La pinta és considerada i reconeguda com el símbol més representatiu de la vestimenta tradicional de les dones valencianes. S'ha convertit en una senya d'identitat que, fins i tot, i amb el temps, podria incloure's a la normativa jurídica que es desenvolupa a partir del nostre Estatut.
Com sol ocórrer amb altres símbols, la pinta té, des del rigor històric, uns orígens prou boirosos. I precisament pel seu caràcter de paradigma cal aclarir-los. No es coneixen, comparativament amb altres peces de la joieria popular valenciana, massa exemplars d'època. I els pocs exemplars es troben molt disseminats entre les col·leccions museístiques publiques i privades i els patrimonis familiars heretats. Ens han arribat poques i, sobretot les conservades a les col·leccions, es troben totalment descontextualitzades, o poc falta. Es desconeix el seu moment d'adquisició, la seua procedència geogràfica (comarca o poble concret, si pertanyia a un àmbit urbà o rural) o de classe (burgesa o popular), l'ús i la valoració que les seues propietàries li donaren,...I de les que es guarden -poques o moltes, tampoc ho sabem- formant part dels patrimonis familiars heretats, o ens són desconegudes i/o tenen una complicada accessibilitat per als estudiosos.
Les fonts documentals escrites al voltant de la pinta tampoc són massa explicites, ni ens aporten molta informació més enllà del material amb que es confeccionen i, en algunes altres fonts, una breu referència al programa decoratiu i el seu pes. Les descripcions literàries -llibres de viatges, articles costumistes, ...- cal prendre-les amb un certa precaució: sempre hi ha la tendència a exagerar el color local.
Respecte a les fonts gràfiques, els dibuixos i gravats d'època tan sols ens informen -i no sempre amb claretat- del seu ús. Però, en canvi, comptem amb un material excepcional: els plats i pitxers de la demanà. Aquestes representacions del joier de les novençanes es produiren en temps real: els ceramistes de Manises pinten simultàniament les creacions codificades dels argenters. Malgrat el realisme amb que es dibuixa l'aixovar a les peces de la demanà, aquestes també es regixen per codis estereotipats i seriats: encara que tampoc són massa els pitxers i plats conservats, podem trobar peces pràcticament idèntiques.
La pinta valenciana és una creació molt diferenciada de la resta de pintes, però totes elles tenen una soca comú i compartida. I en algun moment històric la nostra pinta adquirix caràcter propi i singular. Comença, poc a poc, a diferenciar-se de la moda i a evolucionar amb independència dels esquemes formals imperants.
Ja a les molt remotes èpoques prehistòriques, i posteriorment a la cultura romana, podem trobar pintes per a l'embelliment personal. Algunes d'aquestes creacions, salvant el mil·lennis que ens separen, no són massa lluny dels conceptes estètics més propers a nosaltres.
Però l'origen de la pinta valenciana caldria datar-lo començada la segona meitat del segle XVIII. Dos podrien ser les possibilitats o les condicions que facilitaren el seu ús i sorgiment. Per una banda la desaparició a la moda internacional de les sofisticades i artificioses perruques que tant hòmens com dones portaren fins a finals del segle. I per l'altra la quimera de crear una indumentària "nacional" a Espanya -la majeza- front a les modes forasteres. No oblidem que la peineta o teja, per aquells anys, es va codificar com un símbol de rància espanyolitat. Amb la desaparició a la moda Imperi de les perruques s'obri pasun nou complement per al cabell, les pintes, que formen parures amb les arracades, collars, manilles, ... Se han conservat moltes pintes d'aquesta moda, i també diademes, ornades amb perles i coral.
Les primeres notícies sobre les pintes a la documentació escrita daten de prou entrada la segona meitat del XVIII, però tampoc podem estar-ne segurs que les que es reporten als documents tinguen ja un caràcter autòcton.
No serà fins als darrers anys del segle de les llums i, sobretot, als primers anys del XIX quan es puga parlar amb propietat de les pintes a la valenciana.
Respecte a l'àrea geogràfica d'utilització i influència d'aquest complement sembla que no comprèn la totalitat de les nostres comarques: més al nord del Camp de Morvedre no s'han trobat peces d'època -ja que els exemplars coneguts pertanyen als moments de vestir-se a l'antiga- i hi ha molt poques referències als inventaris notarials. A la resta del territori valencià sembla que hagué una presència més o menys significativa, siguen d'uns o d'altres del models coneguts.
1. PINTES TALLADES
Les primeres pintes que formalment ens acosten a la pinta autòctona són les anomenades -per una tradició oral prou difussa- com a pintes rectes, tallades o trencades. Tots els exemplars coneguts són d'argent parcialment sobre-daurat, amb un treball de burell -a partir de no se sap bé en que moment conegut com a "flor d'aigua"- i que comparteixen un esquema decoratiu molt uniforme. Tots aquests tipus són molt semblants, sols es diferencien -decorativament- per la distribució dels motius.
Les pintes tallades, pel que sembla, apareixen a una àrea geogràfica prou més àmplia que la valenciana: s'han trobat exemplars a Aragó, Castella, Murcia, ... Aquest tipus potser siga la variant més arcaica.
 |
| Pinta recta, tallada o trencada. 19 cmts. x 8. Col·lecció L'escarpidor. |
 |
| MUJERES LEVANTINAS. Dos bellas murcianas de la huerta..... Las razas humanas. Tomo II. Barcelona, 1928 |
 |
| Detall. MUJERES LEVANTINAS. Dos bellas murcianas de la huerta..... Las razas humanas. Tomo II. Barcelona, 1928. |
2. ESCARPIDORS
Una variant més menuda d'aquest tipus de pinta es coneguda com a escarpidor o escarpidoret. Compartix amb la seua germana gran totes les característiques: materials, decoració,...
 |
| Escarpidor. 9,50 cmts. x 4. Col·lecció L'escarpidor. |
