dissabte, 2 de febrer de 2019

LES TÈCNIQUES DE L'ESTAMPACIÓ TÈXTIL: de la pintura manual a la impressió digital

Les indianes orientals irromperen massivament  a Europa a partir del segon terç del segle XVIII. Des d'aleshores, i fins als nostres dies, han guanyat progressivament una major quota de mercat. Una gran part dels teixits actuals policromats són estampats, ja que tenen un cost de producció prou inferior front als policromats que s'obtenen pel tissatge que tenen un cost prou més elevat.
Abans de les indianes, i fins i tot paral·lelament, també es produïren teixits pintats manualment, bé en la seua totalitat, o bé colorejant una base monocroma estampada. Aquests teixits pintats degueren ser prou minoritaris, pel seu alt cost, i, tal vegada per això, el teixits pintats manualment eren sobre una empesa de seda de tafetà o de setí. Són molt pocs els teixits pintats del segle XVIII que han arribat fins a nosaltres. La gran majoria d'aquests teixits eren  peces d'indumentària utilitzades per les classes socials més benestants.

Tafetà de seda pintat. 1750-1800.
Col·lecció L'ESCARPIDOR
La tècnica més arcaica d'impressió sobre un teixit és l'aplicació dels colorants i del disseny  per mitjà de plaques o motlles de fusta, o motlles de bac. Aquesta tècnica deriva directament de les tècniques de la impremta sobre paper. Encara que aquest mètode poc a poc millorà, com per exemple amb l'adittament en els motlles de fines làmines de llautó intercalades entre la fusta  per definir el contorns, la impressió amb motlles de bac no es va poder mecanitzar. Amb un mètode molt semblant també es van utilitzar les plaques de coure, derivades, així mateix, de les tècniques del gravat a burell o de l'aiguafort, i les  litogràfiques, també deutores de la impressió sobre paper.

Teixit estampat. Finals del segle XVIII. Acabat a l'ònix. Col·lecció L'ESCARPIDOR


Mocador estampat. Roig turc (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR.


Xal de Caixmir estampat sobre llana. Últim quart del segle XIX. Alsàcia (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR



A finals del segle XVIII un nou invent europeu revolucionà l'estampació tèxtil: el cilindre de coure. La tècnica inicialment va ser costosa, i perillosa per als operaris per els accidents laborals que provocava. Però a partir del segon quart del XIX la producció d'estampats per cilindres de coure es disparà amb xifres espectaculars.



Teixit estampat imitant disseny i colorit de teixits de seda. Fabricat per La España Industrial (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR

Col·lecció L'ESCARPIDOR

Teixit Art-decó. Cap a 1930. Col·lecció L'ESCARPIDOR


Col·lecció L'ESCARPIDOR
Col·lecció L'ESCARPIDOR

Durant tot el segle XIX coexistiren aquests dos mètodes d'estampació, però amb funcions diferents. La impressió amb motlles de fusta és destinà per a les peces amb dissenys "a la disposició", o als teixits continus de grans raports. A part del seu ús en els teixits per la decoració, les tècniques d'estampació manual s'utilitzaren en tot tipus de mocadors de coll i xals. Encara que no es poden comparar amb els xals de caixmir teixits, els xals estampats eren també d'una gran qualitat, i la paleta de colors era prou semblant als dels caixmirs  teixits.
Per contra, la impressió amb cilindre es destinà als teixits amb raports menuts i amb pocs colors. Els dissenys amb xicotets motius, generalment geomètrics o florals, es dirigiren a les classes socials més modestes. Per una banda el producte es podia vendre a preus molt reduïts, i per l'altra les taques i la brutícia sobre aquests tipus de teixits es dissimulaven prou.
Fins ben entrat el segle XX aquestes dos tècniques -la impressió en pla i la impressió en rotativa- eren les úniques conegudes. I les peces estampades d'indumentària tradicional i popular que s'han conservat només pugueren estampar-se amb aquests dos sistemes que, per tant, podríem qualificar com a "mètodes tradicionals".

