INDUMENTÀRIA POPULAR DE LES ALCUBLES (els Serrans)

El passat dimarts, dia 20 d’agost, es va clausurar al poble de les Alcubles (Alcublas, en castellà)  una  de les exposicions d’indumentària tradicional més interessants i dignes  que s’han fet en els últims anys.

La mostra, muntada en una de les sales de l’ajuntament de la vila, era tant reduïda com selecta. Com sol passar en els pobles xicotets la infraestructura i els mitjans eren escassos, però ací eren prou justs i dignes. El discurs expositiu, clar i pedagògic, també patia d’alguna mínima concessió als estereotips -com sol passar- cercant la complicitat del visitant.

Com que el “leitmotiv” de l’exposició eren els vestits utilitzats en la recuperada festa de “Las Mayoralesas de San Joaquín”, les peces recollides eren “selectes” i es podien classificar, sense cap dubte, com a indumentària de “mudar” i pertanyents a les famílies benestants d’un poble de l’interior valencià d’economia rural i de secà. Aquesta visió “selectiva”, on es mostren les joies més ostentoses i les peces de roba confeccionades amb els teixits més rics i ornats amb els elements decoratius mes sumptuosos -tot dins d’un àmbit local modest- ens fa oblidar que la indumentària popular de “diari”, la dels estaments més humils de la societat era ben senzilla i simple, i elaborada amb materials toscos i primaris. Per als que cerquen exclusivitats, singularitats i originalitats en la indumentària popular, la roba “de tots els dies” la classifiquen “d’avorrida” i vulgar.

Totes les peces exposades, segons els organitzadors, eren originàries de les Alcubles, amb la qual cosa la roba estava totalment contextualitzada. I aquesta contextualització és sempre d’agrair, per que de moltes de les peces d’indumentària tradicional que es conserven, pels canvis socials, culturals i econòmics, es fa difícil, per no dir impossible, conèixer amb certesa el seu origen i ús social.

En l’argumentari justificatiu de l’exposició els comissaris i coordinadors han fet una crida a la conservació de les robes antigues: “queremos hacer una llamada para cuidar este patrimonio cultural y evitar que se deteriore”. Incidint en la responsabilitat col·lectiva dels veïns propietaris i custodis de les peces ancestrals, “que las futuras generaciones de alcublanas y alcublanos puedan conocer su pasado y su cultura” .../... “es una labor que solo será  posible si participamos todos, porque cada prenda de nuestras arcas nos habla de un pedazo de nuestra historia como pueblo”. A les Alcubles, afortunadament, encara es conserven al si de les herències familiars una quantitat respectable i important de robes antigues, i aquests testimonis de la cultura material són bàsics per comprendre la història i les vivències dels nostres avantpassats. I cal valorar molt positivament la crida al respecte i a la conservació de la indumentària local que han fet els comissaris i coordinadors de l’exposició. Cal prendre consciència d’aquesta necessitat "conservacionista".

PECES DESTACADES

De les peces exposades a la mostra de les Alcubles hem fet una selecció d’aquelles que considerem especials, bé per la seua raresa o singularitat o bé per que aporten informació addicional a d’altres peces semblants i ja conegudes. La mostra que presentem es totalment subjectiva i, clar és, no pretenem fer cap juí de valor o de prelació. Però tampoc podem oblidar que més enllà de l’estudi rigorós i objectiu de la indumentària popular, com en tots els testimonis artístics -des d’una pintura a una església- hi ha sempre unes ullades personals que ens fan més captivadors determinats objectes per la nostra sensibilitat individual. I les robes antigues cal estudiar-les científicament, i també gaudir-les “espiritualment”.

 UNA PINTA (PEINE) SERIADA?

Dins de les joies exposades en la mostra cal destacar una pinta en planta blanca, o en el seu color natural. Segons explicà la coordinadora de l’exposició és, per ara, l’únic exemplar de peine conegut a la localitat.

A part de l’orla perimetral cisellada amb un motiu floral repetitiu, sols hi ha representat, i treballat amb no massa relleu, un xicotet cupido (al·legoria de l’amor) amb el carcaix i les sagetes (motius que apareixen sovint en les pintes valencianes) i que quasi es perd en el camp brunyit de la peça. La figura, una mena d’angelet mitològic, és com una instantània fixa: amb moviment, amb actitud de córrer, el mantell unflat pel vent i el cap girat cap a darrere. Aquesta pinta conservada a les Alcubles està molt lluny d’altres peces conegudes, de factura valenciana, amb concepcions decoratives que patixen de “l’horror vacui”.

Però, dins d’una col·lecció museogràfica es guarda una pinta molt semblant a aquesta, pràcticament idèntica no sols pel programa decoratiu, també pel treball de l’artesà. Les marques de l’argenter semblen les mateixes en una i en l'altra peça. Hi ha, no obstant, diferències entre ambdós, la pinta del museu està sobredaurada i té trenta-nou pues; el peine alcublà no té cap bany daurat (el va tindre en el passat?) i les pues sumen trenta-sis em total.

