Abans de les indianes, i fins i tot paral·lelament, també es produïren teixits pintats manualment, bé en la seua totalitat, o bé colorejant una base monocroma estampada. Aquests teixits pintats degueren ser prou minoritaris, pel seu alt cost, i, tal vegada per això, el teixits pintats manualment eren sobre una empesa de seda de tafetà o de setí. Són molt pocs els teixits pintats del segle XVIII que han arribat fins a nosaltres. La gran majoria d'aquests teixits eren peces d'indumentària utilitzades per les classes socials més benestants.
 |
| Tafetà de seda pintat. 1750-1800. Col·lecció L'ESCARPIDOR |
 |
| Teixit estampat. Finals del segle XVIII. Acabat a l'ònix. Col·lecció L'ESCARPIDOR |
 |
| Mocador estampat. Roig turc (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR. |
 |
| Xal de Caixmir estampat sobre llana. Últim quart del segle XIX. Alsàcia (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR |
A finals del segle XVIII un nou invent europeu revolucionà l'estampació tèxtil: el cilindre de coure. La tècnica inicialment va ser costosa, i perillosa per als operaris per els accidents laborals que provocava. Però a partir del segon quart del XIX la producció d'estampats per cilindres de coure es disparà amb xifres espectaculars.
 |
| Teixit estampat imitant disseny i colorit de teixits de seda. Fabricat per La España Industrial (?). Col·lecció L'ESCARPIDOR |
 |
| Col·lecció L'ESCARPIDOR |
 |
| Teixit Art-decó. Cap a 1930. Col·lecció L'ESCARPIDOR |
 |
| Col·lecció L'ESCARPIDOR |
 |
| Col·lecció L'ESCARPIDOR |
Durant tot el segle XIX coexistiren aquests dos mètodes d'estampació, però amb funcions diferents. La impressió amb motlles de fusta és destinà per a les peces amb dissenys "a la disposició", o als teixits continus de grans raports. A part del seu ús en els teixits per la decoració, les tècniques d'estampació manual s'utilitzaren en tot tipus de mocadors de coll i xals. Encara que no es poden comparar amb els xals de caixmir teixits, els xals estampats eren també d'una gran qualitat, i la paleta de colors era prou semblant als dels caixmirs teixits.
Per contra, la impressió amb cilindre es destinà als teixits amb raports menuts i amb pocs colors. Els dissenys amb xicotets motius, generalment geomètrics o florals, es dirigiren a les classes socials més modestes. Per una banda el producte es podia vendre a preus molt reduïts, i per l'altra les taques i la brutícia sobre aquests tipus de teixits es dissimulaven prou.
Fins ben entrat el segle XX aquestes dos tècniques -la impressió en pla i la impressió en rotativa- eren les úniques conegudes. I les peces estampades d'indumentària tradicional i popular que s'han conservat només pugueren estampar-se amb aquests dos sistemes que, per tant, podríem qualificar com a "mètodes tradicionals".
NOVES TÈCNIQUES D'ESTAMPACIÓ
Cap a 1930 fa la seua aparició una nova tècnica d'estampació tèxtil: l'estampació per "pantalla", o "a la lionesa" (per la ciutat originària de la seua invenció). Aquest mètode, també d'estampació plana, deriva de les tècniques de la serigrafia. Encara que al principi va ser un mètode manual, després d'acabada la II Guerra Mundial la tècnica es mecanitza, però aquest sistema també era prou lent: cal aplicar cada color individualment, per mitjà d'una pantalla diferent.
Però en 1962 s'inventa la impressió per pantalla rotativa, i l'alimentació del color es fa des de l'interior del cilindre. Aquest mètode arraconà poc a poc la impressió per rotativa convencional que alimentava el color des de l'exterior. Actualment la impressió per cilindres tradicionals practicament ha desaparegut.
A partir de 1980 les pantalles per a la impressió es realitzen amb làser assistit per ordenador. Amb aquest mètode s'ha assolit un alt nivell de perfecció tècnica.
Però les noves tecnologies es succeïxen amb una gran rapidesa, i l'estampació per pantalles ha quedat obsoleta o, al menys, superada. L'escaneig i la impressió digital són, ara per ara, les tècniques més sofisticades per a l'estampació tèxtil. A més a més, són molt competitives per a produccions reduïdes i tenen un nivell òptim per reproduir tots els matisos del colorit i del disseny de les teles i peces estampades antigues amb els mètodes tradicionals.
A les comarques valencianes de el Comtat, l'Alcoià i la Vall d'Albaida es concentren actualment un fum de fàbriques d'impressió tèxtil d'entitat mitjana, amb un alt nivell tecnològic i plenament competitives, fins i tot front als mercats asiàtics. Empreses hereves d'un "savoir faire" aplicat ara a les més modernes innovacions i que, poc a poc, ha permès superar les dures conseqüències de l'última crisi del tèxtil. Crisi, per cert, que la sederia valenciana tradicional, desgraciadament, no ha pogut superar en la seua totalitat.
Per part de L'ESCARPIDOR, per realitzar les últimes reproduccions que férem d'indianes i mocadors estampats tradicionals, utilitzarem les modernes tecnologies d'impressió digital. Amb aquest nou mètode els colors s'acostaren tant al de les peces originals que era molt difícil distingir-ne els uns dels altres. També la tècnica de l'escaneig ha permès reproduir molt fidelment el disseny original, fins i tot amb les seues imperfeccions (al seu moment aquestes imperfeccions eren producte d'un treball totalment manual). La dificultat més important amb que ens trobaren en la reproducció d'aquelles peces originals -i que va retardar el projecte per un temps- va raure en trobar una empesa, el teixit sobre el qual realitzar la impressió, prou semblant al teixit de cotó de les peces originals.
 |
| Reproducció per estampació digital. L'ESCARPIDOR |
 |
| Reproducció d'estampat. Damunt, la peça original. Col·lecció L'ESCARPIDOR |