NOVES TÈCNIQUES D'ESTAMPACIÓ
Cap a 1930 fa la seua aparició una nova tècnica d'estampació tèxtil: l'estampació per "pantalla", o "a la lionesa" (per la ciutat originària de la seua invenció). Aquest mètode, també d'estampació plana, deriva de les tècniques de la serigrafia. Encara que al principi va ser un mètode manual, després d'acabada la II Guerra Mundial la tècnica es mecanitza, però aquest sistema també era prou lent: cal aplicar cada color individualment, per mitjà d'una pantalla diferent.
Però en 1962 s'inventa la impressió per pantalla rotativa, i l'alimentació del color es fa des de l'interior del cilindre. Aquest mètode arraconà poc a poc la impressió per rotativa convencional que alimentava el color des de l'exterior. Actualment la impressió per cilindres tradicionals  practicament ha desaparegut.
A partir de 1980 les pantalles per a la impressió es realitzen amb làser assistit per ordenador. Amb aquest mètode s'ha assolit un alt nivell de perfecció tècnica.
Però les noves tecnologies es succeïxen amb una gran rapidesa, i l'estampació per pantalles ha quedat obsoleta o, al menys, superada. L'escaneig i la impressió digital són, ara per ara, les tècniques més sofisticades per a l'estampació tèxtil. A més a més, són molt competitives per a  produccions reduïdes i tenen un nivell òptim per reproduir tots els matisos del colorit i del disseny de les teles i peces estampades antigues  amb els mètodes tradicionals.
A les comarques valencianes de el Comtat, l'Alcoià i la Vall d'Albaida es concentren actualment  un fum de fàbriques d'impressió tèxtil d'entitat mitjana, amb un alt nivell tecnològic i plenament competitives, fins i tot front als mercats asiàtics. Empreses hereves d'un "savoir faire" aplicat ara a les més modernes innovacions i que, poc a poc, ha permès superar les dures conseqüències de l'última crisi del tèxtil. Crisi, per cert, que la sederia valenciana tradicional, desgraciadament, no ha pogut superar en la seua totalitat.
Per part de L'ESCARPIDOR, per realitzar les últimes reproduccions que férem d'indianes i mocadors estampats tradicionals, utilitzarem les modernes tecnologies d'impressió digital. Amb aquest nou mètode els colors s'acostaren tant al de les peces originals que era molt difícil distingir-ne els uns dels altres. També la tècnica de l'escaneig ha permès reproduir molt fidelment el disseny original, fins i tot amb les seues imperfeccions (al seu moment aquestes imperfeccions eren producte d'un treball totalment manual). La dificultat més important amb que ens trobaren en la reproducció d'aquelles peces originals -i que va retardar el projecte per un temps- va raure en trobar una empesa, el teixit sobre el qual realitzar la impressió,  prou semblant al teixit de cotó de les peces originals.


Reproducció per estampació digital. L'ESCARPIDOR

Reproducció d'estampat. Damunt, la peça original. Col·lecció L'ESCARPIDOR




diumenge, 18 de novembre de 2018

DOS-CENTS ANYS DELS TELERS JAQUARD EN VALÈNCIA (1818-2018)


A la memòria de Joseph-Marie Jaquard, inventor de la màquina Jaquard, i de Juan Antonio Miquel l'introductor d'aquests telers a València. 


Burlant tots els controls de la gendarmeria francesa en novembre de 1818 arribaren a València, desembarcades en el Grau, les primeres màquines Jaquard. L'operació va ser una iniciativa del fabricant Juan Antonio Miquel. Encara que nascut a França, Miquel va obtindre la condició de naturaleza de estos reinos en 1808, i va desenrotllar tota la seua activitat empresarial i cívica a València. Va ser un fabricant emprenedor i agosarat, i un valencià compromés i patriòtic.
Però l'efemèride, la commemoració del bicentenari, ha passat oblidada per aquelles institucions i persones que deurien de reconéixer el que va significar  per a la sederia valenciana l'arribada dels telers Jaquard. De vegades l'alta historiografia no valora com cal les aportacions que canviaren i facilitaren la vida quotidiana de molts col·lectius, com ara la dels velluters valencians, i amb ells la dels teixidors de tot el món.