No és el primer cas de trobar dos pintes “seriades”. Deixem per als especialistes l’estudi de les característiques tècniques d’aquestes peces semblants.

UN JUPETÍ AMB UN TEIXIT DE DONA?

En la indumentària tradicional hi havia prou més teixits, dels que es pot pensar, que eren “unisex”, que tant s’utilitzaven per confeccionar roba femenina com masculina, per cosir un jupetí com una cotilla, o un guarda peus o una brusa, o un gipó o un calçó. Però determinats teixits s’empraven, quasi exclusivament, per fer una peça concreta de gènere.

A les Alcubles s’exposava un jupetí confeccionat amb un teixit no gens habitual per a home, les mateixes coordinadores informaren que eixe era el motiu de la seua presència en l'exposició. Un teixit de quadres, però probablement reciclat d’una falda o un vestit de dona. Podria ser, tal vegada, d'un mocador? Tècnicament el teixit del jupetí és un tafetà amb ordits i trames suplementàries, però molt allunyat del teixits coetanis destinats als jupetins d’home. Tant s’ha aprofitat el teixit que fins i tot “lluïx” un “bonico pedaç”, per ocultar un “lleig forat”.

Adjuntem, per comparar, un guarda peus d’època isabelina  -que remuntarem al nostre taller fa una anys- i una mostra en pla del teixit. Com a informació addicional, i com a curiositat, als arxius del Palau Reial de Madrid es guarda una mostra d’un teixit de procedència valenciana, datat cap a 1855-1860,  semblant al de les Alcubles... i tècnicament més senzill... i més barat de preu.

DAVANTAL DE FILADÍS

Com es ben sabut, el filadís -seda filada de qualitat molt inferior a la seda debanada- era el teixit més ostentós al que podien aspirar les classes més humils. El filadís estava sempre lligat en punt de tafetà, el més simple de tots els lligaments. Es conserven encara prou guardapeus i cobertors de filadís (la gran majoria d’ells remuntats també a partir de faldetes) majoritàriament de color blau, seguit del verd i, més rarament, en roig o negre. Es conserven, així mateix, algunes altres peces confeccionades en filadís, com cotilles i calçons. Semblava lògic que també deuria d’usar-se aquesta seda subalterna com a davantal. I a les Alcubles hem trobat el primer testimoni conegut, al menys públic, d'un davantal de filadís. El davantal és del color majoritari: el blau. I es guarnix amb una senzilla randa.

FAIXA MOSTREJADA

La gran majoria de faixes en seda (hi havien també de més corrents, en llana o cotó) que ens han arribat, encara que amb xicotetes variants, solen ser prou semblants. Les úniques decoracions teixides (es feien també amb decoració aplicada, com brodats o amb aplicacions de comptes de vidres i granadura) que apareixen en les faixes, eren llistes policromades en el sentit de la trama. Aquest tipus de faixa es continuarà fabricant en les fàbriques sederes valencianes fins ben entrat el segle XX, com es feia des de finals del segle XVIII. Però a les Alcubles s’ha exposat una faixa amb decoració mostrejada a teler, de llistes i garlandes florals, però en el sentit de l’ordim, com tècnicament és més lògic des de les possibilitats del tissatge.

La faixa alcublana, a falta també d’un estudi tècnic més exhaustiu, sembla de cotó, originàriament seria negre -actualment sembla un poc decolorada, amb matisos de  “ala de mosca”- i datada a la segona meitat del segle XIX. També és, potser, l’únic exemplar conegut d’aquesta tipologia de faixa.

SABATES DE LUXE

A la mostra també exposaren uns quants parells de sabates, datades en la segona meitat del segle XIX. Sabates, en molt bon estat de conservació, i d’una exquisida i delicada manufactura. Algunes d’elles treballades en teixits espolinats d’alta qualitat. Sembla contradictori, al menys aparentment, que en una localitat amb una economia tant de subsistència, i, a més a més, és de suposar que en determinades èpoques els carrers serien impracticables, poguera  utilitzar-se un calcer tant ostentós. Pot ser que el bon estat de conservació de les peces -pràcticament sense ús- siga la pròpia resposta a la incògnita.

I ALTRES PECES

També s’exposaren a les Alcubles un parell de davantal molt significatius, i que al contrari de les peces que hem destacat, ens apropen a una concepte més “universal” de la indumentària. Però ja ho comentarem en un altre post.

Amb les cendres calentes de Notre-Dame. LA VULNERABILITAT DEL PATRIMONI TÈXTIL HISTÒRIC

Quan encara cremen les brases colgades  de Notre-Dame i no s'hem refet de les dures imatges del fatal incendi convé recordar, per que els mitjans informatius no se n'han fet ressò, que la Catedral de Paris guardava importants peces tèxtils, entre elles un conjunt de tapissos en seda i llana amb escenes de la vida de la Mare de Déu, datats en el segon quart del XVIII i exposats en el cor, i que a hores d'ara es desconeix el seu estat.

