dimarts, 14 de febrer del 2017

Del disseny "PAPIRS" de la nostra col·lecció.

Quan des de L'ESCARPIDOR iniciaren l'aventura d'editar teixits, ja fa vint anys, un objectiu teníem clar: reproduir el més fidelment possible algunes de les mostres antigues de la nostra col·lecció. Teixides amb els telers electrònics actuals, amb totes les limitacions i, també, amb tots els avantatges que la tecnologia ens oferix. Era el començament d'un projecte arriscat: desconeixíem el camí, tampoc hi havien precedents, ignoraven quin seria el resultat i dubtaven fins on podíem arribar.
Un dels dissenys més espectaculars, i a la vegada estrany -per que se'n eixia de tot el que havíem reproduir fins aquells moments- va ser el "papirs". El seu nom ja era, és, un poc exòtic, però es corresponia amb un dibuix datat al segle XVIII. Amb tot hi ha qui posa en dubte "l'autenticitat" del disseny.
El motius decoratius del "papirs" contrastaven amb els dissenys tinguts per "tradicionals". Però es tractava d'una mostra antiga que, tècnicament, no es diferenciava de les altres mostres coetànies que tenim a les nostre col·leccions.

Mostra original del lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).


 Detall. Revers de la mostra original del lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).

El fragment original és un lampas mostrejat i espolinat. Els ordits de lligament i de fons són en seda crua. El teixit de fons és un gro de Tours, una variant del lligament simple en tafetà. Cada calada la conformen dos trames continues també crues, una de fons i l'altra també, ...però que de vegades, aquesta segona trama, abandona la seua funció de nugar i participa en el motiu de la decoració del gro. La mostra antiga es troba en un regular estat de conservació, i els efectes decoratius del lligament de fons no es poden apreciar a les reproduccions fotogràfiques.
Podem comptabilitzar diverses trames decoratives, espolinades, en seda laxa: en blaus (dos tons), rosa, verd, ocre, negre, ...I dos fils metàl·lics entorxats.
El dibuix té un eix de simetria, i es tracta, per tant, d'un disseny tècnicament conegut com a punt i retorn, i col·loquialment anomenat "en espill".
La datació del teixit és potser confosa. Podria haver-se fabricat a finals del segle XVIII. La lleugeresa i l'estilització dels motius, tots ells vegetals, i la presència de papirs i flors exòtiques d'atribució egípcia també ens duen a datar la mostra cap a finals del XVIII.
Cal recordar que Napoleó, al començament de la seua carrera militar, va participar a les campanyes bèl·liques a aquell país nord-africà. Coincidint amb la presència francesa al país del Nil, la "egiptologia", l'estudi de les antigues civilitzacions, amb les seues corresponents excavacions arqueològiques, va experimentar un gran creixement. Les més destacables col·leccions europees d'antiguitats s'ompliren de restes i objectes d'art dels imperis faraònics. També els xals de Caxemir, via Egipte, s'importaren a Europa, on assoliren, entre les dones de les classes benestants, un èxit espectacular, que perdurà fins a finals del segle XIX.  Les classes populars del vell continent, avançats els primers anys del XIX, també es deixaren seduir pels dissenys orientals. L'antic Egipte a primers del XIX era moda. I dins d'eixe context, d'eixe furor per l'exotisme, es podria trobar l'origen del disseny d'aquest teixit.
Però, per altra banda, totes les característiques tècniques de la mostra original del "papirs", i també una part del seu programa decoratiu, ens obliga a endarrerir entre cinquanta i seixanta anys la seu datació. Que podríem situar-la, per tant, cap a 1740-1745.
A quin centre seder es va teixir el fragment original del "papirs"?. Sense cap document que confirme una ciutat concreta, es podia haver fabricat a qualsevol. Lió, Tours, Venècia, Gènova, Londres, .... tal vegada València?. No ho sabem. I, potser, no ho arribarem a saber mai. Però en tot cas es tracta d'un disseny poc comú, però que forma part, sense cap dubte, del patrimoni compartit pel conjunt de la sederia europea.
Però, encara més, es podia haver teixit a Venècia o Londres, posem per cas, i confeccionar-se amb eixe teixit un guarda-peus o un gipó a València, per una dama de la burgesia o per la muller -o la filla- d'un ric propietari rural. Podem fer tota mena d'hipòtesis. Pura especulació. O, tal vegada, aquest teixit no mai arribà a terres valencianes.



Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà roig. Col·lecció L'escarpidor.
Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà blau cel. Col·lecció L'escarpidor.
Esquena de gipó. Disseny  "Papirs". Fons tafetà blau clar. Col·lecció L'escarpidor.
Detall. Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà blau cel. Col·lecció L'escarpidor.


Detall. Mostra original de lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).
Detall. Mostra original de lampas espolinat. Cap a 1740-45 (?). Finals del XVIII (?).
Detall del fons del teixit. Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà blau clar. Col·lecció L'escarpidor.
Detall. Dibuix "Papirs". Seda. Fons tafetà roig. Col·lecció L'escarpidor.





dijous, 9 de febrer del 2017

LA MODA ROMÀNTICA I LA INDUMENTÀRIA POPULAR

Fins al 5 de març d'enguany es pot visitar, al Museo del Romanticismo de Madrid, l'exposició "La moda romántica". Es mostra una selecció de vestits i peces d'indumentària -quasi totes de dona- de l'època compresa entre 1810 i 1865. Encara que molts d'aquests vestits han estat reiteradament exposats -massa vegades al darrers anys- comprometent la seua conservació a mig i llarg termini, l'encant d'aquesta mostra rau en que els maniquins s'han integrat als ambients de les diverses sales del Museu. Es dona una contextualització completa entre les diferents  arts aplicades del període, i ens podem fer una idea de com vestien les dames -i un poc, també, els cavallers- i quin era el seu ambient domèstic. Mobles, cortinatges, llànties, catifes, quadres, són l'escenografia contemporània dels vestits.
La moda romàntica, en les dones, es caracteritzà, principalment, per la silueta coneguda com a "rellotges d'arena". Tòrax voluminós, cintura anormalment estreta i constreta i àmplies faldilles, de vegades lleugerament amb cua. Aquest tipus de silueta es va aconseguir amb dos elements de la roba interior: la cotilla (1) i la "pollera" (2).Una altra característica d'aquest període és el "puritanisme": les mànegues són generalment llargues fins el puny i els escots tancats a caixa. Les úniques excepcions tolerades són els vestits de noces i els vestits de ball. L'ètica i l'estètica de la "dona decorativa". 
--------------
(1) La cotilla d'aquest període no té res a vore amb la cotilla tradicional. La nova cotilla modelarà i constrenyirà  el cos de la dona fins a límits inhumans. El perímetre de la cintura durant l'època romàntica tan sols era possible per l'ús de cotilles acuiraçades. Aquestes prendes arribaren a produir tot tipus de malalties i deformacions als òrgans interns: fetge, estómac, ronyons,....  Reduir la cintura femenina per davall del 50 centímetres tingué un alt cost en salut.
(2) Crinolina. Als brasers o "conques", utilitzats fins fa una anys per escalfar-se, una estructura metàl·lica amb forma semiesfèrica, com una gàbia, protegia de possibles cremades i accidents domèstics. Aquest element era conegut a les nostres terres com a "pollera". Tal vegada per la semblança amb la crinolina, a València aquest tipus de brial interior es conegué com a "pollera".

Vestit (c. 1865). El més destacable d'aquest conjunt, encara que a la fotografia no es puga apreciar, és el teixit. 

Vestit (c.1865). La utilització de la passamaneria i l'atzabeja afegia vistositat i ornamentació al conjunt. Una falsa aparença, ja que el teixit no és especialment luxós

Dos vestits de ball al saló de ball del Palau que acull el Museu

Vestits d'interior a la sala del menjador de diari.



Jupetí (c. 1840). Una peça teixida "a la forma" o "a la disposició". La vora inferior del jupetí, si s'observa detingudament,  no seguix la línia del perfilat de la resta de la peça. Tal vegada el seu propietari era massa alt o, posteriorment a la confecció del jupetí, es va adaptar a un altre usuari.

Jupetí (c. 1840). Detall del complex i magnific treball de tissatge. Sense cap mena de dubte és el teixit més valuós de la mostra.


Vestit (c.1855). Vellut mostrejat

Faldilla de  vestit (c.1860). Teixit amb dissenys de "tartans", inspirat als quadres dels teixits tradicionals escocesos. Probablement es tracta d'un vellut  mostrejat (?) de seda.

Vestit estampat sobre tafetà de seda. (1850-1855). La seda estampada, òbviament molt més econòmica que la seda mostrejada, va ser molt demandada durant aquest període.