Retrat de Joseph-Marie Jaquard.
Jean-Claude Bonnefond (entre 1832-1834).Oli sobre llenç.
Musée des Tissus. Lió.

LA MÀQUINA JAQUARD
El camí cap a la mecanització del procés de tissatge va ser llarg i costós. Amb invents que no coduïen enlloc, però obrien camins cap a aportacions més efectives. Una gran part de les aplicacions de la Revolució Industrial es destinaren a la manufactura tèxtil, com la màquina de vapor ideada en 1769. Trenta any abans una part del treball manual dels teixidors es va mecanitzar amb la invenció de la llançadora volant, per John Kay en 1733.
Al llarg del segle XVIII diverses millores en la seqüència del ram, en el teler de llaços, facilità el dur treball dels estiradors, activitat que exigia d'un gran esforç físic que realitzaven majoritàriament dones i xiquets durant jornades esgotadores. De 1725 daten les primeres proves per al tissatge mecànic de teles mostrejades. Propostes i intents que es repetiren al llarg del segle XVIII i que no produïren cap efecte pràctic, però facilitaren invents posteriors.

Teler de llaços

Però va ser Joseph-Marie Jacquard (1752- 1834) qui arreplegant totes les aportacions pogué sintetitzar-les i crear una màquina d'èxit, això sí, també després de molts fracassos. De 1800 data el primer prototip, seguit d'un altre en 1803 i d'altres en anys posteriors: un llarg camí amb molts atzucacs que al capdavall conduí a l'èxit final. Però Jaquard, com tants altres inventors, va morir en l'anonimat.
Però, què és una màquina Jaquard? Es un enginy basat en l'amplicació mecànica d'un sistema binari: el 0 o 1, el sí i el no, el vuit i el ple. El funcionament de l'invent partix  d'uns cartons perforats que apugen o retenen les agulles, que unides als ramalets, creen en el teler la decoració d'un teixit mostrejat. Aquest concepte bàsic del buit i el ple ja havia tingut una primera proposta plàstica amb la retícula de les "raquetes": la representació figurada d'un teixit de mostra.


Raqueta del disseny Salmón. Vellut ciselé  (tallat i anella). Tres corps.
Lligament de fons en setí.

Màquina Jaquard
La importància de la màquina Jaquard va molt més enllà de la seua aplicació al tèxtil: va ser la inspiració de la informàtica mecànica. El sistema de cartons o fitxes perforades, amb que comença la utilització dels ordinadors, és també una aplicació del sistema Jaquard. En la segona mitat dels segle XX s'inicia, tant en el tèxtil com en la informàtica, la via electrònica, superant els artificis  mecànics del principi binari.
Encara que la màquina Jaquard comença el seu recorregut històric i tecnològic al si de la sederia lionesa, no serà en aquest sector tèxtil on desenrotllarà les seues màximes possibilitats. Va a ser a París, i dins de les manufactures de la indústria dels xals de Caxemir, on els telers Jaquard assoliren la total rendibilitat creativa i tecnològica. No se pot assegurar si va ser la demanda accelerada de la moda dels caxemirs qui va impulsar els avanços tecnològics, o van ésser els avanços tecnològics qui acceleraren les modes. Probablement, la moda i la tecnologia es retroalimentaven mútuament.