Vista del cor de Notre-Dame (Paris) abans de l'incendi del 15 d'abril de 2019

Un dels tapissos de la sèrie de la vida de la Verge (Segle XVIII). Catedral de Paris. Es desconeix el seu estat després de l'incendi del 15 d'abril de 2019.

I també caldria reflexionar, aprofitant el luctuós accident de Notre-Dame, sobre la conservació del nostre patrimoni històric i artístic, i en el nostre cas concret sobre el patrimoni tèxtil valencià. Quin és l'estat de conservació del nostres teixits històrics i artístics? quines són les mesures de seguretat i conservació front a possibles i fatals accidents? o, simplement, quines són les condicions ambientals dels edificis on es guarden? El patrimoni tèxtil valencià encara continua sent considerable -malgrat els espolis- i amb peces de vàlua important; des de les que es custodien en col·leccions publiques -fonamentalment museus- fins a les que es conserven en institucions privades -com l'Església Catòlica- sense oblidar les importants col·leccions particulars i també els tèxtils que formen part del llegat sentimental de les herències familiars.
Com tota la matèria orgànica els teixits estan destinats a la seua descomposició i degradació. D'entre tots els objectes que conformen les arts decoratives són els de més complicada i difícil conservació. Els tèxtils són tant o més vulnerables que els llibres o qualsevol suport documental sobre paper. I les institucions o persones que custodiem o posseïm vestimentes o teixits sols podem alentir o minimitzar la seua destrucció, però no mai evitar-la totalment. Per aquests factors cal ser molt exigent en les condicions en que es conserven i exhibissen els tèxtils.
Tal vegada per la memòria històrica de la sederia valenciana que encara perviu -i que forma part, com la ceràmica i els palmitos, del nostre ADN col·lectiu- o potser per la sobtada floració que ha despertat en els últims anys els vestits tradicionals i populars, els tèxtils històrics -especialment la indumentària, però també els teixits- interessen a amplis sectors de la societat valenciana. No podem parlar d'un únic públic homogeni, no. Cal parlar de "públics" en plural, amb diferents sensibilitats i amb diversa intencionalitat: des d'aquells que s'acosten als teixits pel folklore o les festes locals, fins al públic que demanda una presentació acadèmica i rigorosa, aquest últim sector, desgraciadament,  molt més minoritari.
El renovat interés pels teixits històrics que s'ha despertat en part de la societat valenciana ha tret a la llum peces que romanien guardades i preservades durant anys, dècades i, fins i tot, en alguns casos segles. És molt important que la societat valenciana haja pres consciència del ric patrimoni tèxtil que té. Cal gaudir-lo, conéixer-lo i valorar-lo, però cal també conservar-lo i preservar-lo per a les futures generacions.
Però eixe interés pels documents tèxtils antics ha promogut també una frenètica carrera d'exposicions  permanents o temporals, i ha creat un mercat d'indumentària i teixits per refer i usar peces antigues. Cal trobar un punt d'equilibri entre la mostra pública d'objectes tèxtils i la seua conservació. No són justificables, moltes vegades, exposicions d'indumentària -civil o religiosa, popular o de moda internacional- que es munten en condicions que deterioren les peces antigues, sempre sensibles a qualsevol manipulació. Hi ha museus o mostres amb condicions ambientals de llum, temperatura i humitat que degraden els tèxtils antics molt ràpidament, també uns suports incorrectes -com alguns maniquís- tensionen innecessariament les peces d'indumentària, el temps d'exposició s'allarga més enllà de les recomanacions acceptades internacionalment. I en aquest aspecte cal no oblidar l'impacte -de vegades negatiu-que el turisme massiu, un altre fenomen del nostre temps, té sobre tots els bens materials culturals. Amb motiu de l'incendi de Notre-Dame algun especialista en conservació del patrimoni arquitectònic ha recordat que un dels factors que més contribuïa al ràpid deteriorament de Notre-Dame era el turisme massiu i incontrolat.
Determinades restauracions tèxtils també caldria valorar-les: algunes es troben més a prop dels principis de la "bona voluntat" i l'amateurisme del Ecce Homo de Borja (Aragó) que dels plantejaments científics dels restauradors professionals. I, filant encara més prim, objectes tèxtils (moltes vegades d'institucions privades) en els quals s'han invertit molts recursos públics, s'exposen en lamentables condicions amb el vistiplau de les instàncies acadèmiques institucionals, malbaratant els diners dels contribuent. I, continuem filant molt prim, els polítics, responsables últims dels recursos públics, i els instituts de restauració, responsables tècnics del patrimoni històric, invertixen diners de tots (amb quina intencionalitat?) en peces tèxtils amb molt poc valor històric o documental, quan peces importants i singulars patixen una degradació imparable.