Jaca de frac (finals del segle XVIII). Aquesta peça d'indumentària  masculina pertany a la moda Imperi, molt anterior, doncs, al perìode romàntic. Malgrat l'aparença luxosa del teixit, es tracat d'un  llistat de seda alternant el setí pesat i el setí lleuger. Un teixit amb molt poca complicació tècnica i prou "condidor". 

Levita (c. 1830). Llana i vellut. Va pertànyer a l'escriptor Mariano José de Larra. Un "pijo" afrancesat i classista.


Vestit (c. 1830). Cotó estampat i engomat. El disseny d'aquest teixit recorda els emprats en la decoració de la llar.



La moda internacional d'alguna o d'altra manera sempre ha deixat sentir la seua influència en la indumentària popular. Les classes dirigents han estat un espill on es miren les classes subalternes. Una referència a imitar, Però, clar és, tampoc hi ha una transbasament mecànic i immediat. Determinades modes, determinats aspectes, s'han reflectit  en les vestimentes populars sense cap mena de dubte, d'altres ho han fet molt parcialment, i d'altres no han arribat a contaminar, ni ges ni miqueta, l'estètica dels models populars.
També la moda romàntica va deixar el seu rastre a la indumentària tradicional valenciana. Potser el pentinat "dels tres monyos" ha estat la influència més evident i cridanera. Però ho va fer per un curt període de temps. Va ser, en definitiva, una moda popular efímera.
Una altra qüestió és el fet que aquest tipus de pentinat haja assolit la condició de model fossilitzat i falsament intemporal. I s'ha codificat -sense massa arguments històrics, tot siga dit- com el "pentinat tradicional valencià" per excel·lència. Hi ha tradicions amb molt poc de fonament -com aquesta- que amaguen, anul·len, deformen i mistifiquen les riques i variades referències culturals i estètiques de les classes populars valencianes.
Els gipons populars es van adaptar a la moda imperant. La preferència del romanticisme per uns pits de la dona molt més arrodonits i opulents, però amb escots a la caixa, dugué com a resultat la desaparició de l'encanyat. També desaparegueren els merlets. El gipó passà de tancar-se amb encordat a tancar-se  amb gafets. De vegades un cordó passat per dins d'una tabella arreplegava i ajustava l'escot.
Aquest tipus de gipó o cosset, però, no va bandejar la cotilla. D'aquesta època són molts del exemplars de justillos que ens han arribat, per que bona part dels teixits emprats a la seua confecció no poden ser anteriors al període romàntic.
Els gipons populars d'aquest estil, acabada l'època isabelina -als darrers anys del romanticisme- també passaren de moda.

Gipó popular valencià. (c.1850-60). Col·lecció L'escarpidor.

Detall d'un puny de cosset. Es tracta d'una llista de seda en vellut mostrejat. Mitjan del segle XIX

Esquena d'un gipó. Teixit de cotó

Gipó de seda llistada amb acabat moaré. Teixit molt característic de l'època.  Les mànegues van ornades amb atzabeja i rematades amb una xicoteta randa. Mitjan del segle XIX. Procedència valenciana. Col·lecció L'escarpidor.

Esquena del gipó anterior. La presència de costures innecessàries conduix a pensar que es tracta d'un teixit reutilitzat. Mitjan del segle XIX. Procedència valenciana. Col·lecció L'escarpidor. 

Gipó en setí negre de seda. Mànegues acabades en "destral". Col·lecció L'escarpidor.

Dins de la indumentària masculina els jupetins amb el coll rodó són l'herència més evident i perdurable de la moda romàntica. A partir d'aquells moments els jupetins tradicionals de girades triangulars, lentament, i durant una llarga fase de transició, donaran pas al nou model de jupetí. Hi ha, però, una característica que diferencia els jupetins burgesos dels populars: aquests darrers tenen l'escot molt més pujat i, per tant, les solapes són prou més menudes.

Jupetí. Vellut de seda,  llistat en sentit de la trama. Col·lecció L'escarpidor.

Jupetí. Setí de seda negre. Col·lecció L'escarpidor.

Jupetí. Vellut de seda mostrejat i, tal vegada, espolinat. Aquest tipus de teixit va ser molt utilitzat a les dècades centrals del segle XIX. A la col·lecció L'escarpidor es conserva un jupetí de girades triangulars confeccionat amb el mateix disseny de teixit. Col·lecció L'escarpidor.