Rastre

Rastre


Targeta perforada. Cap a 1970

ELS TELERS JAQUARD EN VALÈNCIA
La ciutat de València va ser el primer centre tèxtil d'Espanya on arribaren les màquines Jaquard, i també un dels primers de la resta d'Europa. La documentació conservada en el Palau Reial de Madrid és inqüestionable. En 1817 Juan Antonio Miquel ja intentà dur a València el nou invent. En novembre de 1818 es dirigix al rei Ferran VII per anunciar-li l'arribada de les noves màquines a les duanes de València. També en abril de 1819 es torna a dirigir al Rei amb motiu de la compra a Lió de cartons perforats.
A Juan Antonio Miquel no li degué ser fàcil poder traure les màquines Jaquard de Lió, l'estat francés es mantenia a l'aguait per retindre el control del nou invent i evitar la pirateria industrial. Però Miquel, cal recordar que era francés de naixença, tenia molt bons contactes al país veí. Havia mantingut una intensa relació personal i mercantil amb Camille Pernon, el més important fabricant europeu de sedes entre finals del segle XVIII i principis del XIX i protector de Jaquard; Pernon ja havia mort en 1818, però és de suposar que Miquel continuava mantenint una bona relació amb els seus successors empresarials. Per altra part, el fabricant valencià no deuria tindre-li por al risc i a l'aventura: havia participat activament, durant la Guerra del Francés, en un intent recolzat pel govern de Cadis, per a rescatar a Ferran VII, empresonat a França.


Bolla de la Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gai i cia. València.

Colgadura  de malves, garlandes i columnes. Detall de les malves. València 1806-1808.
Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gay i cia.

Colgadura de malves, garlandes i columnes. Detall de la cistella. València 1806-1808.
Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gay i cia.

 Colgadura de malves, garlandes i columnes. Capitells. València 1806-1808.
Reial Fàbrica de Teixits de Seda de Miquel Gay i cia. 


La introducció de les primeres màquines Jaquard a València es va fer quan encara no eren totalment operatives a Lió. Es considera, pels historiadors de la tecnologia tèxtil, que la plena efectivitat del Jaquard es va produir cap a 1819, any que Lluís XVIII li va concedir a l'inventor la màxima condecoració francesa, la Legió d'Honor.
És molt probable que aquests primers telers Jaquard instal·lats a València no tingueren èxit, i no arribaren a funcionar amb continuïtat. No serà fins a vint o vint-cinc anys després que la sederia valenciana començà a reemplaçar els telers de llaços per telers Jaquards. Pero, malauradament, la introducció massiva dels Jaquards coincidix amb l'afonament i la ruïna de la sederia valenciana. Els nostres velluters no pugueren adaptar la seua capacitat tecnològica, la seua saviesa en el tissatge i les xarxes comercials existents a les demandes dels nous consumidors que exigien uns teixits aparents i de qualitat discreta o baixa. Les classes populars de la ciutat de València, en gran part depenents de la sederia, van patir una greu crisi social, econòmica i, fins i tot, de subsistència.
Però, amb tot, l'enginy i la capacitat d'aprofitar els nous invents es va mantindre entre els velluters valencians. Les màquines Jaquard, tecnologia punta al seu moment, van ser totalment acceptades i utilitzades amb mestria. Bona prova del seu èxit entre els treballadors valencians de la seda va ser la adaptació a la parla local de tots els components i peces de les noves màquines. El valencià mantenia la total vigència com a idioma de la sederia i el seu ús social intacte. Mentre que la burgesia sedera valenciana va ser incapaç de reconvertir la industria tradicional, els obrers de la seda -i sovint en contra dels seus interessos com a classe social- adaptaren sense complexes les noves tecnologies.
La sederia valenciana està en deute amb Joseph-Marie Jaquard, inventor d'un enginy que canvià el tissatge per sempre, i amb Juan Antoni Miquel, l'introductor de la nova tecnologia en la nostra ciutat.