Motiu parcial del teixit d'un davanter de casulla, el mateix motiu en l'esquena de la mateixa peça. La decoloració de l'esquena d'aquesta casulla del segon quart del segle XVIII es deu a una inapropiada i llarga exposició  durant els anys 60 del passat segle. 

Mostres de brocatell. La pèrdua dels colors originals, el plec pràcticament indeleble i el trencament de les fibres, amb la pèrdua de part de  les trames, són producte d'un enllumenat  i una exposició incorrecta i prolongada.

 Dret i revés d'una sanefa de seda per l'entelat de parets de finals del segle XVIII o principis del XIX (València). La mostra es va adherir a un suport de cartró. La cola va tacar el teixit i va afeblir les fibres. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Dret i revés d'un teixit espolinat, disseny "Carpio" (València, primera mitat del segle XX). A causa d'una mala exposició és molt apreciable la pèrdua del colorit, especialment en el color verd.

Detall del teixit del seient d'una cadira. Lampàs de seda, segona mitat del segle XIX. La zona del teixit que es trobava protegida de la llum no ha sofert decoloració. Però ens referim a un ús històric i funcional del teixit. Col·lecció L'ESCARPIDOR.


I cal també valorar l'ús actual que és fa de peces o teixits antics. Es ben cert que la gran majoria de tèxtils tenen una funcionalitat pràctica: des de les vestimentes d'ús personal fins a la roba de la llar o de la decoració. Per aquest ús funcional, i també per l'alt cost que tenien en el moment de la seua adquisició algunes peces d'indumentària, molts vestits històrics ens han arribat modificats i/o adaptats als successius usuaris, o ens han arribat en un deficient estat de conservació per l'ús perllongat. Però, ¿per una vanitat personal desmesurada té la nostra generació el dret de fer malbé el patrimoni tèxtil de moltes generacions? Cal, també, buscar un punt d'equilibri. I cal, també, pensar-se molt qualsevol intervenció o modificació d'una peça antiga,  o de recrear peces d'indumentària a partir de teixits antics, per que no solament contribuïm a la seua degradació, a més creem un testimoni fals i manipulat.

Teixit principal d'una mantellina de tovallola. Tafetà de seda brodat. Un inadecuat emmagatzematge, al doblegar-se durant llarg temps la peça pels mateixos plecs, ha provocat el trencament del teixit. La foto del trencament total correspon a la part central de la mantellina, que patix més desgast per la fricció. En l'altra foto s'observa que el plec marcat ha produït una línia de xicotetes llacunes. Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Faixa corsetera confeccionada a partir d'una cotilla popular. La peça probablement fou refeta a finals del segle XIX o principis del XX. Seda, lampàs espolinat (València), disseny "Lió de França" (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR.


Si tenim el deure de mantindre els nostres espais naturals, protegir la nostra fauna i flora i resguardar els paisatges emblemàtics i llegar-los en òptimes condicions als futurs valencians. Si tenim l'obligació de mantindre i cuidar el nostre patrimoni artístic -des de les pintures als palaus- també tenim el deure de mantindre en òptimes condicions els vestits i teixits que ens deixaren els nostres avantpassats. No podem privar a les futures generacions d'allò que nosaltres hem gaudit. No podem, no devem trencar la cadena de transmissió històrica.

LES TÈCNIQUES DE L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL: de la pintura manual a la impressió digital

Les indianes orientals irromperen massivament  a Europa a partir del segon terç del segle XVIII. Des d'aleshores, i fins als nostres dies, han guanyat progressivament una major quota de mercat. Una gran part dels teixits actuals policromats són estampats, ja que tenen un cost de producció prou inferior front als policromats que s'obtenen pel tissatge que tenen un cost prou més elevat.
Abans de les indianes, i fins i tot paral·lelament, també es produïren teixits pintats manualment, bé en la seua totalitat, o bé colorejant una base monocroma estampada. Aquests teixits pintats degueren ser prou minoritaris, pel seu alt cost, i, tal vegada per això, el teixits pintats manualment eren sobre una empesa de seda de tafetà o de setí. Són molt pocs els teixits pintats del segle XVIII que han arribat fins a nosaltres. La gran majoria d'aquests teixits eren  peces d'indumentària utilitzades per les classes socials més benestants.

Tafetà de seda pintat. 1750-1800.
Col·lecció L'ESCARPIDOR

La tècnica més arcaica d'impressió sobre un teixit és l'aplicació dels colorants i del disseny  per mitjà de plaques o motlles de fusta, o motlles de bac. Aquesta tècnica deriva directament de les tècniques de la impremta sobre paper. Encara que aquest mètode poc a poc millorà, com per exemple amb l'adittament en els motlles de fines làmines de llautó intercalades entre la fusta  per definir el contorns, la impressió amb motlles de bac no es va poder mecanitzar. Amb un mètode molt semblant també es van utilitzar les plaques de coure, derivades, així mateix, de les tècniques del gravat a burell o de l'aiguafort, i les  litogràfiques, també deutores de la impressió sobre paper.

