Del conjunt de creus destaquen set, fetes amb or i diamants, valorades entre 50 i 34 lliures. D'or i maragdes hi ha quatre creus, valorades entre 9 i 22 lliures. Sis creus d'or i ametistes es valoren, conjuntament, per 32 lliures. Les divuit daurades tenen, cadascuna individualment, un preu de 20 sous, en conjunt sumen 6 lliures i 15 sous. I, per últim, els quatre exemplars d'argent es valoren, globalment, en 3 lliures i 4 sous.
Es podria dir que la creu era una joia molt usada, i, dins de la mateixa caixeta, la propietària, la donzella Antonia Cañada, en tenia de diferents qualitats. Las més costosa multiplicava per més de cinquanta el preu de la més modesta. Però poca informació afegida podem deduir del document dotal. No sabem el disseny de les creus; desconeixem si envoltava el coll, o penjava d'ell i feia funció de pectoral.
Des d'un visió romàntica i enyoradissa, Manuel González Martí -per altra part l'impulsor de l'estudi i la recuperació museística de la ceràmica valenciana- va batejar com a "plats" i "pitxers de la demanà", unes curioses peces produïdes a Manises a les primeres dècades dels segle XIX. A aquests plats i pitxers s'inventariava, gràficament, l'aixovar, o una part significativa d'ell, d'una fadrina de l'Horta. Són pocs els exemplars conservats, encara que tampoc sabem si se'n feren molts. Es guarden, majoritàriament, a Museus -el de Sorolla, a Madrid i el González Martí, a València- i, també hi ha, alguns exemplars aïllats a d'altres museus i col·leccions particulars.
Probablement el sentit d'aquesta ceràmica seria simbòlic. No es tractava de reproduir fidelment tots i cadascun dels objectes d'una novençana. Potser es tractaria d'un document gràfic -cal recordar que els índexs d'analfabetisme a les classes populars eren altíssims- que donava fe, fins i tot amb un valor simbòlic -que no jurídic- prou semblant al d'un escrit notarial. Era una mena d'albarà on es recollia d'una manera evident la carta dotal, o l'aportació del futur marit a la seua promesa, el conegut com a "l'or de la núvia".
La cerimònia de la "demanà", vespres del casament, va tindre plena vigència, al si d'una societat ruralitzada como la valenciana, fins fa poques dècades. Més enllà del seu contingut ritual, de conèixer-se formalment les famílies, a la "demanà" hi havia un contingut pràctic i d'intercanvi patrimonial. A Picassent (l'Horta Sud), al menys fins a mitjans del segle XX, la trobada de les famílies, la vespra de la cerimònia, era coneguda com "les cartes" (Ibáñez Espinosa, "Folklore de Picassent". "Valencia Atracción", núm 160, Maig, 1948)
Comparant les joies/creus que ens han arribat, datades entre finals del XVIII fins ben entrat el XIX, amb la ceràmica de la demanà, la coincidència formal és total. Fins i tot salvant les llibertats o llicències interpretatives que es prendrien els pintors -o pintores- dels plats i pitxers per millorar, estèticament, la presentació dels objectes reproduïts. A tall d'exemple: les pedres són sempre verdes -en cap cas blanc- per fer més evident el contrast amb el groc; no es reflecteixen els calats de la planxa, per contra l'aspecte general de la joia és "punxós". Malgrat tot, ens resulten realistes i creïbles
Si alguna informació inqüestionable ens reporten els plats i pitxers sobre les joies/creus, és la seua utilització, el seu lloc al cos de la dona: sempre porten una llista, en forma de floc, per penjar-se, o voltar el coll. No hi ha cap excepció. Si els exemplars antics conservats tots tenen dos passadors, i aquests són prou amples, els representats a la ceràmica tots porten llista. Amb la qual cosa es fa ben evident que la creu no era pectoral, no es cosia o s'enganxava al gipó, anava sempre al coll, ...encara que ofegara. Aquesta pràctica "pectoral", sense cap mena de dubte, pertany a una tradició inventada i tardívola.
Potser que alguna joia antiga haja estat manipulada, reutilitzada, i se li haja afegit una agulla imperdible -hi ha peces conegudes- però l'afegit -o el canvi- es sempre prou posterior a la fabricació de la creu original, i per ser utilitzada fora del seu context primigeni.