dilluns, 27 d’agost de 2018

UN "VULGAR" TEIXIT DEL SEGLE XVIII

Els teixits més sumptuosos, els elaborats amb les sedes més fines, els metalls més nobles, els dissenys més acadèmics, els lligaments més complexes i amb les densitats més altes, han estat sempre un producte elitista. Sols una selecta minoria de l'alta aristocràcia i les famílies reials en podien tindre accés. L'esclusivitat i la singularitat,  junt a l'originalitat i l'exotisme, han conformat des del segle XVIII i fins els nostres dies el restringit món de la moda més exquisida, i  han estat un patrimoni  de les classes dominants. Abans, com ara, ningú -fóra dama o cavaller, distingit i notable- estava disposat a compartir models semblants de teixits o vestits; haguera estat un "vulgaritat" imperdonable.  Per aquest motiu són  pocs, però molt variats, els teixits rics que ens han arribat d'aquelles èpoques. És molt difícil, per tant, trobar un teixit històric d'aquestes característiques, repetit.
L'exclusivitat dels dissenys en els teixits tenia un cost social i econòmic altíssim. Com que la quantitat de vares -encara que n'eren prou les que calien per confeccionar un vestit de l'època- que es feien d'un dibuix concret eren ben poques, en relació a la complexitat del tissatge, al cost ja molt elevat dels teixits, calia afegir-li el valor econòmic  del temps -de vegades setmanes- que tenien que estar el telers quiets per canviar la muntura, passar de nou els milers de fils dels ordits pels ullets dels ramalets i per el conjunt de l'aviadura. Un luxe, el qual molts pocs podien permetre's.
A la València divuitesca quan des de Madrid s'exigia celeritat en el lliurament dels teixits que tenien que decorar els salons del nou Palau d'Orient, els velluters valencians respongueren que les comandes eren tant insòlites que calia, fins i tot, construir telers nous, a més de canviar constantment de muntura. I aquestes exigències tenien, per conseqüència, allargar el temps empleat en la seua manufactura..
A l'estructura social de l'època  les classes elevades -però amb una economia discreta- no podien accedir a l'exclusivitat, i tingueren que compartir els mateixos dissenys dels teixits, i arriscar-se a que en qualsevol acte social -a l'església, als jardins públics, als salons, ...- apareguera l'amiga, la veïna o la coneguda.... amb el mateix teixit o un de molt semblant. A més a més, durant les últimes dècades  del segle XVIII la base social consumista -amb la irrupció de la burgesia- s'amplia, i aquestes noves capes socials també volen participar -o aparentar- del luxe i l'ostentació.





No és estrany, per tant, que un tipus concret d'un disseny de teixit es difonguera al llarg i ample del continent europeu. Amb un colorit prou variat i amb xicotetets diferències en el dibuix. A València també es troba aquest disseny prou representat, i se li ha consagrat com a "tradicional" i autòcton, sense cap evidència. Es tracta d'un teixit d'una certa qualitat  i complexitat tècnica, però amb una certa moderació en el luxe: no es coneix, ara per ara, cap versió d'aquest disseny teixit amb fils metàl·lics, encara que sí s'han utilitzat fils un poc especials com la "serreta".
Tècnicament el nostre "vulgar" teixit és un "cannelé simpleté" (que recorda visualment a l'otomà), amb un disseny en ala  -punt i seguit- i d'estil "rococó" -amb la clàssica disposició en meandres, garlandes i pomells-  i amb trames espolinades i policromades de seda. Cronològicament es podria datar cap a 1770-1780. Si la manufactura del teixit coinxidix amb el de les peces confeccionades, ja era en aquells moments un poc "passat de moda". El disseny deuria de ser anterior a 1760.














En diverses col·leccions privades i en els més importants museus del tèxtil i la indumentària, es conserven prou i variades peces confeccionades amb aquest disseny. Podem trobar-ne al Museu del Disseny (col·lecció Rocamora) de Barcelona, al Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa i en el Museo del Traje de Madrid. Però també a París, en el Musée Galliera (museu de la moda de la Ville de Paris) es guarden dos "caracos" (gipons) molt semblants, confeccionats amb aquest disseny.
Cal tindre també en compte que algunes de les peces conservades on aquest teixit pren part són d'època prou posterior. En la catalogació i cronologia de les peces històriques d'indumentària no es pot oblidar la reutilització, reciclatge i transformació de moltes d'elles.

TAMBÉ EN LA COL·LECCIÓ DE L'ESCARPIDOR
Aquest disseny també el tenim representat en algunes peces de la nostra col·lecció històrica. D'entre elles cal destacar una cotilla confeccionada amb aquest dibuix, però amb dos teixits de colorit diferent. Probablement es tracta d'una cotilla que no és popular, i que podem catalogar com a pertanyent a la moda internacional i, per tant, és d'ús interior.