Teixit estampat. Finals del segle XVIII. Acabat a l'ònix. Col·lecció L'ESCARPIDOR

Mocador estampat. Roig turc (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR.

Xal de Caixmir estampat sobre llana. Últim quart del segle XIX. Alsàcia (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR

A finals del segle XVIII un nou invent europeu revolucionà l'estampació tèxtil: el cilindre de coure. La tècnica inicialment va ser costosa, i perillosa per als operaris per els accidents laborals que provocava. Però a partir del segon quart del XIX la producció d'estampats per cilindres de coure es disparà amb xifres espectaculars.

Teixit estampat imitant disseny i colorit de teixits de seda. Fabricat per La España Industrial (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR

Col·lecció L'ESCARPIDOR

Teixit Art-decó. Cap a 1930. Col·lecció L'ESCARPIDOR

Col·lecció L'ESCARPIDOR

Col·lecció L'ESCARPIDOR

Durant tot el segle XIX coexistiren aquests dos mètodes d'estampació, però amb funcions diferents. La impressió amb motlles de fusta és destinà per a les peces amb dissenys "a la disposició", o als teixits continus de grans raports. A part del seu ús en els teixits per la decoració, les tècniques d'estampació manual s'utilitzaren en tot tipus de mocadors de coll i xals. Encara que no es poden comparar amb els xals de caixmir teixits, els xals estampats eren també d'una gran qualitat, i la paleta de colors era prou semblant als dels caixmirs  teixits.
Per contra, la impressió amb cilindre es destinà als teixits amb raports menuts i amb pocs colors. Els dissenys amb xicotets motius, generalment geomètrics o florals, es dirigiren a les classes socials més modestes. Per una banda el producte es podia vendre a preus molt reduïts, i per l'altra les taques i la brutícia sobre aquests tipus de teixits es dissimulaven prou.
Fins ben entrat el segle XX aquestes dos tècniques -la impressió en pla i la impressió en rotativa- eren les úniques conegudes. I les peces estampades d'indumentària tradicional i popular que s'han conservat només pugueren estampar-se amb aquests dos sistemes que, per tant, podríem qualificar com a "mètodes tradicionals".

NOVES TÈCNIQUES D'ESTAMPACIÓ
Cap a 1930 fa la seua aparició una nova tècnica d'estampació tèxtil: l'estampació per "pantalla", o "a la lionesa" (per la ciutat originària de la seua invenció). Aquest mètode, també d'estampació plana, deriva de les tècniques de la serigrafia. Encara que al principi va ser un mètode manual, després d'acabada la II Guerra Mundial la tècnica es mecanitza, però aquest sistema també era prou lent: cal aplicar cada color individualment, per mitjà d'una pantalla diferent.
Però en 1962 s'inventa la impressió per pantalla rotativa, i l'alimentació del color es fa des de l'interior del cilindre. Aquest mètode arraconà poc a poc la impressió per rotativa convencional que alimentava el color des de l'exterior. Actualment la impressió per cilindres tradicionals  practicament ha desaparegut.
A partir de 1980 les pantalles per a la impressió es realitzen amb làser assistit per ordenador. Amb aquest mètode s'ha assolit un alt nivell de perfecció tècnica.
Però les noves tecnologies es succeïxen amb una gran rapidesa, i l'estampació per pantalles ha quedat obsoleta o, al menys, superada. L'escaneig i la impressió digital són, ara per ara, les tècniques més sofisticades per a l'estampació tèxtil. A més a més, són molt competitives per a  produccions reduïdes i tenen un nivell òptim per reproduir tots els matisos del colorit i del disseny de les teles i peces estampades antigues  amb els mètodes tradicionals.
A les comarques valencianes de el Comtat, l'Alcoià i la Vall d'Albaida es concentren actualment  un fum de fàbriques d'impressió tèxtil d'entitat mitjana, amb un alt nivell tecnològic i plenament competitives, fins i tot front als mercats asiàtics. Empreses hereves d'un "savoir faire" aplicat ara a les més modernes innovacions i que, poc a poc, ha permès superar les dures conseqüències de l'última crisi del tèxtil. Crisi, per cert, que la sederia valenciana tradicional, desgraciadament, no ha pogut superar en la seua totalitat.
Per part de L'ESCARPIDOR, per realitzar les últimes reproduccions que férem d'indianes i mocadors estampats tradicionals, utilitzarem les modernes tecnologies d'impressió digital. Amb aquest nou mètode els colors s'acostaren tant al de les peces originals que era molt difícil distingir-ne els uns dels altres. També la tècnica de l'escaneig ha permès reproduir molt fidelment el disseny original, fins i tot amb les seues imperfeccions (al seu moment aquestes imperfeccions eren producte d'un treball totalment manual). La dificultat més important amb que ens trobaren en la reproducció d'aquelles peces originals -i que va retardar el projecte per un temps- va raure en trobar una empesa, el teixit sobre el qual realitzar la impressió,  prou semblant al teixit de cotó de les peces originals.

