el cos de la camisa amb la mànega, s'hi cosia
l'aixelleró". "De la mateixa manera que en la camisa femenina, també
posaven l'aixelleró". (La indumentària menorquina en el segle
XVIII. Damià Bosch, Rut Mont, Anna Serra, 2008).
El vocable a les nostres terres el tenim
documentat a La Plana: "¡Què importava que els apretassen més del
compte les costures dels aixellerons, si oprimits de braços feen un anar més
garbós i tou". (De la meua garbera, estampes castellonenques, Josep
Pasqual Tirado, 1974).
A la Franja aragonesa de Ponent, en canvi, rep el nom
genèric: "y el cuadrillo o quadret característico". (La
indumentaria tradicional en el Bajo Aragón y Matarraña. Elena Guarc,
Dabí Latas, 2010). Encara que, ben mirat, aquest llibre no destaca per la seua
rigorositat idiomàtica. Caldria comprovar si el mot quadret és
el correcte.
En castellà el vocable més estandaritzat és cuadrado,
amb les seues variants locals i/o dialectals, cuadrao, cuadrillo, cuadro... A
la comarca d'Aliste trobem un mot específic i també molt plàstic, sobrazo. "Las
piezas que conforman la prenda son: cuello o cabezón, mangas, sobrazo (1),
puños, pechera o vaina". "(1) En algunos pueblos el cuadrao: ...el
cuadrao era la piecica de la sisa". (La indumentaria tradicional en
Aliste. Gustavo Cotera, 1999).
 |
| Camisa de dona amb les mànigues tallades, peró conservant l'aixelleró. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Camisa de dona. Esquena. L'aixelleró és del mateix teixit que les mànigues. Col·lecció L'escarpidor |
 |
| Aixelleró de camisa de dona, confeccionat amb teixits afegits. Col·lecció L'escarpidor. |
Als saragüells també hi ha una peça idèntica a l'aixelleró i que compleix la mateixa funció: facilitar el joc, el moviment de les cames. Es col·loca a la zona de l'entrecuix, a la creu que forma les costures dels camals amb les del tir.
A La Marina Baixa es coneix com a fondello: "pense yo que la creu que fa el fondello dels çaragüells, va ser el conjur" (Coses de la meua terra, La Marina. Francesc Martínez i Martínez, 1912). El fondello -o fondillo- a alguns pobles de La Marina Baixa -Polop, La Nucia, Callosa,..- també s'aplica a hores d'ara, per extensió, a l'afegit que de vegades es posa a la creu de pantalons i calçotets per reforçar el desgast dels teixits pel fregament de les cames. Per tant, el mot fondello encara és viu, ...i s'usarà mentre s'apedace la roba.
 |
| Saragüells. Detall del fondello plegat. Col·lecció L'escarpidor- |
 |
| Saragüells. Detall amb el fondello estès, confeccionat amb teixits afegits. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| Saragüells, creu. Col·lecció L'escarpidor. |
La recuperació de la indumentària tradicional valenciana, si volem fer-la amb dignitat i sent fidels a la realitat històrica, seria incompleta sense recuperar l'ús de les paraules que definien les peces antigues i originals. El patrimoni cultural dels nostres avantpassats deu ser un tot indivisible. Utilitzar vocables incorrectes, fent traduccions literals, i oblidar les velles paraules, no deixa de ser una falsificació, una manipulació -indecorosa i interessada- de la cultura popular.
Enric Martí i Mora, ja desaparegut, va ser entusiasta, promotor i divulgador de les danses i la indumentària valenciana. Va col·laborar desinteressada i puntualment amb L'escarpidor. I va ser autor d'un llibre sobre roba tradicional, Apunts d'Indumentaria Tradicional, Lo Rat Penat 1995. L'amic Enric, al seu llibre, es referia a l'aixelleró com "una peça quadrada coneguda .../... com a quadret", tal vegada ignorava l'existència d'un mot ben nostre i documentat com és "aixelleró". Referint-se als saragüells escriu: "duran una peça quadrada, entre les perneres, nomenada quadret, pareguda a la colocada en les aixelles". En aquest cas no solament oblida el vocable fondello, a més a més, utilitza el terme perneres (?), en lloc de camals. I no deixa de ser curiòs per que, al castellà col·loquial que es parla a València, el terme autòcton camals, i no perneras, és l'utilitzat normalment. En descàrrec de la responsabilitat d'Enric Martí cal dir que el llibre comptava amb l'assessorament de dos reconeguts lingüistes.
Els mots aixelleró i fondello si els arreplega el Diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però la definició de fondello és prou inapropiada i confosa: la reporta, la còpia, quasi literalement, del Diccionari Moll-Alcover. Els lexicòlegs no tenen una formació massa completa en l'art de la costura. No es pot saber de tot.