MODEL DE GIPÓ I CLASSE SOCIAL
Una part important de les peces que ens ha arribat confeccionades amb aquest disseny de teixit són gipons. Els que es guarden a València, París, Barcelona, Terrasa o Madrid són prou semblants en el seu patronatge, i és prou complicat atribuir un sentit especial a les xicotetes diferències que hi ha entre tots ells.
I a quina classe social pertanyia la seua propietària?. Per a Pascale Gorguet, conservadora del Musée Galliera:  "Ces vêtements ont la singularité de pouvoir  représenter différents usages" .../... "peuvent ainsi avoir constitué l'ensemble relativement habillé d'une personne de fortune modeste, la negligé d'une dame riche ou la base d'un costume régional".
En definitiva, ens trobem davant d'un teixit que no sols té una presència a molts llocs d'Europa, també va estar escollit per diverses classes socials.


dilluns, 13 d’agost de 2018

“COROS”, “CORS”, “FLORONET”: MOLTS NOMS PER A UN MATEIX DISSENY




A partir de la introducció efectiva de les màquines Jaquard en València –cap a 1840- i el fet que una gran part de la producció de teixits es destinara a la confecció d’ornaments litúrgics –l’Església, i més la valenciana, sol tindre una concepció estètica prou conservadora-  la sederia local entra -per definir-ho plàsticament- en un estat de “fossilització”:  una llarga etapa on els dissenys amb més acceptació es repetixen invariablement, una i altre vegada, sembla com si per ells no passaren els anys. Etapa, per cert, que encara no ha finalitzat. Sembla com que el rellotge de la història s’ha parat per als dissenys seders valencians.




Sense arribar, ni de bon tros, a la omnipresència del “palma”, el domàs “coros” o “floronet” (entre altres noms) és un disseny que des de la segona meitat del segle XIX ha estat teixit a diverses fàbriques i obradors valencians. Aquest  disseny el tenim documentat a Garín, Rafael Català i al taller artesà de Vicente Enguidanos.
Als arxius de la fàbrica Garín de Montcada (l’Horta Nord) es conserven, a més de diverses mostres, alguna documentació gràfica i escrita. La data més antiga és de 1868. En un altre arxiu de 1869, encara que incomplet, el disseny figura com a “damasco botón de oro Floronet”. Ja del segle XX hi ha una raqueta amb una versió diferent i modernitzada, que va rebre el nom de “modificado”. A la parròquia de Sant Nicolau de la ciutat de València hi ha constància d’una capa pluvial amb aquest disseny teixida per Mariano Garín.


Es sap, per via oral, que aquest disseny també es va teixit en la fàbrica de Rafael Català, i que rebia el nom de “Coros”. No hi ha constància pública,  per ara, de cap document escrit, mostra o raqueta que puguera pertànyer a Català.
De l’obrador de Vicente Enguidanos es conserven algunes mostres del disseny “coros”, “cors” o “corazones” –noms que va utilitzar l’últim velluter-. En el  Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa hi ha un mostra bicolor (ordit en verd fulla i tramat en cru) que va teixir Enguidanos expressament per a aquest Centre en 1990. Actualment a la Casa del Col·legi de l’Art Major de la Seda també hi ha exposada  una mostra en roig del domàs “coros” manufacturada per “l’últim velluter”. La producció del “coros” que va  teixir Vicent Enguidanos es destinava, sinó exclusivament si majoritàriament, a la indumentària religiosa.