Reproducció per estampació digital. L'ESCARPIDOR

Reproducció d'estampat. Damunt, la peça original. Col·lecció L'ESCARPIDOR

DOS-CENTS ANYS DELS TELERS JAQUARD EN VALÈNCIA (1818-2018)

A la memòria de Joseph-Marie Jaquard, inventor de la màquina Jaquard, i de Juan Antonio Miquel l'introductor d'aquests telers a València. 


Burlant tots els controls de la gendarmeria francesa en novembre de 1818 arribaren a València, desembarcades en el Grau, les primeres màquines Jaquard. L'operació va ser una iniciativa del fabricant Juan Antonio Miquel. Encara que nascut a França, Miquel va obtindre la condició de naturaleza de estos reinos en 1808, i va desenrotllar tota la seua activitat empresarial i cívica a València. Va ser un fabricant emprenedor i agosarat, i un valencià compromés i patriòtic.
Però l'efemèride, la commemoració del bicentenari, ha passat oblidada per aquelles institucions i persones que deurien de reconéixer el que va significar  per a la sederia valenciana l'arribada dels telers Jaquard. De vegades l'alta historiografia no valora com cal les aportacions que canviaren i facilitaren la vida quotidiana de molts col·lectius, com ara la dels velluters valencians, i amb ells la dels teixidors de tot el món.

Retrat de Joseph-Marie Jaquard.
Jean-Claude Bonnefond (entre 1832-1834).Oli sobre llenç.
Musée des Tissus. Lió.

LA MÀQUINA JAQUARD
El camí cap a la mecanització del procés de tissatge va ser llarg i costós. Amb invents que no coduïen enlloc, però obrien camins cap a aportacions més efectives. Una gran part de les aplicacions de la Revolució Industrial es destinaren a la manufactura tèxtil, com la màquina de vapor ideada en 1769. Trenta any abans una part del treball manual dels teixidors es va mecanitzar amb la invenció de la llançadora volant, per John Kay en 1733.
Al llarg del segle XVIII diverses millores en la seqüència del ram, en el teler de llaços, facilità el dur treball dels estiradors, activitat que exigia d'un gran esforç físic que realitzaven majoritàriament dones i xiquets durant jornades esgotadores. De 1725 daten les primeres proves per al tissatge mecànic de teles mostrejades. Propostes i intents que es repetiren al llarg del segle XVIII i que no produïren cap efecte pràctic, però facilitaren invents posteriors.

Teler de llaços

Però va ser Joseph-Marie Jacquard (1752- 1834) qui arreplegant totes les aportacions pogué sintetitzar-les i crear una màquina d'èxit, això sí, també després de molts fracassos. De 1800 data el primer prototip, seguit d'un altre en 1803 i d'altres en anys posteriors: un llarg camí amb molts atzucacs que al capdavall conduí a l'èxit final. Però Jaquard, com tants altres inventors, va morir en l'anonimat.
Però, què és una màquina Jaquard? Es un enginy basat en l'amplicació mecànica d'un sistema binari: el 0 o 1, el sí i el no, el vuit i el ple. El funcionament de l'invent partix  d'uns cartons perforats que apugen o retenen les agulles, que unides als ramalets, creen en el teler la decoració d'un teixit mostrejat. Aquest concepte bàsic del buit i el ple ja havia tingut una primera proposta plàstica amb la retícula de les "raquetes": la representació figurada d'un teixit de mostra.

Raqueta del disseny Salmón. Vellut ciselé  (tallat i anella). Tres corps.
Lligament de fons en setí.

Màquina Jaquard

La importància de la màquina Jaquard va molt més enllà de la seua aplicació al tèxtil: va ser la inspiració de la informàtica mecànica. El sistema de cartons o fitxes perforades, amb que comença la utilització dels ordinadors, és també una aplicació del sistema Jaquard. En la segona mitat dels segle XX s'inicia, tant en el tèxtil com en la informàtica, la via electrònica, superant els artificis  mecànics del principi binari.
Encara que la màquina Jaquard comença el seu recorregut històric i tecnològic al si de la sederia lionesa, no serà en aquest sector tèxtil on desenrotllarà les seues màximes possibilitats. Va a ser a París, i dins de les manufactures de la indústria dels xals de Caxemir, on els telers Jaquard assoliren la total rendibilitat creativa i tecnològica. No se pot assegurar si va ser la demanda accelerada de la moda dels caxemirs qui va impulsar els avanços tecnològics, o van ésser els avanços tecnològics qui acceleraren les modes. Probablement, la moda i la tecnologia es retroalimentaven mútuament.

Rastre

Rastre

Targeta perforada. Cap a 1970

ELS TELERS JAQUARD EN VALÈNCIA
La ciutat de València va ser el primer centre tèxtil d'Espanya on arribaren les màquines Jaquard, i també un dels primers de la resta d'Europa. La documentació conservada en el Palau Reial de Madrid és inqüestionable. En 1817 Juan Antonio Miquel ja intentà dur a València el nou invent. En novembre de 1818 es dirigix al rei Ferran VII per anunciar-li l'arribada de les noves màquines a les duanes de València. També en abril de 1819 es torna a dirigir al Rei amb motiu de la compra a Lió de cartons perforats.
A Juan Antonio Miquel no li degué ser fàcil poder traure les màquines Jaquard de Lió, l'estat francés es mantenia a l'aguait per retindre el control del nou invent i evitar la pirateria industrial. Però Miquel, cal recordar que era francés de naixença, tenia molt bons contactes al país veí. Havia mantingut una intensa relació personal i mercantil amb Camille Pernon, el més important fabricant europeu de sedes entre finals del segle XVIII i principis del XIX i protector de Jaquard; Pernon ja havia mort en 1818, però és de suposar que Miquel continuava mantenint una bona relació amb els seus successors empresarials. Per altra part, el fabricant valencià no deuria tindre-li por al risc i a l'aventura: havia participat activament, durant la Guerra del Francés, en un intent recolzat pel govern de Cadis, per a rescatar a Ferran VII, empresonat a França.

Bolla de la Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gai i cia. València.

Colgadura  de malves, garlandes i columnes. Detall de les malves. València 1806-1808.
Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gay i cia.

Colgadura de malves, garlandes i columnes. Detall de la cistella. València 1806-1808.
Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gay i cia.

 Colgadura de malves, garlandes i columnes. Capitells. València 1806-1808.
Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gay i cia. 

La introducció de les primeres màquines Jaquard a València es va fer quan encara no eren totalment operatives a Lió. Es considera, pels historiadors de la tecnologia tèxtil, que la plena efectivitat del Jaquard es va produir cap a 1819, any que Lluís XVIII li va concedir a l'inventor la màxima condecoració francesa, la Legió d'Honor.
És molt probable que aquests primers telers Jaquard instal·lats a València no tingueren èxit, i no arribaren a funcionar amb continuïtat. No serà fins a vint o vint-cinc anys després que la sederia valenciana començà a reemplaçar els telers de llaços per telers Jaquards. Pero, malauradament, la introducció massiva dels Jaquards coincidix amb l'afonament i la ruïna de la sederia valenciana. Els nostres velluters no pugueren adaptar la seua capacitat tecnològica, la seua saviesa en el tissatge i les xarxes comercials existents a les demandes dels nous consumidors que exigien uns teixits aparents i de qualitat discreta o baixa. Les classes populars de la ciutat de València, en gran part depenents de la sederia, van patir una greu crisi social, econòmica i, fins i tot, de subsistència.
Però, amb tot, l'enginy i la capacitat d'aprofitar els nous invents es va mantindre entre els velluters valencians. Les màquines Jaquard, tecnologia punta al seu moment, van ser totalment acceptades i utilitzades amb mestria. Bona prova del seu èxit entre els treballadors valencians de la seda va ser la adaptació a la parla local de tots els components i peces de les noves màquines. El valencià mantenia la total vigència com a idioma de la sederia i el seu ús social intacte. Mentre que la burgesia sedera valenciana va ser incapaç de reconvertir la industria tradicional, els obrers de la seda -i sovint en contra dels seus interessos com a classe social- adaptaren sense complexes les noves tecnologies.
La sederia valenciana està en deute amb Joseph-Marie Jaquard, inventor d'un enginy que canvià el tissatge per sempre, i amb Juan Antoni Miquel, l'introductor de la nova tecnologia en la nostra ciutat.