Un cobrecalze i una casulla de forma espanyola de domàs  morat, amb el disseny “coros”, va meréixer l’atenció de la professora i historiadora dels teixits Florence Valantin. En la seua opinió el dibuix pertany al “répertoire classique du XVIIIe siècle” .../...”Les coeurs, assez marqués dans la composition” .../... apportent ici une note d’originalité”. La peça que va catalogar Florence Valantin li va atribuir una cronologia entre finals del segle XIX i principis del XX. Respecte al lloc de producció “on ne peut” .../... “qu’émettre des hypothèses”. Al fil de les aportacions de la professora francesa, cal dir que no hi ha dubte que el disseny és plenament divuitesc. Però, és un dibuix original del XVIII?, o és una recreació historicista del tercer quart del XIX?. No tenim, per ara, cap indici documental de que el “coros” es creara al segle XVIII. Del domàs “palma” sabem documentalment que s’ha teixit a València ininterrompudament des de  l’últim terç del XVIII. I cal recordar que molts dels dissenys de la sederia europea (inclosa la valenciana) de la segona meitat del XIX són recreacions historicistes. Però, l’origen valencià del cobrecalze estudiat per Florence Valantin és incontestable. Fixar una fàbrica concreta per al tissatge és ja una qüestió més complexa.


En el Museo de Zaragoza, i dins de l’exposició temporal “Vida y moda. Entorno y clase social Aragón siglos XVIII y XIX”, que es podrà visitar fins el 23 d'agost,  hi ha un vestit de “mujer ataviada para ceremonia, segunda mitat del S. XIX hasta principios del S. XX”.  Segons la comissària, Marian Rebolledo, “la riqueza de los materiales marca de nuevo la diferencia”. “La saya de seda adamascada, recreación moderna con tela de damasco de seda de medianos dels siglo XIX”, està confeccionada amb un domàs del disseny “coros”. 


El  nostre domàs a més de diversos noms també té diverses versions del disseny. Fins i tot en alguna d’aquestes versions han desaparegut els motius decoratius més originals: els cors, i han estat substituïts per elements decoratius molt més vulgars. En la col·lecció de peces antigues de L’ESCARPIDOR tenim diverses mostres –i amb dissenys i colorits diferents- del “coros”, però tenim també una cotilla popular confeccionada amb un “cors” morat. Cotilla que no potser anterior a la segona meitat del XIX i que fa ben palès la utilització en la indumentària de les classes populars valencianes de teixits creats originàriament per a la litúrgia catòlica.
(Agraïm les informacions facilitades per Victoria Vicente i Vicente Enguidanos)








diumenge, 15 de juliol de 2018

EL DISSENY "LIÓ DE FRANÇA": UN CLÀSSIC TEIXIT VALENCIÀ




Molt prop dels dibuixos “França” i “Carpio”, “El Lió de França” sembla ser un altre disseny valencià  tradicional del qual, per ara, encara no tenim documents que ens ho confirmen amb seguretat. Com sol passar a sovint és un disseny amb diferents versions.
Els motius decoratius de ”El Lió de França” arrepleguen els esquemes convencionals i tòpics que  s’atribuixen als teixits valencians: disseny en punt i retorn (espill), pomell central amb una gran flor central i dos inferiors més menudes, garlandes laterals sinuoses que repetixen els mateixos motius  del ram principal, etc. Es conserva d’aquest model de teixit una raqueta en una fàbrica sedera 
valenciana, ornaments litúrgics (una dalmàtica en la Parròquia de El Pilar de la Ciutat de València i altra en una col·lecció particular)), en la vila de Fraga (La Franja, Aragó) també es deu de conservar algun guardapeus sencer o un fragment de guardapeus. I  molt probablement hi hauran molts més peces que per ara ens són desconegudes.







A la nostra col·lecció es conserven dos peces. Una d’elles és una mostra, guarnida amb una randa metàl·lica daurada, de la que varem fer una reproducció o recreació del disseny per a la nostra col·lecció comercial de teixits tradicionals.
És prou difícil datar cronològicament la mostra de L’ESCARPIDOR per que aquest disseny es va teixir durant un llarg període de temps (probablement, entre l’últim quart del segle XVIII i finals dels XIX o, fins i tot, principis del XX). Del nostre fragment ni tan sols podem estar segur que es teixira en un teler de llaços o ja, més modernament, en un teler de màquina Jaquard.
Reproduïm la mostra antiga de “El Lió de França” i alguns dels teixits i vestits que es van confeccionar i dels que actualment tenim a venda a la nostra botiga.