UN "VULGAR" TEIXIT DEL SEGLE XVIII

Els teixits més sumptuosos, els elaborats amb les sedes més fines, els metalls més nobles, els dissenys més acadèmics, els lligaments més complexes i amb les densitats més altes, han estat sempre un producte elitista. Sols una selecta minoria de l'alta aristocràcia i les famílies reials en podien tindre accés. L'esclusivitat i la singularitat,  junt a l'originalitat i l'exotisme, han conformat des del segle XVIII i fins els nostres dies el restringit món de la moda més exquisida, i  han estat un patrimoni  de les classes dominants. Abans, com ara, ningú -fóra dama o cavaller, distingit i notable- estava disposat a compartir models semblants de teixits o vestits; haguera estat un "vulgaritat" imperdonable.  Per aquest motiu són  pocs, però molt variats, els teixits rics que ens han arribat d'aquelles èpoques. És molt difícil, per tant, trobar un teixit històric d'aquestes característiques, repetit.
L'exclusivitat dels dissenys en els teixits tenia un cost social i econòmic altíssim. Com que la quantitat de vares -encara que n'eren prou les que calien per confeccionar un vestit de l'època- que es feien d'un dibuix concret eren ben poques, en relació a la complexitat del tissatge, al cost ja molt elevat dels teixits, calia afegir-li el valor econòmic  del temps -de vegades setmanes- que tenien que estar el telers quiets per canviar la muntura, passar de nou els milers de fils dels ordits pels ullets dels ramalets i per el conjunt de l'aviadura. Un luxe, el qual molts pocs podien permetre's.
A la València divuitesca quan des de Madrid s'exigia celeritat en el lliurament dels teixits que tenien que decorar els salons del nou Palau d'Orient, els velluters valencians respongueren que les comandes eren tant insòlites que calia, fins i tot, construir telers nous, a més de canviar constantment de muntura. I aquestes exigències tenien, per conseqüència, allargar el temps empleat en la seua manufactura..
A l'estructura social de l'època  les classes elevades -però amb una economia discreta- no podien accedir a l'exclusivitat, i tingueren que compartir els mateixos dissenys dels teixits, i arriscar-se a que en qualsevol acte social -a l'església, als jardins públics, als salons, ...- apareguera l'amiga, la veïna o la coneguda.... amb el mateix teixit o un de molt semblant. A més a més, durant les últimes dècades  del segle XVIII la base social consumista -amb la irrupció de la burgesia- s'amplia, i aquestes noves capes socials també volen participar -o aparentar- del luxe i l'ostentació.

No és estrany, per tant, que un tipus concret d'un disseny de teixit es difonguera al llarg i ample del continent europeu. Amb un colorit prou variat i amb xicotetets diferències en el dibuix. A València també es troba aquest disseny prou representat, i se li ha consagrat com a "tradicional" i autòcton, sense cap evidència. Es tracta d'un teixit d'una certa qualitat  i complexitat tècnica, però amb una certa moderació en el luxe: no es coneix, ara per ara, cap versió d'aquest disseny teixit amb fils metàl·lics, encara que sí s'han utilitzat fils un poc especials com la "serreta".
Tècnicament el nostre "vulgar" teixit és un "cannelé simpleté" (que recorda visualment a l'otomà), amb un disseny en ala  -punt i seguit- i d'estil "rococó" -amb la clàssica disposició en meandres, garlandes i pomells-  i amb trames espolinades i policromades de seda. Cronològicament es podria datar cap a 1770-1780. Si la manufactura del teixit coinxidix amb el de les peces confeccionades, ja era en aquells moments un poc "passat de moda". El disseny deuria de ser anterior a 1760.

En diverses col·leccions privades i en els més importants museus del tèxtil i la indumentària, es conserven prou i variades peces confeccionades amb aquest disseny. Podem trobar-ne al Museu del Disseny (col·lecció Rocamora) de Barcelona, al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa i en el Museo del Traje de Madrid. Però també a París, en el Musée Galliera (museu de la moda de la Ville de Paris) es guarden dos "caracos" (gipons) molt semblants, confeccionats amb aquest disseny.
Cal tindre també en compte que algunes de les peces conservades on aquest teixit pren part són d'època prou posterior. En la catalogació i cronologia de les peces històriques d'indumentària no es pot oblidar la reutilització, reciclatge i transformació de moltes d'elles.

TAMBÉ EN LA COL·LECCIÓ DE L'ESCARPIDOR
Aquest disseny també el tenim representat en algunes peces de la nostra col·lecció històrica. D'entre elles cal destacar una cotilla confeccionada amb aquest dibuix, però amb dos teixits de colorit diferent. Probablement es tracta d'una cotilla que no és popular, i que podem catalogar com a pertanyent a la moda internacional i, per tant, és d'ús interior.

MODEL DE GIPÓ I CLASSE SOCIAL
Una part important de les peces que ens ha arribat confeccionades amb aquest disseny de teixit són gipons. Els que es guarden a València, París, Barcelona, Terrasa o Madrid són prou semblants en el seu patronatge, i és prou complicat atribuir un sentit especial a les xicotetes diferències que hi ha entre tots ells.
I a quina classe social pertanyia la seua propietària?. Per a Pascale Gorguet, conservadora del Musée Galliera:  "Ces vêtements ont la singularité de pouvoir  représenter différents usages" .../... "peuvent ainsi avoir constitué l'ensemble relativement habillé d'une personne de fortune modeste, la negligé d'une dame riche ou la base d'un costume régional".
En definitiva, ens trobem davant d'un teixit que no sols té una presència a molts llocs d'Europa, també va estar escollit per diverses classes socials.